Amb aires de llibertat.

Hi ha moments en els que et vols sentir lliure, vols deixar enrere tot el que desconeixes, i es que a

vegades la ignorància, el no saber que esdevindrà es el que ens fa mantenir encesa aquesta espelma, la nostra vida.

Sentir que ja res té sentit, que tens el control màxim de la teva vida i que no importa res, i la teva única meta es ser feliç, i que aquella felicitat sol la aconsegueixis al trobar aquell control total, al trobar aquella peça del trenca-closques, aquells jo mai, aquells no podría.

A vegades m'agradaria tornar a començar, iniciar de nou la meva vida, i canviar-la, tornar a creure en els somnis, i fins i tot esborrar moments que m'han fet perdre segons, minuts, instants que potser hagués pogut aprofitar, tot i que vaig despreciar, perquè creia poc importants.

Tard o d'hora arribarà el moment de reflexionar que ha esdevingut en la teva vida, com un seguit de sucessos t'han portat a ser qui ets, a madurar, a besar apasionadament, altres en canvi, tan sols seràn fet irrellevants que passaran a ser simple palla, que embolicarà tot el que realment t'importa.

Ets o no ets tu, l'únic capaç de controlar la teva vida? No vols ser lliure?

Tan de bó hi hagués algun instrument per tirar enrere, però es impossible, es impossible esborrar les empremtes del passat, però si que es pot canviar el camí, i això es el que haurem de fer, ja que... De que serveix tenir vida, si no la controles?

Crec, que seguir endavant no es dolent. N'estic segura que en algun moment, la vida, et recompensa, aquells mals moments s'han de poder millorar, escrivint-hi damunt un final millor, un somriure amb els amics, una abraçada amb aquella persona que fa tant temps que no veus, o simplement amb aquell silenci que es queda després del trist adéu, que tot i ser dolorós, saps que es el millor per tots dos.

En aquest post no volia acabar parlant d'amor, tot i que sigui un punt que influeix en la nostra felicitat, no es l'únic i a vegades no ens n'adonem de les altres coses i tan sols cerquem el que creiem més fàcil.
Està clar, trobar una persona es una cosa senzilla, si més no n'hi ha per tot arreu, el problema és trobar el noi que s'adeqüi a la societat, als cànons establerts per gent superficial que tan sols es guia per una moda estúpida que s'ha de seguir.

Després d'aquest petit incís, vull afegir, que aquesta societat tan sols esborra les empremptes del que vàrem ser, i del que mai tornarem a ser.

Creieu capaç a aquesta societat a canviar? A esborrar tots els estereotips que ha format i deixar enrere les etiquetes que ens ofeguen, que ens destrueixen, perquè tan sols diferencien més a les persones, perquè, vulguin o no, es el que som, es el que serem, es el que mai em deixat de ser.

Es dolent ser diferent? Es dolent voler trencar aquestes etiquetes? No es normal que si tant anhelem aquesta llibertat, l'aconseguim?

Sabeu l'únic problema? No volem canviar aquesta societat, ens acostumem a ella i convivim queixant-nos d'una cosa tan fàcil de resoldre que fins i tot fa mandra aixecar-se per canviar-la.

Vull que entengueu una cosa, tan sols una, vull deixar enrere l'amor, les etiquetes i tot el que comporta i vull dir-vos un secret.

Quan tanqueu els ulls no penseu, deixeu la ment en blanc i somríeu, ja que tan sols el fet d'estar viu ja es un motiu per ser-ho, per ser feliç.

El meu petit i gran país ||*||

Visc en un país peculiar. Un país que ha estat reprimit, humiliat, i fins i tot exclavitzats, sí el meu país es Catalunya i n'estic molt orgullosa de ser catalana.

Quatre barres duc al cor, quatre barres que amaguen una història, un sentiment, una passió i unes ansies de llibertat que no pararan fins arribar al nostre somni, a la nostra màxima prioritat: LA INDEPENDÈNCIA.

Em tingut que lluitar per expresar-nos, per poder parlar aquesta bonica llengua, la volien esborrar, però el poble, es massa fort i no va deixar que les paraules quedessin soterrades, que tot el que vam tenir que lluitar per portar-ho lluny una maleïda pesa, amb nom i cognoms l'esquinçava i no en deixava res. 

La lluita va seguir endavant, vam continuar el nostre camí, vam netejar les espurnes del dolor, i vam seguri treballant amb força, i sobretot amb un himne que ens ha guiat fins aquí.

Els segadors, mitjançant la música, em aconseguit seguir units, seguir sent una nació, perquè es el que som. 

Mai ens han tingut respecte, sempre em sigut la riota d'Espanya, i em treballat per ells, estem mantenint un país que no ens estima, per això cridem " MEREIXEM RESPECTE SOM UNA NACIÓ" 

Molts catalans han estat insultats per fascistes, per gent inculta que no enten que el que demanem es el que ells volen, no ens volen al seu costat tot i que siguem qui paga les seves festes, no volen al catalans i nosaltres no els volem a ells.

Mai em sigut ben rebuts, em viscut agenollats durant molts temps, ja es hora d'alçar el cap i cridar ben fort CATALUNYA INDEPENDENT, 

Em suat sang, ens han obligat a no creure el que erem i ara, estem retrocedint en el temps, s'està tornant a aquells moments, al final no ens deixaran expressar-nos en una de les llengües més boniques que mai sentireu, en una llengua que ha patit, que ha tingut que lluitar per enlairar-se i que dia a dia rep tot tipus d'obstacles i inconvenients, no volen que ens expressem, no volen que siguem lluires.

En les meves terres predomina un ball, la sardana, un sentiment, un cercle de persones dansant al ritme de la música, una melodia que ens fa nostres. També en el que mengem pa amb tomàquet i un bon raig d'oli d'oliva, en el que passegem gegants al so de la música, on fem torres humanes, i aquest castellers arriben al cel, on aconseguirem un impossible, i on hi ha un poble unit, un poble que no es detindrà davant aquesta petita Espanya

Em caminat mil i una passes i no ens aturarem ara que estem apunt d'aconseguir-ho.

CATALANS, SIGUEM FORTS, ENS ESTEM APROPANT, , UNITS ACONSEGUIREM L'INDEPENDÈNCIA. 

Avui dia 11 de setembre es la diada de Catalunya, i es el dia que mes fort em de cridar, em de cridar pels nostres avant passats, perquè ells han començat aquesta lluita i es mereixen que ho aconseguim.

Tot el que no t'he pogut ensenyar

He sentit el retruc de la porta i m'he posat a plorar. He intentat deixar enrere tot el que m'uneix a tu, oblidar aquells petons, recordar perquè ens vàrem separar, i no deixar que aquells petons em cremessin per la pell, esborrar l'empremta que has deixat, arrancar-me els "t'estimo" i els "per sempre" i esclafar la part de mi que no deixa de repetir "No seras res sense ell".

Sempre he volgut saber el perquè de tot el que ha esdevingut, perquè vas marxar, perquè m'estic culpant a mi, si no em vas donar ninguna explicació del que succeia al teu voltant, i tan sols em feies promeses estúpides que ara, m'estan perforant, m'estan obligant a deixar de ser qui sóc.

Tu vas ser el culpable de les mil i una nits sense dormir, de les meves ganes de sobrevolar el món, dels meus intents de fugir sense moure ni una passa, i sobretot vas ser el culpable de que comencés a apreciar les petites coses, els petits detalls que ens definirien tard o d'hora, que ens ensenyarien a trobar el camí correcte, el camí que més ens ajudaría a seguir endavant.

No vas voler mai que t'obrís el cor, que t'ensenyés el millor de mí, i encara no has aprés que he viscut i estic vivint per estar al teu costat.

No vull recordar però ho faig, es inevitable recordar els teus petons, com els teus llavis recorrien a poc a poc totes i cada una de les parts del meu cos, en com eres l'únic que sabia exactament on besar per a que somrigues, per a que tot el que ens envoltés fos una mica més feliç.
Quan la roba era l'única distància que al cap de pocs segons arrancariem per tocar-nos, per no deixar que tot el que estavem sentint, que aquell clímax de sentiments no s'esborressin amb el transcurs de carícies, de mirades, i llençant cada peça de roba, volent extreure en ella també tot el que ara no importava i deixant nus els nostres sentiments, i les nostres ganes d'estimar-nos.

Cada cop que ho recordo no puc evitar plorar, no puc pensar ni un sol segon que tot això no fos cert, perquè jo ho sentia de veritat,

M'encantava perdre'm entre els teus petons, entre les teves pigues, entre tot el que significaves tu.

Tot això tu ho has esborrat. M'has deixat sola, ja no queda res. Tan sols les meves ganes de voler marxar, perquè sé que ja no podré tornar a viure igual, hauré de començar de nou sense tenir els teus braços, sense una empenta  que m'indiqui que aquest es el camí correcte, sense tot el que tard o d'hora es necesari.

Ara, tan sols em queda recordar aquells bons moments i aprendre a conviure amb l'única ferida que sé que mai es tancarà, la teva pèrdua.