Sembla ahir

Podria explicar cadascun dels moments viscuts al teu costat, podria explicar els somriures, les bogeries i fins i tot els mals de cap que ens hem endut totes dues.

Sembla ahir quan ens vàrem conèixer en aquella ciutat llunyana, esperant el que crèiem l'amor de la nostra vida, la persona que ens hauria de complementar, ajudar-nos i el més important estimar-nos,

Vàrem esperar durant hores, minuts, segons, de manera impacient a què arribessin sense sentir el fred, sense sentir les pessigolles a l'estómac i sense conèixer-nos, dues persones totalment desconegudes, amb un mateix propòsit, aconseguir el seu amor.

Varen passar dies, setmanes, mesos, fins que per fi ens vam adonar que tot això no era per aquell amor, sinó per una altra paraula, amistat, complicitat, afecte.

Com podíem sense haver-nos vist gairebé mai tenir tant clar que res ens separaria? Que l'amistat perduraria a dos-cents quilòmetres de distància? Però la màgia, la màgia d'un ahir llunyà va fer que això esdevinguis realitat, i a poc a poc, les dues joves enamorades, van caure en les urpes de la soledat, i juntes van aconseguir sortir-se'n.

Trens. Aquells vells amics que ens van acompanyar en els viatges més especials que hem fet. Viatges

amb il·lusió ganes de tornar a estar al costat de la persona que durant setmanes t'ajudava i t'acompanyava a través d'una pantalla, en els bons moments, en els dolents, i fins i tot en els moments de bogeria.

Vull que sàpigues, i que això quedi entre tu i jo, que ets una de les persones més importants en la meva vida, i que d'aquella experiència agredolça, em quedo amb els instants de bogeria al teu costat.

Érem tan petites, unes dolces nenes enamorades. Això érem, i ens hem convertit en dones, en dones fortes capaces de viure mesos sense veure'ns i seguir sabent que ens tindrem pel que faci falta, pels moments de tristesa, de pors, d'alegries...

Podem creure en la màgia, quan dues persones de ciutats diferents es coneixen i aconsegueixen llaurar una amistat com la nostra, com tu i jo, petita.

Voldria poder-te abraçar quan et sentissis sola, quan creguessis que res val la pena, per així recordar-te que sóc aquí, i que jo, crec en tu. Crec en aquella noia somiadora, lluitadora que fa l'impossible per aconseguir el que es proposa, i que en fons, molt en el fons, segueix sent aquella noieta que vaig conèixer aquell disset de desembre de dos mil dotze.

No puc abraçar-te sempre que vull, ni puc sorprendre't cada dia amb un ram de flors i un cartell amb el teu nom, ni tampoc sorprendre't a l'escola, però saps una cosa? Si cada dia estiguéssim juntes, això no ho apreciaríem com ho fem ara, no apreciaríem aquells petits detalls que ara són tan especials per totes dues, i passarien a ser part d'una rutina, que en tota la nostra amistat ha estat inexistent.

No vull perdre't mai, passi el que passi, perquè sense tu perdria una part de mi, i que seria jo sense aquells anys de bogeria, de festa, amistat, i de trens?

Ara m'he posat a mirar fotografies antigues, des de les primeres, fins a les últimes que tenim, i hem canviat molt, hem prosperat, ens hem fet grans, això si, sense deixar-nos enrere i espero que sempre sigui així...

Així que petita, no et preocupis, i recorda, que quan menys t'ho esperis seré un altre cop al teu costat i mentrestant seguiré en aquella ciutat llunyana, tenint records latents de cada viatge que hem emprès totes dues, de cada rialla, i de cada moment al teu costat, i espero que tu facis el mateix.

Quan et sentis sola, en les nits d'hivern, i creguis que ningú t'entendrà, rellegeix això, estigues atenta a cada paraula, coma, punt, i pensa que no, que no estàs sola, que em tindràs a mi passi el que passi, i que si un dia és la fi del món, jo vindré a buscar-te per fer-te una altra abraçada i que te n'adonis que no estàs sola ni en aquell moment.

I recorda, en la ciutat llunyana hi ha algú que t'estima, que creu en tu i que t'abraça en el món dels somnis, així que alça la cara i somriu, per tu, per mi, i per tota aquella gent que no creu en tu, ensenya'ls com m'has ensenyat a mi, com ets realment, i se n'adonaran de quantes coses perden al no creure en tu.

T'envio un petó des de la ciutat llunyana,

Amb amor,

La teva companya de bogeries.

La petita estrella enamorada d'una causa perduda

Avui et seré sincera, deixa'm que t'expliqui quins són els meus malsons en les nits d'hivern, el perquè de totes les meves accions i els meus intents fallits per aconseguir no marxar del teu costat, per intentar que d'una manera o una altra al final et fixis en mi.

La veritat, m'és molt complicat explicar-te tot el que et porto ocultant des de fa tant temps, aquelles nits d'hivern parlant fins que sortia el Sol, aquells viatges en els quals semblàvem dos amants fugitius, marxant d'aquí i tornant d'allà, buscant quelcom que encara no sabem que és, trobant en nosaltres mateixos alguna cosa més que amistat, vivint com si res més importés, érem tu, jo i l'horitzó al final de cada carretera, sense un destí, però amb una meta, ser feliços.

Sento una lleu melangia en recordar les hores dins d'aquell cotxe, les nits damunt d'ell mentre parlàvem de com brillaven aquella nit les estrelles, i imaginant que un dia, podríem aconseguir pujar allà dalt i agafar-ne una per recordar-nos cada dia que havíem de ser com elles, brillants, lluitant contra les adversitats, sent especials, sent diferents.

Recordes quan vàrem llençar aquell missatge al mar? Aquella botella que contenia un missatge? Doncs allà vaig escriure la carta més sincera que mai he escrit a ningú, potser perquè tu no la llegiràs, o simplement perquè volia deixar constància del que ets per mi, del que simbolitzem junts, de l'amor.

Sí, et vinc a parlar d'amor. Et vinc a parlar dels petons, les carícies furtives, de tu i jo, de jo i tu. I encara que ens deixéssim clar després de cada viatge, de cada escapada, de cada petó, de cada nit d'amor que només érem amics, tu i jo, estimat meu, saps que no és així, que la reiteració dels nostres actes, i la negació consecutiva no era més que un intent per no acceptar el que realment sentíem.

No vull que creguis que vull que ho deixis tot per mi, ni de bon tros, només que em deixis ser part de la teva vida, vull ajudar-te quan tinguis un mal dia, fer-te un petó quan sentis que no pots seguir endavant amb tots obstacles que apareixeran i sobretot no deixaré que et sentis sol, vull ser part de tot el que signifiques tu, vull fer l'amor bojament cada nit, sense haver de penedir-me'n de res, simplement somriure't i abraçar-me a tu.

No creguis que vull un conte d'aquells que algú va escriure, vull que el redactem tu i jo, vull descobrir entre aquelles línies de passió i amor que esdevindrà demà, no vull fer plans, vull viure, vull viure com aquest temps que hem sigut tan sols amics.

No deixis que la por t'ofegui, escolta el teu cor. Escolta el que a crits t'està dient i no deixis que la por a perdre el que tenim ens obligui o no ser quelcom més.

Per últim, et diré que vull seguir sent la teva companya de viatge, seguiré sent, la teva petita que no deixa que estiguis sol, que t'abraça quan vessen les llàgrimes dels teus ulls i t'abraça quan t'enfurismes amb el món perquè els teus plans no surten bé o perquè sí, mai ens ha calgut un motiu per abraçar-nos, veritat?

Vull seguir sent la mussa dels teus sentits, que fa que somriguis quan ningú pot fer-ho, i fer-te ballar quan ni tan sols hi ha música.

PD: Et deixo un petit fragment que vaig escriure en aquella botella llençada al mar, però és un secret, tu i jo, recordes?

Potser avui és el gran dia, potser avui te n'adones que m'estimes i em fas un petó als llavis, i s'ha

acabat la condemna que porto arrossegant des de fa tant de temps, sé que no serà així, sé que quan acabi el dia d'avui no em diràs que m'estimes, ni tan sols em miraràs als ulls, perquè tots dos sabem que volem un futur junts, però la por ens ofega, qui ens ho hauria de dir, veritat?

Qui ens hauria de dir a tu i a mi, que quelcom ens ofegaria sent tan lliures, vivint cada instant com si fos l'últim...

Ara ets al meu costat, escrivint una carta, un missatge perquè algú el trobi i pugui riure, emocionar-se, plorar, enamorar-se i jo sóc aquí intentant escriure quelcom que tu, petit vailet, trobis un dia, i puguis recordar-me perquè un dia com avui estava enamorada de tu.

Petit, recorda, sóc la teva estrella, sóc la llum quan creus que tot és fosc, i ho sóc perquè tu m'il·lumines, gràcies a tu sóc jo...

El silenci, amb el xoc de les ones em tranquil·litza, i sé que quan llencem ben lluny aquestes paraules, tornarem a ser aquells millors amics que feien l'amor sense amor, que lluitaven per innovar i aconseguir el seu Olimp, per arribar a ser feliços.

La teva petita Estrella

Espero seguint sent sempre, aquella petita estrella que no deixava de brillar ni amb la boira més espesa.

T'estima,

La petita estrella enamorada d'una causa perduda

grans de sorra vora la mar

El Sol arriba a la vila dels sentits

i me n'adono de com en son de petits

els grans de sorra vora la mar

i deixes entreveure aquell peto

que semblava que no arribaria mai

Deixaria que m'abracessis

fins que la lluna s'extingís

i que els teus braços

fossin el meu abric,

          el meu desig.

No vull deixar de ballar descalça

per la platja dels somnis retrobats,

ja que si en sortim ens trasbalsa

i deixem els nostres cors oblidats.

Vull un sempre amb tu,

encara que cap dels dos

            pugui assegurar,

que ens depararà el destí, 

ja que si el somni es etern

no ens cal pas planificar,

ni les paraules del demà

ni tot el que ens queda per fer.

t'estimo i t'estimaré,

t'ho recordo i t'ho recordaré

ja que si marxes, jo m'extingiré

com l'ampolla amb missatge 

que mai descansa del seu viatge

com l'ombra en la foscor,

com un record de fa molts anys.

El final d'una etapa només en mostra l'inici d'una altra

I tot es fosc, i te n'adones que estàs sola, que ningú es amb tu, que has de seguir endavant, sigui com sigui.

Hi ha moments en els que la llum sembla haver-se extingit, i que els mal de cap, les pors, els malsons t'acompanyen dia a dia, pas a pas, en cada segon de la teva existència.

Ara, en un racó de la meva habitació, recordo els moment en que vaig ser més feliç, recordo els

somriures, els balls, els petons, aquelles mirades que mataven, les carícies a mitja nit, recordo els teus ulls clucs en la immensitat dels meus llençols i no puc evitar recordar els teus braços rodejant-me, quan la fosca nit semblava no acabar-se mai.

Tot sembla tenir un final, un punt en el que has de seguir endavant, arrencar la fulla dels malsons i començar a escriure un somriure, i crear nous records que t'allunyin de la foscor, de la soledat i dels records de l'ahir, on creies ser feliç... Per que no creus que sempre pots ser una mica més feliç?

De debò penses que la felicitat depèn d'un instant? d'una persona? un objecte? En realitat, la felicitat depèn tan sols d'un mateix, de quines metes i objectius et marques pel demà, i sobretot de com decideixes mirar a la vida, amb els ulls entelats? o simplement amb uns ulls nítids?

No depèn de mi la forma en la que miris a la vida, però tampoc vull que et delectis amb cada problema que tinguis, no vull ni tan sols que hi pensis més de dos cops. Els problemes hi són per solucionar-los. 

Deixar enrere el que ens afecta, solucionar-ho i no pensar-hi més, crec que és el més important en qualsevol persona, i t'ho diu una persona que li és molt difícil oblidar els traumes del passat, els fantasmes de l'ahir que no deixen de perseguir-la i d'ofegar-la quan les nits son fosques i fredes, però sabeu que la diferencia? Simplement el fet de voler fer-ho, d'intentar treure un somriure d'un fet en que voldria fer-se una bola i començar a plorar. És forta i dèbil.

Com és pot explicar això? Doncs perquè sempre té un somriure per aquella persona que ho necessita, i això és el que heu de fer vosaltres. Seguir endavant encara que cregueu que heu arribat al final del precipici, perquè mai és suficient.

Seguim endavant,encara que creguem que és impossible, perqué l'impossible només està a un pas del possible, qui ens diu que no? Perquè la persona que no creu que podràs amb això i molt més, realment no creu en ella mateixa.

Somrieu-li a la vida, perquè no hi ha res més bonic que un somriure, i no cregueu mai que tot ha acabat ja que,

"El final d'una etapa només en mostra l'inici d'una altra."

Camí de soledat.

La pluja colpeja la finestra i les gotes cauen lentament pel vindre entelat.
No puc deixar de pensar en com m'agradava abraçar-te sota la pluja mentre un petó furtiu acariciava
els nostres llavis. Semblava un moment etern. Semblàvem eterns.

Però l'eternitat va tenir els dies comptats, i es va extingir tot el que érem, deixant un rastre de dolor, deixant tot el que va esdevindre, deixant el nosaltres, deixant-ho tot.

I vam arribar al camí de la soledat, on només hi ha les passes d'un mateix, i per molt que t'envoltin els records, els amics i els amants, aquelles nits de joia i alegria, només hi ets tu, i no pots evitar que les llàgrimes brollin pel teu rostre, sense tenir aquella mà amiga que avant temps t'acompanyava en aquells dies que el sentiment començava a apoderar-se de tu.

No podem fer-ne res més. Tu i els teus pensaments. Jo i els records. Dos camins separats per un mar de dolor, tristesa i pors.

No puc arribar a explicar com és aquest sentiment que t'encongeix el pit, i sents una soga al coll, que t'ofega i no et deixa respirar, com quan mires a les persones que t'envolten i sents que no les reconeixes. Només pots plorar, creient que com la pluja, arribarà el teu arc de Sant Martí, que tots els núvols i la foscor s'extingiran quan et llevis pel matí...

Mil i un somnis, somnis que és quedaran amb això, simples somnis, mentre el fred matiner t'eriça la pell, i no vols sentir-te així, vols viure, saltar, cridar, jugar, ballar... I res d'això esdevé, només pots tirar enrere per recordar que tots aquells somnis en realitat, eren simples records de quan la soledat no estava en la teva vida.

Però no perdis l'esperança, tard o d'hora això acabarà i tornaràs a ser feliç, et tornaràs a enamorar i desapareixerà aquella soga que creies lligada al teu coll, i tornaràs a sentir el xiuxiueig de les ones en mig de la ciutat i a viure com ho feies, com ho somiaves, com havies imaginat, tancada en l'habitació mentre la pluja no deixava de colpejar la finestra i creies que el teu futur seria com el d'una gota d'aigua, desapareixent en la soledat.

Mentrestant, tan sols pots intentar no deixar-te vèncer i seguir endavant, perquè en el tram de la soledat no hi ha ningú.