Tinc la estranya sensació que tot el que m'envolta perd el color quan no ets amb mi, quan no em fas mil pessigolles perquè dius que sense el meu somriure no ets feliç o simplement que m'abracis, i que em donis un petó, i que se't marquin aquells dos clotets a les galtes.
Potser no el podem arribar a trobar mai, potser les paraules d'amor queden soterrades per sentiments que mai tindràs per mi, potser lluito un altre cop per un impossible, i sé que m'estic tornant a donar cops en una paret, una paret plena de sentiments, de ganes d'estimar que s'han quedat enganxats i mai podrem fer res per esborrar-los, perquè han format part de nosaltres, de totes aquelles persones que han marxat.
Tard o d'hora serà el nostre moment, i si no ho és em quedarà el consol que tu en algun moment vas pensar en mi, i vas creure en mi, cosa que jo mai faré, per això t'he de donar les gràcies i demanar-te que no t'allunyis més de mi, perquè t'agradi o no, el destí ens ha fet ensopegar en el mateix tram del camí, així que, això pot significar quelcom, veritat?
