Glaçons de gel

És el moment d'aturar-te per un segon i mirar enrere. Recordar cada una de les passes que has caminat, cada una de les petjades que has deixat en el teu camí, ja que vulguem o no, ens han portat fins aquí.

Un savi em va dir, que som el que sembrem i és ben cert. Som cada una de les decisions que hem pres, i ara no s'hi val a dir "I si hagués escollit allò...?" Perquè vam escollir-ho per una raó, que ara potser s'ha tornat insignificant, o simplement hem oblidat. Però va ser-hi, va existir en algun moment de la nostra vida, i ens va fer escollir l'opció A en comptes de l'opció B.

Els glaçons del cafè es desfan a mesura que escric aquestes paraules, i em recorden a la vida, en com una decisió errònia pot esdevenir el final d'aquesta, convertint el que era sòlid, en un toll que s'eixuga i s'esvaeix.

Així és ara mateix la meva vida, a causa d'unes decisions preses erròniament s'ha convertit en un objecte tan fràgil com una fulla de paper, que quan intentes estirar-la es trenca i no pots tornar-la a ajuntar.

Sí, sóc una fulla de paper, la que es deixa dins d'aquella motxilla vella, arrugada, estripada i amb les lletres que avant temps varen ser escrites per algun jove somiador, que ara tot just són llegibles. Segueix allà, però ningú recorda que hi és, fins que un dia qualsevol llences, sense adonar-te'n que has deixat oblidat una part de l'essència d'aquell qui la va escriure.

Recordo les nits de somriures i que ara formen part del passat llunyà, i voldria creure que tard o d'hora tornaran, però la soledat s'apodera de mi, hem cal·la l'ànima i no puc deixar de pensar en com de feliç em faria tenir a algú amb qui compartir les bogeries i els instants que són ara per ara simples somnis idíl·lics

Potser si, potser vull ser rescatada de la torre més alta en la que la soledat m'ha empresonat per un jove cavaller, potser sí que vull ser aquella botella que vagant sola pel mig del mar i que, al final algú la troba i s'enamora de cada un dels versos que aquesta conté, i viatja pels mil mars intentant trobar aquella mà, que va escriure els versos més bonics que mai podrà recordar per així poder donar-li les gràcies per fer-lo tornar a creure en el que creia que era impossible, creure en un demà millor, un demà d'amor.

Però no tot és tan fàcil com creiem, potser el viatger mai troba la mà que va escriure en aquella botella que temps després navegaria pel mar, o el jove cavaller mai aconseguirà rescatar-me de la torre més alta, la vida és relativa, per què... i si el jove cavaller decideix no fer-se mai cavaller? I si el viatger prefereix solcar deserts i no oceans?

És al que em refereixo quan parlo de les opcions, escollim que ser i com ser, sigui de forma directa o indirecta i ens obrim pas amb les passes d'aquestes decisions, siguin bones o no, és així el camí de la vida...

Com els glaçons de gel ens fonem, la nostra vida s'acaba, a vegades només se'ns apaga l'ànima, d'altres marxem per no tornar més, i les passes que ens han dut fins allà són les que seran recordades pels amics, pels amants, per totes aquelles persones que un dia o altre van significar quelcom en aquella vida, per això és important creure en aquelles passes, creure en el que vius.

I sobretot, no seguiu el mal exemple de la persona que escriu aquestes paraules, creieu en vosaltres, i no deixeu que una mala decisió condicioni la vostra vida, perquè en les passes que caminaràs més enllà podràs arribar a trobar la solució de tots aquells "No puc" que creies impossibles de solucionar.

Perquè les petjades de l'ahir formen part de tu i de mi.

Entre nosaltres...

Avui és un dia de reflexió. És un dia per pensar en l'ahir, en l'avui i fins i tot en el demà.

Des de ben petita, i crec que a causa de mirar tantes pel·lícules infantils, creia que trobaria

aquell príncep (Diguem-li príncep) que m'ajudaria a creure que hi ha un demà millor, i potser la meva por extrema cap a la soledat també m'ha causat el fet de dependre d'una altra persona per ser completament feliç.

I us vull explicar exactament que significa això, per què la gent ho malinterpreta quan intento explicar-ho, i és simplement que, per ser completa i absolutament feliç, necessito sentir que faig completa i absolutament feliç a la persona a la qual estimo. Aquí ve el drama, i on la gent m'intenta fer canviar de parer dient-me que he de ser feliç per mi mateixa, però no entenen que aquesta sóc jo i no puc canviar-ho.

Després de passar aquesta etapa de la infància, i començar la pubertat vaig convertir-me en la pitjor versió de mi, i sabeu que és el més graciós? Que es va enamorar de mi la persona més apassionant del món.

Semblava una bogeria, com es pot enamorar algú de la pitjor versió d'una altra persona? Doncs ho va fer, i com era una adolescent anti tot, vaig deixar escapar el que anomenarem l'amor de la meva vida. I si, podríem dir que és l'amor de la meva vida, per què ha sigut l'única persona que va estimar els meus errors, el meu jo odiós, els meus traumes, les meves pors i fins i tot va aconseguir entendre'm. M'estimava per dins, per fora, dreta o asseguda, adormida o desperta, i això, estimats lectors és l'amor.

Sí, sembla irreal que algú en la pubertat, quan encara no en saps ni cinc cèntims de la vida s'hagi enamorat, i hagi sentit l'amor, però va ser així, un dia qualsevol, en una ciutat qualsevol i en un autobús qualsevol. Però va marxar, va dir-me adéu i jo vaig quedar-me desvalguda, creient que encara que no li fes cas seguiria a la meva vora, i com haureu endevinat, no, no va ser així. La seva vida va seguir endavant, i jo vaig intentar fer el mateix amb la meva, seguir endavant, i fins i tot ara, gairebé 6 anys després, em segueixen tremolant les cames en sentir el seu nom.

És el típic amor que encara que us uneixi un lligam molt fort, un sentiment tan pur i profund, el

vostre destí és no estar junts, no per deixar de sentir aquest sentiment, ni de bon tros, sinó que és perquè tant d'amor fa mal, et colpeix el cor i no et deixa respirar.

Després de l'amor de la meva vida, van aparèixer en aquesta un seguit de nois, persones a les quals creia que podria arribar a estimar, i aquí va venir el meu error. No podem esperar a estimar a ningú, l'amor t'atrapa, t'ofega, et deixa sense alè, però mai s'espera.

Quin sentit té esperar l'amor? Podem esperar un autobús, un metro, un avió i fins i tot aquell amic que sempre fa tard, però un sentiment no s'espera, et troba ell a tu, t'abraça a l'ànima de l'altre, sense quans ni perquès.

La meva inexperiència em va jugar unes quantes males passades més, creient que si canviava això, si estudiava més, si es convertia en una persona de profit.... En definitiva, volia canviar l'essència de les persones que coneixia, per així adequar-les al meu ideal, al que esperava de la meva "parella" inexistent, perquè com més volia trobar aquella persona, més me n'allunyava i acabava trobant una persona totalment diferent.

Seria com buscar quelcom que has perdut, no ho trobes fins que deixes de buscar-ho, però el meu cervell ansiós i atemorit no entén d'esperes, ni a hores d'ara, imagineu.

Abans us he dit que tinc por a la soledat, i és ben cert, em fa por llevar-me un dia, i adonar-me'n que la meva vida ja s'ha acabat i no he tingut a ningú per compartir-la, no he conegut a la meva persona, no he sentit aquelles papallones a l'estómac, ni he compartit la meva vida amb ell, aquella persona que no deixaria que caigués en la meva por, en el meu jo dèbil i atemorit que apareix en nits fosques com en les que escric aquestes paraules, són fantasmes de l'ahir, i la cruel realitat del demà.

Però tot canvia, el món no deixa que ens quedem quiets i es mou per nosaltres, evoluciona el que creiem, baixen aquelles expectatives, i ens resignem.

Potser en aquest punt us preguntareu perquè sempre escric sobre l'amor, doncs bé, us ho explicaré.

Crec que el que més anhelo al món és l'amor, com heu pogut veure en tots els posts, o gairebé tots parlo d'ell, i aquest no n'és una excepció.

D'ençà que tinc ulls de raó, sempre he somiat desperta, uns diuen que és per què penso més que la

gent normal, altres perquè sóc una somiatruites, i sempre somio el mateix, sempre penso el mateix, penso en el meu futur, quin vull que sigui el meu futur idíl·lic, que espero d'ell, com em veig en uns anys i fins i tot la meva boda, que si, és una beneiteria però a mi m'esbargeix del món en el qual visc, que no ha sigut un camí de flors precisament, em porta al meu món, al món en el qual sóc feliç, sense malalties, ni pors al món on hi tinc un lloc.

Per això precisament vaig començar a escriure. M'imaginava a mi en nom de la Clàudia, la Paula, l'Elena... Tots els personatges que he creat al llarg dels anys, els creava amb la meva essència, potser tots els escriptors ho fan sense adonar-se'n, però segur que si rellegeixen allò que van escriure fa molts anys s'hi veurien reflectits, i tot i que intentava que no fossin com jo, per mil i una causes, sempre tenien quelcom que s'assimilava al meu caràcter, al meu físic i fins i tot a les meves pors.

I podria dir que això, escriure en aquest blog, en els altres que vaig tenir i fins i tot el meu llibre, m'ha fet seguir en vida, ja que si no pogués transmetre de cap forma com em sento o que és el que penso, jo no estaria aquí.

I a tot i cada un dels lectors que llegiu aquest blog, o simplement us hi heu passat de forma aleatòria vull dir-vos que en part gràcies a vosaltres estic aquí avui, donant-vos un trosset de mi, o si més no, part de la meva essència.

I ja per acabar, us diré a quina conclusió he arribat amb això de l'amor, i és simplement que l'amor arriba quan menys t'ho esperes, sigui vora el mar o en el cim d'una muntanya nevada i que el més important és que si trobes aquell amor, si sents aquell sospir en el cor, gaudeixis cada segon com si fos l'últim, perquè si s'acaba, te'n penediràs, i no vulguis sentir que has perdut l'oportunitat de viure enamorada pensant en què estarà fent, o perquè no t'ha trucat encara.

Sigues feliç, i si l'amor t'atrapa, no intentis fugir...