Nivells màxims de soledat

I sentir-te més sola que mai, quan te n'adones que la persona de la que estas enamorada, es allà a dalt, en un escenari d'una ciutat qualsevol, i tu ets allà a baix, a la vora de la seva parella, creient que per una raó que encara has de trobar se n'anirà amb tu....

Paraules, carícies, un lligam que encara no saps com expressar cap a aquella persona que coneixes de fa tan

poc temps, la que sembla ser la teva mitja taronja, i milers de sentiments ocults entre les mirades furtives entra descans i descans.

Tota la gent que t'envolta en aquella sala es alíena al que esdevé, però les meves llàgrimes no deixes de brollar, no puc aguantar aquesta pressió que sento dins i marxo cap a fora, marxo de mi mateixa, i vull esborrar-me del mapa per no tornar a sentir res cap a ell, cap als seus dit, els seus ulls i tot el que porti el seu nom.
.
I si, soledat perquè no hi ha ningú que t'abraci en mig d'aquell concert, ningú a qui donar-li un petó a la cançó romantica, i fins i tot fer-lo enfadar quan et beus el seu cubata, i no, en aquells moments no hi havia ningú, sol jo i la meva dignitat que havia quedat enterrada entre grans muntanyes de "sóc patètica" i "per què he vingut fins aquí" fins i tot hi havia una mica de "com he pogut creure que li agradaria", tot s'enfonsa mentre la gent no deixa de ballar.

El mar de records m'enfonsa, i qui sap, potser demà tot ha estat un malson o  segueixo despertant volent sentir-te ben aprop meu.

Parlant de finits i infinits....

No em deixis oblidar com em arribat fins aqui

Entre els records i les aventures,

entre les carícies i els teus ulls, i digues-me avui

que m'estimes, i que la freda nit

no s'ha endut l'escalfor de l'ultim cop

quan les nostres mans, dirigien el rumb

d'una vida que semblava no tenir fi,

i en la que els nuvols podiem tocar

fins i tot quan semblava que no podriem arribar

a trobar els somnis que un dia vam deixar escapar.

Els petons furtius a mitjanit,

els llençols estripats entre els dits

i aquell gintonic aigualit

semblava que mai tindria fi,

aquelles ganes de volar,

aquelles ganes de somiar.

Pels carrers de la ciutat encantada

varem córrer de matinada

i la melodia dels nostres cors

va guiar-nos cap a l'horitzó

on va deixar d'existir la paraula finit

i amb una sonora rialla enamorada

vam fer que l'infinit ens invaïs,

mentre la mar ens xiuxiuejava

no l'allunyis del teu costat, i si et sembla extrany

reconeix que l'amor coneix d'eternitat

coneix de l'infinit, de la paraula estimar.

                                                                     Aconsegueix aquí el meu llibre!!

Tu, i la teva màgia....

I ara, desprès de milers de paraules, milers de somriures i petons, puc cridar al món que t'estimo.

Les mirades furtives, els petons en la foscor, i tornar a semblar adolescents, buscar la màgia, i trobar l'amor.
Sentint el que som i no deixant que la rutina ens enfonsi en aquell circuit tancat en el que no en podriem sortir.

Els teus dits recorren el meu tors nu, i la punta dels teus dits em fa estremir. Sento calfreds a la vegada que els teus llavis em callen la boca fent així que el meu riure quedi silenciat, i em miris, i senti com si em coneguéssis de tota la vida, com si aquells segons en que els teus ulls son fixos davant dels meus, em despullessis de sentiments i em quedés sola, amb la meva ànima, com si el temps s'aturés, i poguessis recorrer cada moment, cada fet important de la meva vida, i em coneguessis millor que jo mateixa.

Has sigut la meva sinia, m''has fet veure més enllà, i m'has fet tocar el cel, em vist l'horitzó, i estem cercant-lo,
tu i jo, buscant un infinit, un sempre, i fins i tot un mai, un mai per a poder cridar que mai estarem sols, i aquell sempre amb el que ens esperançarem al pensar que sempre estarem junts.

Ets la meva inspiració, i al teu costat he trobat un lloc, una "llar" en la que no estic sola, sinó que la

teva mà està entrellaçada en la meva, on les paraules ens abracen, i on tot al nostre voltant desapareix, i quedem tots dos, en un infinit ple de finits.

Et podria descriure amb una paraula, però prefereixo utilitzar tots els versos, i tot el meu alé per demostrar-te que no vull compartir la vida amb ningú que no sigui tu, vull despertar al teu costat, vull viure la vida agafada a la teva mà, i vull veure'm cada dia reflexada en els teus ulls.

Deixa'm volar al teu costat, i no em deixis fins que toquem l'horitzó, fins que puguem trobar l'inici de l'arc de Sant Martí.

COMPRA AQUÍ EL MEU LLIBRE!!!!

Somnis complerts.

Tot va començar un estiu, en el que vaig voler englobar totes les històries que havia escrit i crear un recull de relats al que vaig anomenar "La por de no saber viure"

Amb només 16 anys tenia un llibre de 180 pàgines, així que vaig demanar-ne els drets d'autor i fins al cap d'un any no vaig aconseguir-los.

Oficialment tenia els drets d'autor d'un llibre que havia escrit jo mateixa, les meves paraules, estaven encaixades en aquelles pàgines i ni tan sols era major d'edat, i he de dir que just després de tenir els drets d'autora no tenia ni idea de que fer-ne.

Tenia un llibre, però no tenia cap recurs per editar-lo, semblava que no podria complir el meu somni, publicar-lo i arribar al món amb ell, així que el vaig guardar al calaix, i vaig continuar endavant, però fa quatre mesos una editorial va acceptar-lo i aquest dimecres ha sortit a la venda el meu primer llibre, espero que sigui un de molts més.

Us en deixo tota la informació i espero que gaudiu tan del blog com del llibre: Compra aquí el llibre!

Us he de donar les gràcies per haver llegit cada post, per caminar per els núvols de la meva imaginació i per seguir endavant amb mi.

No deixeu mai de somniar estimats lectors i recordeu que sempre, sempre hi haurà una sortida, sempre hi ha un demà.

El llibre de la vida...

I te n'adones temps després, que les passes que has viscut han quedat impresses en el teu record i no podras fer res per esborrar-les, perquè molt o poc formaran part de tu.

He escrit mil i una pàgines d'un llibre que sembla no tenir final, d'un llibre que la seva trama es tan enrevessada que ni jo, la seva pròpia autora en té un final, ni tal sols sé que esdevindrà en la següent pàgina, perquè aquest llibre del que parlo es la meva vida, son els meus records i les meves passes, i en aquesta vida, en aquest llibre, no hi ha una tecla en la que pugui esborrar un error, sinó que perdurà i això m'ensenya a no caure dos cops en la mateixa pedra.

He viscut mil bogeries, he conegut a persones que m'agradaria tornar a conèixer, perquè així tornaria a sentir pessigolles a l'estòmac, o simplement tornaria a reviure moments que ara anhelo, o simplement tornaria a veure a la gent que he perdut, que ha marxat del meu costat.

Recordo paraules que he escrit, recordo nits sense dormir i aquells ulls clucs de matinada dins del meu llit,

que vaig plasmar en la pàgina dos mil tres-cents vint-i-quatre, escrivint a pols valent que vaig estimar, i vaig sentir.

Totes les pàgines, les arrugades, les estripades, les molles de llàgrimes i fins i tot les perfumades, han fet que trobi un sentit a la meva vida, he deixat l'èssencia que hi ha en mi, en cadascuna de les fulles, en cada record que em anat guardant i ocultant entre molts d'altres. He après a estimar, a no caure i fins i tot a ser valenta, els meus errors m'han ensenyat a seguir endavant i a saltar cada obstacle.

Ara, després de tants fulls escrits, de tants records plasmats en aquest llibre al que he anomenat "VIDA" i que dia a dia m'ajuda a crèixer, me n'adono, me n'estic adonant que el que vull es viure, ballar, sentir, cridar, i jugar, no vull oblidar els primers records, els somriures inocents que amb els anys han desaparegut, i s'han tornat somriures amb foscor, somriures que no son realment somriures.

No vull guardar dins d'un calaix, allò que no m'ha agradat de la meva vida, no vull amagar els plors, i la soledat, vull que estigui alli, perquè així gaudiré més de les petites coses que m'han fet somriure, com aquella petita carta d'amor, o aquella mirada que em va fer tenir un calfred, petites coses que em van fer sentir la persona més gran del món.

Jo seguiré escrivint el meu llibre, sense cesar, i el dia que mori, quedaran impreses milions de pàgines en les que demostraré que vaig tenir una vida plena, en la que vaig lluitar, cridar, plorar, estimar, viatjar i fins i tot vaig tenir temps de somiar.

Reflexions sobre el meu cos...

Un dia qualsevol, el Sol escalfa els carrers d'una ciutat que ja sent els primers calfreds de tardor, i les escoles tornen a estar plenes de nens i nenes amb ganes de fer-se grans, anhelant les tardes d'estiu on no importava ni el dia ni l'hora, on eren feliços.

Aquell migdia, després de sortir de l'escola, aquelles noies, amigues de tota la vida, parlen de l'estat del facebook d'aquell noi que les torna bojes, totes dues somrient entren al autobús, alienes del que esdevé dins, continuen parlant dels xicots, i de les ganes que tenen de voler ser grans.
Al final d'aquell autobús, un grup de noiets, una mica més grans que elles, comenten de manera despectiva cada noia que passa, i quan veuen a les dues noietes que entren per la porta, comencen a riure fortament.

Aquells nois comencen a parlar despectivament del cos d'una d'elles, cridant tot tipus d'insults, tot rient d'ella i fent-la sentir un drap brut, la noia, entre llàgrima i llàgrima es posa els auriculars i acaba el seu viatge, en el que aquella gent l'ha fet sentir la pitjor persona del món.

Qui té dret a riure d'algu? Qui marca els estereotips?

Al veure aquesta escena, veiem en qui ens estem convertint, en com la societat ens corromp i esquinça els sentiments de les joves.

Aquella noia, ha sentit tota la conversa i s'ha sentit malament amb el seu cos,i fins i tot s'ha tingut fàstic, i ha
volgut ser com les models de la televisió, aquelles que tan sols son un sac d'òssos plens de desordres alimentaris.

Les joves d'avui en dia estem sotmeses a una pressió estètica, en que la societat no en pren consciència i ens obliga a ser com algu creu que les persones em de ser.



No em de deixar que ens obliguin a ser com aquells càdavers, em de ser nosaltres mateixes, i ens han de voler per qui som, no per qui creuen que em de ser, han d'estimar el nostre somriure, les nostres paraules, nosaltres, qui som, no un esquelet, ple de complexes perque ja viu per tenir aquell cos 10 i no vol ser res més.

Una noia somrient, es el millor regal que et pot donar la vida.