Cànons de bellesa?

Que et penses, que per ser més intel·ligent es fixaran amb tu? Està clar que no.

La societat es regeix per els cànons que ha establert. Si, es molt miserable, però cert.
Ara mateix, les persones que no complim aquest cànon, som repudiades de aquesta maleïda societat, i fins i tot podem arribar a trobar situacions en les que t'avergonyeixes de ser de la mateixa especie que són ells.

Pensar que tard o d'hora això canviarà i sabeu que? Nosaltres ens aguantarem i deixarem que ens ofeguin aquestes modes passatgeres, deixarem que marquin el nostre dia a dia fent mil i una bogeries per seguir-la, deixant de ser nosaltres mateixos per crear-nos un "jo artificial" que no deixarà que es vegi el millor de nosaltres, i sobretot ens convertirà en éssers que tan sols pensen en una cosa,

Tot i això crec que els pitjors jutges som nosaltres mateixos. Creiem i acceptem el que diu la societat i ens obliguem a ser una còpia més que podem sumar a la llarga llista de gent que s'ha afegit i s'està afegint diariament i no ho deixarà de fer, perquè si més no és com una meta, poder arribar a seguir aquesta tendència per molt complicat que sigui, lluitar pel que vols et costi el que et costi.

Jo n'estic farta i aquest post es una petita reivindicació per lluitar contra aquell "cànon" que fa que moltes persones deixin de ser qui son.

Que ens comencem a fixar en l'interior, en tot el que ara passem per alt, en com una persona que no segueix aquells cànons pot arribar a ser més feliç que tu, perquè fa el que vol, perquè es ell mateix, perquè aconseguirà ser quelcom que tu mai podràs arribar a trobar perquè ni tan sols ho estàs cercant.

Jo ja no puc més, vivim contínuament lligat i ningú diu res, i ara que? Ara que coi succeirà?

Tan sols em queda dir que les coses més boniques es troben en les petites coses, i en el cas de les persones em refereixo a l'interior, en els seus pensaments, en com pot aconseguir trasmetre't tant amb tan sols una mirada, en com el cap i el cor s'uneixen per formar aquest sentiment que et deixa damunt-davall i et fa arribar a trobar la felicitat, aquella felicitat tan cercada i anhelada que fins que no trenquem aquestes barreres no podrem assolir.

A més qui es el que marca aquests estereotips? Quin tipus de ésser superior es creu per a que tinguem que fer total cas a una persona que vol trobar la felicitat a base de fer malbé a la gent.

Així que...
ADÉU CÀNONS, ADÉU ESTEREOTIPS. HOLA GANES DE SER FELIÇ.

 I dit això tan sols vull llençar un crit al vent i cridar ben fort " Tot i els estereotips, jo vull ser feliç em costi el que em costi"

T'estimo.

Vols saber una cosa? Vull arribar a entendre el que sents per mi, vull que cridis al món que m'estimes i ser feliços tots dos junts. Però això no es un conte, es més complicat que una historia narrada i explicada, són sentiments, amor, amistat, complicitat, màgia, nits de bogeria i fins i tot discussions que acaben entre mil carícies i petons.
A vegades és difícil arribar a encendre aquella espurna que algú va apagar
fa molt de temps i ara et sents perduda al veure que aquell noi aparentment encantador et somriu i els seus ulls brillen al veure que els teus el miren a ell.
Costa entendre aquest rebombori de sentiments, aquest gran caos que hi ha en mi, ja que tan sols tu pots fer-me tocar el cel amb tan sols mirar-me.
Vols saber una cosa? Vols saber per què sé que estic bojament enamorada de tu? Perquè durant les fredes nits d'hivern anhelo sentir la teva tendra veu explicant-me qualsevol cosa, i que el teu somriure es desdibuixi entre mil i un petons plens d'amor i passió mentre estic aliena al que succeeix fora d'aquells llençols color rosa pàl•lid.
Potser no som del tot iguals, potser es difícil d'entendre que quan et miro m'introdueixo en un món paral•lel en el que sol existim tu i jo, i tan sols tinc ganes de córrer i refugiar-me en els teus braços mentre m'abraces i hem dius aquell "Tot anirà bé princesa".

Saps que faré? agafar-te de la mà i et portaré ven lluny d'aquí, on tan sols importem tu i jo, on siguem feliços.
Perquè vull que cridis als cuatre vents que m'estimes, i que pugui oblidar-me del món.
Perquè sé que sempre estarem junts. Ara res importa, mentre estem junts tot es possible. Et sento a prop meu, el teu alé es clava en el meu clatell i no puc deixar de somriure.

I que sàpigues que m'encanta quan un dels teus petons em segella la boca, els teus llavis entrellacen els meus i em fan sentir especial, en un nuvol en el que sol existim tu i jo.

Realment mai hauria pensat que una persona em fes sentir tan gran quan el tinc a la meva vora, que em pugui produïr tantíssim, que trenqui totes les meves barreres, i que m'ensenyi a ser feliç.

A la teva vora, tot es màgic, tu ets màgic. Tan sols amb una paraula pots fer que se m'erici la pell, fer-me somriure, fer-me plorar.
M'encanta que m'abracis fort, sentir el teu cor bategar mentre hem mires de reull i somrius, puc tancar els ulls i entendre perquè t'estimo.

Penso en tot el que hem viscut i tot el que ens queda per viure. No poder imaginar-me a la vora de ningú, i sentir-me estúpida al enfadar-me amb tu per qualsevol tonteria fan que entengui aquest rebombori de sentiments que em provoques tan sols amb una mirada, amb un gest, amb una paraula.
saps, hem sento especial en els teus braços, allí puc arribar a palpar la vertadera felicitat.

Realment costa estimar a algú, entregar-li tot el que tens i quedarte nu de sentiments. Poc a poc te n'adones que vas fer bé al entregar-li a aquell noi que sense saber-ho havia arribat fins al mes profund del teu cor, i te l'havia fet bategar com ningú.

Tot i això t'estimo, t'estimo tant que fins i tot em fa mal.

Avui es el meu blog número 35. Avui potser ha canviat alguna cosa, però no m'he n'he adonat, segueixo com sempre, la meva vida es resumeix en estar enamorada d'un impossible.  En somriure quan vull plorar i en no deixar entrar a ningú que vulgui ocupar el lloc que tinc reservat per a que el noi del que estic enamorada s'hi insta li, per a que sigui feliç, això si, que sigui feliç al meu costat.

Jo pensava, que et podries fixar amb mi, que després de fer tot el que vaig fer per tu, creuries que seies feliç al meu costat i no és així, es tot el contrari, per cada cosa que faig, tu t'allunyes, encara no se perquè si tot el que faig es per que tu siguis més feliç, perquè somriguis, perquè entenguis que hi ha algú que si que sofreix cada cop que no lluites, i que has de lluitar perquè, jo estic al teu costat, i perquè vulguis o no jo t'estimo pel que ets, perquè ets únic.

Saps? Creia que podria fer-te canviar d'opinió, que potser l'interior tenia més significat que un grapat de esvelts cossos, de noies maques i de persones que es impossible que t'estimin tan com jo ho faig, però tot això no t'ho puc dir, no vull que t'allunyis més del que ho estàs fent tu solet, m'estàs deixant sota terra, estic perdent tota la màgia que em vas ensenyar al principi, i fins i tot estic deixant de creure en l'amor.

Recordes quan l'únic que importava era arribar a casa per obrir l'ordinador? Quan jo somreia per un motiu, i aquest motiu eres tu? No et feia feliç que donaria la vida per tu? No creus que el que sento es real?

Em sento com una estúpida justificant cada moviment que faig, tenir que explicar que el que sento es real i no es un simple caprici, tenir que sentir mil ximpleries, per què no entenen tot el que em fas sentir, no entenen com puc seguir lluitant per tu desprès de tot el que m'has fet, del poc que m'has deixat fer-te sentir.

Potser tot això ha anat massa de pressa, potser tan sols es necessari el temps, o potser aquest ens distanciï més, i no m'ho puc arribar a imaginar. No vull. No puc.

No sé que he fet malament. Em culpo un i un altre cop sobre aquest fet, sobre aquesta afirmació tan reiterada que no em deixa de rondar el cap "Mai estarà al meu costat" I  això no deixa d'enfosquir tot el que faig.

No crec que el que em deies al principi fos una mentira. No puc creure'm que aquella mirada que sentia tan dins meu no signifiqués res. No crec que aquells petons fossin fingits i que aquelles paraules se les hagués emportat el vent.
No ho puc fer perquè tan sols de pensar-ho em desfaig i aquests pensaments em desfan i m'obliguen a aturar-me i a pensar que coi estic fent, per què mai m'havia sentit així.

Potser alguna cosa et fa por, però vols que et confessi una cosa? Jo tinc por a moltes coses, però aquesta es divideix quan ets al meu costat, perquè em protegeixes, perquè em fas sentir jo.

Saps que es el que somio totes les nits? Despertar i veure que ets al meu costat. Que el teu somriure es deixi veure entre els meu llençols mentre et faig mil pessigolles per a que et despertis somrient, mentre jo no deixo de fer-ho. Vull que la teva vida sigui al meu costat, perquè de que serveix la vida si no es per gaudir-la? I quina millor manera de gaudir-la que amb la persona que més t'estima a la teva vora?

Jo no cometré l'errada que han fet els demés. Jo et cuidaria, jo t'animaria, jo et faria ser feliç. Però no vols que això esdevingui sigui pel físic, pel caràcter o perquè totes dues coses juntes siguin insuportables.
Jo, et vull al meu costat, perquè et conec i sé com fer-te feliç.

A més... Que et penses que no m'atemoreix a mi la distància? Que et penses que jo no hi penso? Es clar que hi penso, però tenint-nos l'un a l'altre que més dóna això? Tenint el que nosaltres podríem tenir aturaríem el món.

Si, l'aturaríem. Amb les nostres mirades, amb els nostres petons i amb les nostres ganes de no voler deixar escapar el moment.

Entenc que tot això sigui complicat, però no per això s'ha de deixar perdre l'oportunitat, tot i que crec que ni has barallat l'opció d'estar amb mi.

Tot i això t'estimo, t'estimo tant que fins i tot em fa mal.

Deixar enrere tot el que ens fa mal.

I es en aquell moment, quan te n'adones que val la pena parar, tancar els ulls i no tornar a mirar enrere, deixant el passat a un costat i escrivint un futur millor, i si més no, diferent.

Es llavors, en aquell instant quan necessites mes que mai que una mà amiga et sostingui, i et recordi perquè ets allà, i que mai has estat sol, perquè tot el que necessites es al teu costat, ajudant a que tot i ser moments complicats a somriure, a créixer com a persones, a ser una mica millors.

Quan ens posem a pensar en com han canviat les coses, en com han crescut o disminuït cada un dels nostres sentiments envers altres persones, en com canvia tot el que sentim, en com podem odiar tot el que més em estimat, o fins i tot voler oblidar el que t'ha entorpit el viatge i no poder, perquè forma part de tu, es la teva vida.

Potser algun cop podrem tornar a mirar enrere, trobem aquell punt en el que parar i mirar el que has recorregut et servirà per alguna cosa, potser et fa ser millor, potser et fa tornar a ser tu mateix, però fins a aquell precís instant tan sols podem caminar, córrer, deixar enrere tot el que en el passat ens ha fet mal i mirar endavant perquè serà en aquell moment quan te n'adonaràs que les coses mes boniques encara no han passat.

Qui sap, i si en aquell passeig ens em topat amb l'amor de la nostra vida? I si trobem per casualitat allò que després ens fa ser qui em anhelat ser? Pot canviar tot el que t'envolta amb un sol obrir i tancar d'ulls?

Realment crec que ara, es moment de córrer com el vent i arribar ben lluny perquè, si mes no, els problemes no t'atraparan, on tan sols puguis ser feliç.

Pensa. Actua. No creguis que està millor llençar els problemes, si te'n venen afronta'ls perquè no tornin, i no deixis de somiar, de somriure i de creure en món millor.

Tot el que creies dolent, a vegades pot millorar i convertir-se en una de les coses més boniques i significatives de la teva vida. Pot convertir-se en tot el que mai havies pensat.

Avui fa deu mesos....

Avui fa deu mesos que he canviat. Avui fa deu mesos que conec a persones que m'han canviat la vida.

Avui es un dia massa especial, es un dia massa nostàlgic, i necessitava plasmar-lo en el blog, deixar un raconet del meu cor escrit, per poder-lo llegir sempre que vulgui, i també per compartir amb tu, que estàs llegint-ho, tot el que sento i el que m'han fet canviar.

Era una noia, molt boja que em moria de ganes per viure, per trobar l'estel que avant temps sempre m'havia acompanyat. Em costava centrar-me però intentava, amb la meva bogeria, fer que els que m'envoltaven fossin feliços, intentava reprimir el dolor, esborrar les tristeses i deixar de ser el que més odiava, jo mateixa.

I aquella nit de l'1 d'octubre vaig quedar-me en aquell concert de festa major envoltada de gent que poc després es farien persones tan importants en la meva vida, o en allò al que jo anomenava vida.
Dalt l'escenari, hi havia un noi, molt maco per cert, que amb la seva veu i els seus ullets il·luminaven aquella ciutat que tan fosca estava en aquella nit d'octubre. Qui sap, potser em vaig enamorar en aquell moment, però jo era aliena als meus sentiments, tan sols volia escoltar la seva veu, sentir-lo al meu costat.
Dies després després de tot això, d'haver parlat amb ells, d'haver intercanviat paraules amb aquell noi que em feia somriure tan sols de pensar-lo, semblava una altra, semblava per un cop en molt temps jo mateixa.

No sé com, però es va convertir en el meu eix gravitatorial. Ell tenia i a vegades crec que segueix tenint un control total del meu ésser. Es capaç de controlar el meu estat anímic, i tan sols ell, pot fer-me tremolar amb una carícia, fer-me somriure amb una mirada, i fer-me envermellir amb un petó.

no me n'adonava de la importància que li donava a aquest noi, realment no sé com va entrar en la meva vida, no hi havia deixat entrar a ningú tan ràpid, i ell ja hi era, i crec que es una de les millors sensacions que he tingut des de fa molt temps.

Jo sé que un noi com aquest, mai es plantejaria sortir amb mi, una noia de carrer amb massa ganes de viure, però no hi puc fer més, es tan maco, es tan únic, es... Es tot el que jo vaig somiar, i ara s'ha fet realitat tot i que no de la manera que jo havia esperat.

Ho he donat tot per ell, i crec que ho sap, espero que sàpiga que jo per ell donaria la vida, perquè me l'estimo moltíssim, no pot arribar a saber quant, he fet mil bogeries per aconseguir robar-li un somriure, i crec que ho he aconseguit, crec que he aconseguit aparèixer una mica en la seva vida, ser un granet de sorra en el desert dels seus pensament, però ser-hi, i encara que ell no vulgui que estigui al seu costat, a mi em tindrà per tot, perquè ha fet m'estimi una mica més, perquè sense voler, sense que ho sàpiga, aquelles nits parlant fins a altes hores, aquells somriures damunt l'escenari, aquells petons i sobretot aquelles abraçades que espero que mai s'acabin han aconseguit que m'estimi una mica perquè si més no he aconseguit que part del que havia somiat es faci realitat, he aconseguit conèixer al prototip de noi, que espero que tard o d'hora sigui el meu príncep blau.

He canviat, ara sé qui sóc, i no em donaré per vençuda, ara no, perquè encara que ell no senti el mateix, jo vull aconseguir la seva amistat, ser més que el granet de sorra, vull que se n'adoni que es ell el que m'ha fet canviar i es l'únic que aconsegueix fer-me somriure.

I pensar que mai havia sentit això abans... Que mai hagués cregut que aquesta bogeria m'estaria esdevenint a mi, i ara, sóc aqui, deu mesos després de tot això escrivint tot el que sento, mentre somric i ploro a la vegada, ja què tot el que m'importa en aquest precís instant es troba a 166 quilòmetres de mi, i ell ni tan sols sap que jo segueixo sentint tot això, i que crec que mai ho deixaré de sentir.

Gràcies per tot mare.

Després de tot sempre hi ha una persona en la que pots confiar. Sempre hi ha una mà que mai et decebrà. Sempre hi haurà una persona que et coneixerà, i que mai deixarà que et passi res.

Des de que naixem se'ns es atorgat un àngel de la guarda per cuidar-nos i vigilar-nos. Aquest àngel en qüestió ens ensenya a caminar, a parlar, ens ensenyar a ser una persona, i a aprendre tot el que ella sap.
I sabeu que es l'únic que elles volen? Veure'ns somriure, i sentir-se estimades per nosaltres, veure'ns prosperar i que de tant en tant les fem sentir especials.

Veure com ens caiem, com ens aixequem de nou, per poc després tornar a ésser a terra, es de les coses que acostumen a veure aquestes mares, veuen com no els fem cas i per això no deixem de cometre aquest error, i quan ens volem donar compte em de fer el que ella havia dit, ja que des d'un principi sabia que esdevindria perquè ella ja havia passat per aquesta etapa i sap on son els obstacles, sap on caurem.

No volem que tinguin raó perquè pensem que nosaltres som els millors, no volem pensar que algú sapigui més que nosaltres i sobretot no deixa que ens passi res, ja que com he dit abans son els nostres àngels de la guarda.

Quants cops ens n'hem  penedit de dir alguna cosa que la podia ofendre? Quants cops em escridassat a aquesta personeta que ens ha donat la vida? Realment ens n'adonem del molt que ens arriben a estimar?

Ha de ser màgic, i fins i tot estrany sentir aquest amor, aquestes ganes de ser algú per un nounat que encara no ha viscut res però tot es igual ja que es i serà la persona que més estimaràs.

A vegades no ens n'adonem de la importància de la nostre mare, de que no seríem qui som si ella no hagués decidit emprendre aquest viatge amb nosaltres a les espatlles, de lluitar per a sobreviure i sobretot per no enfonsar-se quan tot era complicat, quan fins i tot els somnis li donaven l'espatlla, tan sols per mantenir-nos en vida, per veure'ns créixer, per veure com ens convertim en tot el que elles no van poder ser.

Diuen que els pares se n'adonen del molt que estimen als nounats justament en el primer moment de néixer amb el primer contacte però son les mares les que senten aquells lligams des del moment que se n'adona que aquella vida neix dins seu.

Per molts cops que decebem a una mare, aquesta sempre ens ajuda, u crec que aquest es l'amor més sincer, ja que es l'únic que ho perdona tot, l'únic que no s'esvaeix amb el pas del temps per molts obstacles que es trobin sempre seguiran caminant al nostre costat.


Moltissimes gràcies mare per ésser sempre al meu costat i per estimar-me tot i els defectes. T'estimo.