Parlant de drets i lluites.

Qui ets tu, maleït opresor per no deixar-me escollir si vull o no gestar una criatura dins meu durant 9 mesos?Qui ets tu, per decidir per mi, privant-me de la llibertat, aquesta de la que tant te n'omples la boca i la qual estas llençant al buit?

Parlem i parlem i sembla que ningú se n'adoni del que esta esdevenint, milers de lleis restrictives que només fan que esborrar la suor i la lluita de milers de dones, de milers de companyes que han aconseguit que siguem mitjanament lliures, podent decidir per nosaltres mateixes, trencant el patriarcat, trencant les regles establertes per aquells burgesos que creuen que ho saben tot, que creuen que poden decidir per tu, per mi, per tota la població, deixant-nos sense veu, sense vot, sent simples robots sense l'espurna del pensament, en la que executem les seves ordres, sense revoltar-nos, sense dir "NO" a aquesta privació de llibertat.

Es estúpid pensar que volen penar a les dones que vulguin decidir que fer amb la seva vida, només cal que ens diguin que em de deixar de treballar pel fet de ser dones, tornant així a l'època franquista, retrocedint en el temps en comptes d'avançar, en comptes de seguir endavant en la lluita de les companyes, en la lluita de l'igualtat total de sexes, sense estereotips marcats, sense privacions, esborrant per sempre el patriarcat.

Si, parlem de patriarcat, de que encara ara, en ple segle XXI, estem sotmeses per una figura masculina, encara ara, es senten comentaris sexistes envers les dones, en els que se n'enriuen i es mofen de nosaltres, lluitadores, i esclaves alhora. D'això se'n diu o se'n vol dir "Llibertat d'expressió", llibertat per menysprear, per sotmetre, per esborrar.

En aquesta societat, ens podem enriure de les dones, podem obligar-les a reproduïr-se com els animals, sense que ningú faci res, tot el contrari, volen aprovar lleis que recolzen aquests pensaments.

I no tan sols això, hi ha més i més, sentir avui en dia, per exemple que una persona pel fet de ser homosexual ha de devorar a les persones del mateix sexe. Sentir la veu de la incultura, sentir que no hem avançat tan com creiem o ens volen fer creure.

Em dol pensar que gent amb la meva edat pot creure coses com que un homosexual, pel fet de que li atregui una persona del seu mateix sexe, anirà i es llençarà a tota persona que sigui d'aquest. 

Acàs, estúpid homófob et llences a totes les persones del sexe contrari pel fet de que t'agitis amb persones d'aquest? 

Volem creure en un futur prósper en el que això no esdevingui, però hi ha coses que han de canviar.

Em de millorar l'educació, em de formar-nos abans de parlar, i sobretot em de pensar, si, pensar en el que esdevé, revoltar-nos si és necessàri, qui et diu a tu, que demà no interposen una llei en la que ens em de quedar totes a casa planxant i fent el dinar? 

Em de lluitar. Lluitar per la igualtat, per crear un estat en el que la homòfobia no tingui cabuda, en el que el que és del poble sigui pel poble. En el que la llibertat sigui real, on no existeixi ni tan sols la paraula patriarcat i on hi hagi una fomació continua, la ignorància no porta en lloc. L'educació i el pensament son l'única sortida.

Estupideses.

Vull dir mil estupideses. Vull cridar als quatre vents que, tu i jo ens menjarem el món, i que ningú podrà aturar-nos.
No m'importa quant temps tardarem en aconseguir-ho, perque estaré a la teva vora, subjecta de la teva mà, mentre els teus ulls brillen, a la meva vora.

Aquella nit d'hivern, entre la boira més espesa, vaig dir-te entre plors i crits el molt que t'estimava, i com si d'un conte es tractés, els teus dits  van eixugar el camí que havien deixat les llàgrimes, i somrient em vas donar un petó. El petó més sincer i tendre que els meus llavis havien sentit mai, i aquella ciutat es va fer petita, com un gra de sorra en el que sol cabiem tu i jo, en el que sol existia l'amor.

Vull escoltar que tot això valdrà la pena, que no hi haurà un "però", ni res que pugui aturar el que sentim.

Què més dóna si ningú enten el que sentim? si pensen que una tempesta d'estiu s'endurà aquell somriure de matinada, si creuen que els nostres ulls un dia qualsevol deixaran de brillar, i es convertiran en simples cendres que un dia van encendre la foguera més bonica que mai s'ha vist?

Ets tu. Sóc jo. Som i serem, i seguirem sentint, per l'ahir, per l'avui i fins i tot pel que ha d'arribar.

Si m'hi poso a pensar, m'agraden les bogeries, que tothom cregui que estem bojos, ja que, el nostre amor es una bogeria constant.
Ens podem llevar i viatjar fins a París, podem somiar que toquem el cel amb la puta dels nostres dits i fins i tot, podem no voler llevar-nos mai del jaç en el que dormim, en el que sentim i estimem.

Vull escriure un futur, un futur amb tu, i poder llegir-ne el passat, un passat ple de joia, ple de somriures i petons, ple de tu i jo.

Estupideses vull fer-ne més de mil, i comptar-les amb els dits, i sense que et desperti quan l'alba del matí acaroni els llençols, donar-te un petó al nas i esperar a que els teus ulls clucs brillin per sobre les llums de nadal, per sobre el Sol, per sobre tot el que ets per mi.

No puc dir el perquè t'estimo tant, però et puc ben assegurar que intentaré que mai marxis de la meva vora, per poder seguir gaudint del tu i el mi del que parlen les cançons d'amor, aquelles que semblen recórrer els meus pensaments i cada un dels moments que hem viscut plegats.

Paraules de matinada....

Ara mateix m'agradaria mentir. Mentir i dir que estic bé, que tot el que m'envolta és joia i felicitat, i que he

aconseguit tot o gairebé tot el que m'he proposat.

Però no són més que això, milers de mentides, de falses afirmacions que emboiren el que semblava cert, el que volia que fos veritat.

Ni tan sols l'espurna de l'esperança queda encesa després de tot, ni el Sol més brillant il·lumina el meu camí, sembla que la freda foscor s'hagi apoderat de mi, del que sento per tu, i de tot el que mai arribarem a ser, i no em deixi esguinçar els records, les teves mans en el meu cos, els teus petons, sembla que no pugui esborrar res de mi.

No em queda res. Mentides. Veritats ocultes en milers de paraules i milers de llàgrimes que no deixen de brollar pel meu rostre.

El dolor. Si, el que ningú habia de sentir, el que semblava que mai apareixeria, estavèm bé, no? La màscara de sentiments, el silenci que amagaven les nostres mans entrellaçades, els somriures furtius, i fins i tot carícies que no havien d'esdevindre. Un seguit d'accions que semblaven tenir un final, un final feliç.

Tu. Jo. Nosaltres. Semblava la conjugació perfecta, però tu has cregut convenient que no sigui així, em anat més enllà, em jugat amb foc i ens em cremat, bé, m'he cremat, perquè el que tan sols semblava un joc de nens ha esdevingut el meu calvàri diari, una manera de morir lentament.

Semblavem tant que se't va oblidar que podríem ser quelcom, que podria existir el sentiment de l'amor, i que hi havia un moment en que els jocs van convertir-se en armes de foc, de foc que cremava tot el meu jo.

Estupideses. Vàrem fer mil i una estupideses. Vaig imaginar, vaig voler canviar el present intentant construir un futur en el que caminéssim plegats.
No hauríem d'haver deixat que tot això anés més enllà, tu tens la teva vida ja construïda, i jo ni tan sols sé qui realment sóc, no sé qui vull ser ni tampoc en qui em convertiré, i tu, tu tens la teva vida allà.

Diuen que les paraules fan mal, però fins fa unes hores jo no m'ho creia. Pensava que un tir hauria de ser molt més dolorós que paraules i mirades dins d'un cotxe a les quatre de la matinada, creia... Creia en els contes, contes que m'estic obligant a esborrar per no fer-me mal, esborrant l'imprempta del que signifiques per mi, i oblidant aquell "M'agrades, però és complicat..." i també la teva manera única i original per dir-me que mai estaré al teu costat.

No et culpo. No et culpo en cap moment, tot el contrari, em culpo a mi per creure que algu com tu es podria fixar en mi. Penso en lo estúpida que sóc al creure que llegiràs les lletres que escric, igual que mantinc l'esperança i canviïs d'opinió.

La ingenuitat de les meves paraules enfosqueix la meva raó fins a creure que en realitat tu, podries preocupar-te per mi, que per molt que et digui que estic bé, els meus ulls no deixen de fer caure llàgrimes sobre el teclat, el meu cos no deixa de tremolar al pensar en la freda nit que m'espera rodejada de soledat, i en com de fosc està el cel sense el teu somriure il·luminant-lo.

Perdo el temps creient que t'importo, creient que els cops en que entrellaçavém les nostres mans ho feies perque realment ho senties i només em queda seguir el meu camí.

Espero que siguis feliç, espero que no et falti mai la sort, encara que la soledat em faci embogir, encara que mai més et pugui tornar a tocar i a crits intenti cercar una sortida on deixar enrere això, on pugui oblidar-me de tot. On deixi de ser jo.

En despertar tot haurà canviat...

Vaig somiar amb tu, amb els teus cabells entre els meus dits. Vaig somiar que em feies enrabiar fent-me mil i
una pessigolles dins del llit, fins que acabavém plens de petons, i plens de ganes de fer-nos l'amor.

Aquell somni semblava real, semblava que els teus llavis impregnaven la meva pell, que

pronunciaves de debò aquells "t'estimo", que les carícies i somriures no s'acabarien, que desapareixerien els monstres de la meva vida, i que per fi, després de tant temps, de milers de malsons, apareixeria aquella llum al final del túnel, en la que hi series tu amb una llanterna per il·luminar el nostre camí, un camí que faríem tu i jo, junts.

Saps el que esdevé? Que he despertat, i per molt que tanqui els ulls amb molta força, tan sols serà això un somni, i jo hauré de seguir endavant, sense res, arrastrant les pedres del passat, obligant-me a no deixar de caminar, a no morir en el cingle dels records, dels malsons dels que semblo no despertar, de la realitat.

Ja no em queda res, els somnis que semblaven aquella llum s'han fos i ara només quedo jo, caminant sola per la foscor, mentre ni tan sols els fars dels carrers semblen il·luminar-me.

I tu, tu et quedes allà, mentre estripes el que semblava ser l'única esperança per seguir endavant, i no deixar-me véncer pel passat, pels fantasmes, pels plors de súplica, per tornar a la realitat.

Tu i jo. Sembla el començament de qualsevol història romàntica, però en realitat tan sols amaga la soledat més exclusiva, les llàgrimes i plors més amagats i un sense fí de ganes de deixar-ho tot i marxar per sempre en un lloc on tu no hi siguis i no puguis destrossar el poc que segueix viu de mi.

Podria dir-te que t'estimo, que ho deixessis tot i anéssim tots dos junts lluny d'aqui, però no ens em

d'enganyar, i tant tu com jo, sabem que no faries res de tot això per mi, no és aquell somni, no vols estar amb mi, i jo, jo, sols segueixo morint per tu.

No vull somiar més. No vull despertar en mig de suors, mentre l'últim record, es l'anhel dels teus llavis, i del teu tors nu, ni tampoc vull pensar en com les teves mans recorríen cada part dels meus sentits entre carícia i carícia, entre sospir i sospir, en el que tot s'esvaïa quan despertava.
T'estimo. T'estimo tant que m'estic matant. No tinc vida. No et tinc a tu, i ara, només vull no despertar, perquè si no es amb tu, prefereixo no existir.


I ara intentaré tancar els ulls i recordar-te, encara que, quan desperti seguiré vivint en el malson de que no siguis al meu costat...

Nivells màxims de soledat

I sentir-te més sola que mai, quan te n'adones que la persona de la que estas enamorada, es allà a dalt, en un escenari d'una ciutat qualsevol, i tu ets allà a baix, a la vora de la seva parella, creient que per una raó que encara has de trobar se n'anirà amb tu....

Paraules, carícies, un lligam que encara no saps com expressar cap a aquella persona que coneixes de fa tan

poc temps, la que sembla ser la teva mitja taronja, i milers de sentiments ocults entre les mirades furtives entra descans i descans.

Tota la gent que t'envolta en aquella sala es alíena al que esdevé, però les meves llàgrimes no deixes de brollar, no puc aguantar aquesta pressió que sento dins i marxo cap a fora, marxo de mi mateixa, i vull esborrar-me del mapa per no tornar a sentir res cap a ell, cap als seus dit, els seus ulls i tot el que porti el seu nom.
.
I si, soledat perquè no hi ha ningú que t'abraci en mig d'aquell concert, ningú a qui donar-li un petó a la cançó romantica, i fins i tot fer-lo enfadar quan et beus el seu cubata, i no, en aquells moments no hi havia ningú, sol jo i la meva dignitat que havia quedat enterrada entre grans muntanyes de "sóc patètica" i "per què he vingut fins aquí" fins i tot hi havia una mica de "com he pogut creure que li agradaria", tot s'enfonsa mentre la gent no deixa de ballar.

El mar de records m'enfonsa, i qui sap, potser demà tot ha estat un malson o  segueixo despertant volent sentir-te ben aprop meu.

Parlant de finits i infinits....

No em deixis oblidar com em arribat fins aqui

Entre els records i les aventures,

entre les carícies i els teus ulls, i digues-me avui

que m'estimes, i que la freda nit

no s'ha endut l'escalfor de l'ultim cop

quan les nostres mans, dirigien el rumb

d'una vida que semblava no tenir fi,

i en la que els nuvols podiem tocar

fins i tot quan semblava que no podriem arribar

a trobar els somnis que un dia vam deixar escapar.

Els petons furtius a mitjanit,

els llençols estripats entre els dits

i aquell gintonic aigualit

semblava que mai tindria fi,

aquelles ganes de volar,

aquelles ganes de somiar.

Pels carrers de la ciutat encantada

varem córrer de matinada

i la melodia dels nostres cors

va guiar-nos cap a l'horitzó

on va deixar d'existir la paraula finit

i amb una sonora rialla enamorada

vam fer que l'infinit ens invaïs,

mentre la mar ens xiuxiuejava

no l'allunyis del teu costat, i si et sembla extrany

reconeix que l'amor coneix d'eternitat

coneix de l'infinit, de la paraula estimar.

                                                                     Aconsegueix aquí el meu llibre!!

Tu, i la teva màgia....

I ara, desprès de milers de paraules, milers de somriures i petons, puc cridar al món que t'estimo.

Les mirades furtives, els petons en la foscor, i tornar a semblar adolescents, buscar la màgia, i trobar l'amor.
Sentint el que som i no deixant que la rutina ens enfonsi en aquell circuit tancat en el que no en podriem sortir.

Els teus dits recorren el meu tors nu, i la punta dels teus dits em fa estremir. Sento calfreds a la vegada que els teus llavis em callen la boca fent així que el meu riure quedi silenciat, i em miris, i senti com si em coneguéssis de tota la vida, com si aquells segons en que els teus ulls son fixos davant dels meus, em despullessis de sentiments i em quedés sola, amb la meva ànima, com si el temps s'aturés, i poguessis recorrer cada moment, cada fet important de la meva vida, i em coneguessis millor que jo mateixa.

Has sigut la meva sinia, m''has fet veure més enllà, i m'has fet tocar el cel, em vist l'horitzó, i estem cercant-lo,
tu i jo, buscant un infinit, un sempre, i fins i tot un mai, un mai per a poder cridar que mai estarem sols, i aquell sempre amb el que ens esperançarem al pensar que sempre estarem junts.

Ets la meva inspiració, i al teu costat he trobat un lloc, una "llar" en la que no estic sola, sinó que la

teva mà està entrellaçada en la meva, on les paraules ens abracen, i on tot al nostre voltant desapareix, i quedem tots dos, en un infinit ple de finits.

Et podria descriure amb una paraula, però prefereixo utilitzar tots els versos, i tot el meu alé per demostrar-te que no vull compartir la vida amb ningú que no sigui tu, vull despertar al teu costat, vull viure la vida agafada a la teva mà, i vull veure'm cada dia reflexada en els teus ulls.

Deixa'm volar al teu costat, i no em deixis fins que toquem l'horitzó, fins que puguem trobar l'inici de l'arc de Sant Martí.

COMPRA AQUÍ EL MEU LLIBRE!!!!

Somnis complerts.

Tot va començar un estiu, en el que vaig voler englobar totes les històries que havia escrit i crear un recull de relats al que vaig anomenar "La por de no saber viure"

Amb només 16 anys tenia un llibre de 180 pàgines, així que vaig demanar-ne els drets d'autor i fins al cap d'un any no vaig aconseguir-los.

Oficialment tenia els drets d'autor d'un llibre que havia escrit jo mateixa, les meves paraules, estaven encaixades en aquelles pàgines i ni tan sols era major d'edat, i he de dir que just després de tenir els drets d'autora no tenia ni idea de que fer-ne.

Tenia un llibre, però no tenia cap recurs per editar-lo, semblava que no podria complir el meu somni, publicar-lo i arribar al món amb ell, així que el vaig guardar al calaix, i vaig continuar endavant, però fa quatre mesos una editorial va acceptar-lo i aquest dimecres ha sortit a la venda el meu primer llibre, espero que sigui un de molts més.

Us en deixo tota la informació i espero que gaudiu tan del blog com del llibre: Compra aquí el llibre!

Us he de donar les gràcies per haver llegit cada post, per caminar per els núvols de la meva imaginació i per seguir endavant amb mi.

No deixeu mai de somniar estimats lectors i recordeu que sempre, sempre hi haurà una sortida, sempre hi ha un demà.

El llibre de la vida...

I te n'adones temps després, que les passes que has viscut han quedat impresses en el teu record i no podras fer res per esborrar-les, perquè molt o poc formaran part de tu.

He escrit mil i una pàgines d'un llibre que sembla no tenir final, d'un llibre que la seva trama es tan enrevessada que ni jo, la seva pròpia autora en té un final, ni tal sols sé que esdevindrà en la següent pàgina, perquè aquest llibre del que parlo es la meva vida, son els meus records i les meves passes, i en aquesta vida, en aquest llibre, no hi ha una tecla en la que pugui esborrar un error, sinó que perdurà i això m'ensenya a no caure dos cops en la mateixa pedra.

He viscut mil bogeries, he conegut a persones que m'agradaria tornar a conèixer, perquè així tornaria a sentir pessigolles a l'estòmac, o simplement tornaria a reviure moments que ara anhelo, o simplement tornaria a veure a la gent que he perdut, que ha marxat del meu costat.

Recordo paraules que he escrit, recordo nits sense dormir i aquells ulls clucs de matinada dins del meu llit,

que vaig plasmar en la pàgina dos mil tres-cents vint-i-quatre, escrivint a pols valent que vaig estimar, i vaig sentir.

Totes les pàgines, les arrugades, les estripades, les molles de llàgrimes i fins i tot les perfumades, han fet que trobi un sentit a la meva vida, he deixat l'èssencia que hi ha en mi, en cadascuna de les fulles, en cada record que em anat guardant i ocultant entre molts d'altres. He après a estimar, a no caure i fins i tot a ser valenta, els meus errors m'han ensenyat a seguir endavant i a saltar cada obstacle.

Ara, després de tants fulls escrits, de tants records plasmats en aquest llibre al que he anomenat "VIDA" i que dia a dia m'ajuda a crèixer, me n'adono, me n'estic adonant que el que vull es viure, ballar, sentir, cridar, i jugar, no vull oblidar els primers records, els somriures inocents que amb els anys han desaparegut, i s'han tornat somriures amb foscor, somriures que no son realment somriures.

No vull guardar dins d'un calaix, allò que no m'ha agradat de la meva vida, no vull amagar els plors, i la soledat, vull que estigui alli, perquè així gaudiré més de les petites coses que m'han fet somriure, com aquella petita carta d'amor, o aquella mirada que em va fer tenir un calfred, petites coses que em van fer sentir la persona més gran del món.

Jo seguiré escrivint el meu llibre, sense cesar, i el dia que mori, quedaran impreses milions de pàgines en les que demostraré que vaig tenir una vida plena, en la que vaig lluitar, cridar, plorar, estimar, viatjar i fins i tot vaig tenir temps de somiar.

Reflexions sobre el meu cos...

Un dia qualsevol, el Sol escalfa els carrers d'una ciutat que ja sent els primers calfreds de tardor, i les escoles tornen a estar plenes de nens i nenes amb ganes de fer-se grans, anhelant les tardes d'estiu on no importava ni el dia ni l'hora, on eren feliços.

Aquell migdia, després de sortir de l'escola, aquelles noies, amigues de tota la vida, parlen de l'estat del facebook d'aquell noi que les torna bojes, totes dues somrient entren al autobús, alienes del que esdevé dins, continuen parlant dels xicots, i de les ganes que tenen de voler ser grans.
Al final d'aquell autobús, un grup de noiets, una mica més grans que elles, comenten de manera despectiva cada noia que passa, i quan veuen a les dues noietes que entren per la porta, comencen a riure fortament.

Aquells nois comencen a parlar despectivament del cos d'una d'elles, cridant tot tipus d'insults, tot rient d'ella i fent-la sentir un drap brut, la noia, entre llàgrima i llàgrima es posa els auriculars i acaba el seu viatge, en el que aquella gent l'ha fet sentir la pitjor persona del món.

Qui té dret a riure d'algu? Qui marca els estereotips?

Al veure aquesta escena, veiem en qui ens estem convertint, en com la societat ens corromp i esquinça els sentiments de les joves.

Aquella noia, ha sentit tota la conversa i s'ha sentit malament amb el seu cos,i fins i tot s'ha tingut fàstic, i ha
volgut ser com les models de la televisió, aquelles que tan sols son un sac d'òssos plens de desordres alimentaris.

Les joves d'avui en dia estem sotmeses a una pressió estètica, en que la societat no en pren consciència i ens obliga a ser com algu creu que les persones em de ser.



No em de deixar que ens obliguin a ser com aquells càdavers, em de ser nosaltres mateixes, i ens han de voler per qui som, no per qui creuen que em de ser, han d'estimar el nostre somriure, les nostres paraules, nosaltres, qui som, no un esquelet, ple de complexes perque ja viu per tenir aquell cos 10 i no vol ser res més.

Una noia somrient, es el millor regal que et pot donar la vida.

Aturem el món

Dona'm un petó etern. Aturem el món tots dos junts.

Aquella nit la boira no ens deixava veure més enllà, caminàvem cegament pels carrers d'aquella deserta ciutat en la que havíem crescut, vivint i somiant que tard o d'hora seríem importants, que deixaríem una emprempta en la societat, que formariem part de la història, que ens recordarien per haver aturat el món durant els segons que va durar el nostre primer petó, per estimar-nos com ningú mai s'havia estimat.

Recordo, que la gent pensava que havíem embogit, somrient, corríem pels carrers de la bella ciutat mentre les nostres mans s'entrellaçaven a mesura que les nostres passes s'acceleraven, esquivant a la gent, esquivant tots els obstacles.

Com pot l'amor, cegar fins i tot al més incrèdul? Com pot l'amor fer-te embogir?

I si, vam aturar el món. Totes les agulles dels rellotges del món, van cesar quan els nostres llavis es van entrellaçar, i durant aquells segons, tot es va aturar, tothom va deixar de parlar, i semblava que una pel·licula havia de captar aquell moment, se n'havia d'agafar l'èssencia, i portar-la pels mil paratges del món per a que no s'esfumés, i fer d'aquell instant, un instant etern.

I si això es un somni, no vull despertar, perquè prefereixo mil somnis amb tu, que un sol dia amb la tristesa de pensar que el nostre amor ha deixat d'existir. 

Sense títol

Estava buscant un títol per posar-li a la nostra història, un títol original, únic, que expressés les mil bogeries que hem arribat a fer, els mil i un petons que ens em donat i els milers de sensacions que provoques en mi.

No he pogut trobar ni tan sols una paraula que definís els teus llavis somrient a mitja nit a la llum de

la lluna, mentre el so de la pluja ens feia de banda sonora una nit de tardor, no he pogut trobar cap mot que s'assemblés als teus ulls quan em mires i jo no puc evitar somriure, perquè me n'adono que sense tu, la meva vida perdria el sentit.

Com puc arribar a expressar fins a quins nivells t'estimo? Com puc expressar que ets tu, si tu, l'amor de la meva vida?

Si tanco els ulls, puc arribar a sentir els teus llavis dient-me que m'estimes, i els teus dits recorrent la meva pell, mentre deixes un camí de petons fins arribar als meus llavis, puc sentir que ets amb mi, encara que siguis a milers de quilòmetres, perquè un lligam molt fort m'uneix a tu.

Intento escriure el que signifiques per mi, però ninguna paraula pot arribar a tenir el sentit que tu tens per mi.

Cap d'aquestes pot expressar amb claredat com em sento quan em truques un dia qualsevol només per dir-me que m'estimes, no puc trobar-ne cap que pugui explicar com em sento al despertar a mitja nit i veure els teus ulls clucs reposant sobre el meu coixí, ni quan em despertes fent-me mil petons, quan fem l'amor, quan som nosaltres que despertem a l'alba del matí amb els nostres somriures, amb el nostre amor, no puc dir res més que t'estimo.

Si una paraula englobés tot el que som, i el camí que portem recorregut, no caldría expressar-ho en mil i una.

Potser aquesta complexitat es la que fa que seguim com el primer dia, potser es la que fa que la sinceritat, la cordialitat, l'amistat i l'amor segueixin aflorant en això que tenim, potser no estem fets per ser simples i la complexitat es la que fa que sense dir-nos res ens ho diguem tot, i que aquells silencis siguin els que ens facin reviure.

Qui sap, la flama d'aquest amor, potser mai s'extingirà o potser el bufec del vent de Tramuntana fa que aquell foc que ens cremava per dins deixi de èsser, deixant-nos buits, deixant-nos sense essència.

Si, parlo d'aquella essència que neix de les nits més fosques i dels dies més clars, aquella que ens obliga a necessitar-nos, a estimar-nos, i que fins i tot deixa entre veure una llàgrima al sentir que ens estem allunyant.

Vull que recordis que sempre estaré al teu costat, que t'estimo, t'estimo tant que fins i tot em fa mal, em fa mal no tenir-te al meu costat cada segon del rellotge, i vull que sàpigues que som una història sense títol, perquè el nostre amor es tan bonic, tan complex i tan especial que no enten de paraules, sinó de sentiments, de un tu i jo, d'aquell nosaltres.

i ara, per últim, deixaré d'escriure aquestes paraules i espero que em facis l'amor, i que m'estimis tota la vida, perquè encara que aquell vent de Tramuntana vulgui bufar la nostra flama, jo ho impediré i mataré mil monstres per tu, perquè t'estimo.

Quan arriba a casa....

La mare arriba al meu llit i em dóna un petó, el pare em desperta quan fa retrucar la porta, escridassa a la mare i li retreu que no ha pogut viure tot el que ha volgut.

M’amago entre els llençols de la meva habitació, i prego a Déu que no s’enrecordi que té una filla.
Ploro en silenci, mentre intento no escoltar els crits i, sobretot, mentre intento no sentir els plors de la mare suplicant un “per què”

Tot es queda en silenci. Em tapo les orelles tant fort com puc i intento no fer soroll. La porta segueix tancada però entra un fill de llum en el que percebo l’angoixa i la poca vida que li queda a la mare. La sento cada cop més lluny.

Sento com el cinturó del pare es clava en la pell de la mare. No puc més. Vull córrer, però tinc por, molta por.

El pare culpa la mare de tot, dels seus mals de caps, de la meva existència, de tota la seva vida en general i li ho fa pagar amb sang.

Però mare, per què no has marxat avui? Per què no marxem totes dues juntes? Avui el pare s’està portant molt malament, més malament del normal.

Una hora després d’aquells crits incessants, ell recorda que sóc a casa. Obre la porta amb un cop sec i m’obliga a sortir de l’habitació.

En sortir de la foscor, veig la mare asseguda al sofà, les seves mans m’oculten el seu rostre, però la seva respiració m’indica que està plorant. El pare m’està fent molt mal al braç, s’apropa al meu rostre i em diu cridant: “Veus això? Tot és per culpa teva!”. El seu alè em bufeteja la cara, l’alcohol em fa enretirar el rostre.

La seva mà queda calcada en la meva galta. Jo ploro i intento fugir. Segueix apallissant-me quan la mare reacciona, i aquest cop és ella qui prega per la meva vida, per la vida de la seva filla de tan sols 7 anys.

Quan el pare se n’adona del que fa, em deixa arraulida a terra mentre ploro, llavors agafa la mare i la culpa dels meus plors. Deixo de plorar i me’l quedo mirant, sento un calfred i instintivament vaig a buscar-la. Ell ens mira.

Beu un glop de whisky i llença la botella cap a la nostra direcció. Les llàgrimes no deixen de brollar pels

nostres rostres.

Agafa la mare pels cabells i jo em tapo els ulls amb les mans. Sento a la mare xisclar molt fort. Vull que s’acabi.

La sala d’estar, ara destrossada, és present en tota l’acció de la nostra tragèdia.

La meva respiració accelerada, marca el compàs dels cops que rep la mare, perdo la noció del temps mentre compto els cops, mentre compto plors.

Els crits no s’acaben. La mare no es pot aixecar.

Veig la situació des de fora. La mare estirada a terra, el sofà, moll amb els vidres de la botella tirats per tot el terra, aquell toll s’entrellaça amb el rastre de sang que deixa el seu rostre. Quan la miro, veig la por en els seus ulls, ja no veig la mare, veig el fantasma d’una persona que acaba de morir per dins i queda molt poc per a que mori per fora.

La seva vida s’apaga com una espelma, i amb l’última fuetada del cinturó, deixa anar l’últim perdó, l’última disculpa cap al seu assassí.

L’abraço i sento com deixa anar el seu últim sospir mentre el pare es passa les mans pels cabells tots despentinats i amb tota la samarreta ensangonada.  M’intenta abraçar. Crido mentre m’aparto i rodejo el cos de la mare.

Agafa el seu cinturó i tanca la porta darrere seu. Em quedo abraçada a terra, al seu costat, mentre espero que desperti.

Quan desperto, un agent de la policia m’intenta agafar i jo ploro en el pit de la mare, ell, tot al contrari que el pare, m’abraça i fluixet em diu que tot sortirà bé, que no em preocupi, que em queda una vida per davant.

Tot i la seva insistència, no marxo del seu costat fins que s’emporten el cos de la mare, no l’han deixada amb mi, ni els plors, crits i cops no han funcionat per a que la deixin al meu costat.

Després d’això, moltes persones em pregunten què ha passat exactament, però no vull parlar, no em surt explicar que el meu pare ha colpejat a la mare fins a tal punt que l’ha fet morir.

Mai més tornaré a ser igual, he perdut l’ahir, l’avui i el demà, he perdut la mare, he perdut tot el que estimo. Ara, amb tan sols 7 anys ho he perdut tot.

En moments així te n’adones de quan la vida vol que segueixis endavant, o simplement vol que t’esfumis com el fum d’aquella cigarreta que fumava a totes hores el pare, quan encara érem feliços.

Les flames de l'infern

Tard o d’hora entendré 

Les paraules i promeses que ara desconec 

Repeteixo les teves paraules 

sento el teu enyor 

et busco en el meu cor 

i ni tan sols recordo el meu nom 

He trobat el nostre amor 

enterrat en el desert 

He buscat la nostra por 

entre les flames de l'infern 

He seguit sempre endavant 

amb el rostre ben a dalt 

i he sentit dins del pit 

la pèrdua i l'oblit. 

M'has fet buscar el camí 

m'has fet perdre el destí 

i ara tan sols em queda somiar 

i pensar que millor 

crear que recordar. 

Essent i sentint 

Plorant i cridant 

deixant de ser jo, 

buscant aquell mar 

He trobat el nostre amor 

enterrat en el desert 

He buscat la nostra por 

entre les flames de l'infern.

Promeses del destí.

Prometo cuidar-te, escoltar-te quan tinguis un mal dia, fer-te mil i un petons al arribar a casa, també prometo estimar-te com ningú ho ha fet, ser la teva amiga, amant, parella, família, ser tot el que necessites.
Tinc tantes promeses que fer-te, tinc tants somnis per complir al teu costat que a vegades aquests em sobrepassen, em sobrepassa pensar que no pugui complir-los.

Ara deixa'm que et faci un petó, que els meus llavis acariciïn els teus, que les meves mans siguin les guies en el mapa del teu cos, que el món s'acabi a la punta del nostre llit, i per un instant escolta els teus sentiments, no pensis, i llençat al buit. Que més dóna que pensi la gent? I si em embogit? No som més feliços així?

Et demano si us plau, que mai deixis d'acaronar els teus llavis sobre el meu cos nu, que els teus dits es coneguin de memòria el recorregut cap als meus petons, que tu m'estimis, m'estimis tant com jo t'estimo a tu.

He decidit estimar-te, estimar-te de debò, com ningú mai t'ha estimat, i lluitaré per tu, fins i tot quan tu deixis

de fer-ho, somiaré per tots dos, somiaré en tot el que tard o d'hora esdevindrà, somiaré en tu, en els teus defectes, en les teves virtuts, seré jo per tu.

A vegades l'amor és així, t'ensenya la màgia de les mirades, dels petons, de les carícies i dels somriures, t'ensenya a ser feliç, a no voler prescindir d'allò que t'il·lusiona, que et fa sentir el més especial en tot el món, aprens a ser el punt en el mapa d'algú, a ser-ho tot, i a sentir que tot el que t'envolta es una mica millor perquè sou dos.

Som i serem l''un per l'altre. t'estimo moltíssim i no vull perdre't, ets tu i m'has ensenyat a ser jo, a creure en els meus somnis, a creure en mi mateixa, a escollir sempre l'opció més complicada, la qual ens portarà la felicitat més desitjada, i per últim m'has ensenyat a creure en l'amor, en aquella fantasia de la que tants cops he sentit a parlar, de la que tants cops he sentit mentir.

Eh, tu! deixa de mirar-me així, no saps que totes aquestes bogeries les faig per tu? No saps que des de que et conec tinc un motiu per somriure? Doncs si, cada dia desperto volent que estiguis al meu costat, imagino que ets amb els ulls clucs, abraçant-me, mentre els primers rajos del Sol entren per la finestra il·luminant aquella còmoda de color blanc i és reflexa en la nostra fotografia de París, i tu, somrius al recordar aquells carrers i els secrets que amaguen i no puc evitar segellar amb un petó aquells records que mai oblidarem.

Estigues al meu costat. No em prometis el cel, promet-me un camí en el que caminarem plegats i no t'oblidis que aquí entre els llençols d'un llit ja oblidat, estan els millors records, estan els fantasmes dels nostres jo i tu, fent el que millor sabem fer, fer-nos feliços.

No deixis que s'esborrin les empremtes del que som ni del que hem sigut, besa'm i recorda, que a vegades, sols a vegades vam ballar el so de mitja nit.

Trossos d'una vida

Vull recordar que m'ha  portat fins a l'extrem de voler-me llençar al buit sense cap motiu aparent, entendre el perquè en un segon vaig deixar d'existir, perquè em vaig desfer després de la seva resposta.
Tot era com somni, em sentia diferent, vaig deixar enrere milers de llàgrimes en aquell coixí, i el vaig omplir de rialles, de somnis, i de ganes de tornar a sentir.

Recordo aquelles nits fent l'amor a mitja nit i em desfaig, he perdut tot el que sempre havia desitjat, he perdut els petons al coll, les carícies dins del llit i aquells ulls que tan sols mirant-me em feien sentir especial.

No vull fer-me a la idea de que tot això s'ha esfumat, ja no em faràs màgia cada cop que plori, ja no tindré cap motiu per somriure, cap motiu per el que aixecar-me, no tindré aquella mà que em sostenia, ja no et tindré al meu costat.

Suposa que t'enyoro, que trobo a faltar les teves carícies, els teus petons, les teves paraules, aquells "tot sortirà bé" o simplement quan acabaves les frases amb un "I punt" que significava que donava igual tot, que ja era hora de començar aquells instants màgics en els que ens teníem l'un a l'altre.

Recordes les nits en les que paravém el temps? Aquells moments en els que érem eterns? Recordes que en un moment de la nostra història vam ser feliços?

Ets vaig estimat molt, tant que em fa mal, l'angoixa no em deixa respirar, les paraules es claven en el meu pit volent sortir, i els records m'enfonsen, el teu record és massa present.

El silenci de les meves paraules va fer-me fugir, si, ho vaig fer, i me'n penedeixo cada dia, no vaig apreciar el que tenia al meu costat, et vaig perdre, però tu ja feia temps que havies marxat del meu costat.

En quin moment vaig deixar de ser important en la teva vida? En quin moment vas decidir reemplaçar-me per algú que no sap ni com et dius? 

Potser he fugit molts cops, m'he enfadat, he plorat, i cridat, però, saps per què em comportava així? Per què quan estaves trist el meu món quedava reduït a grans de sorra?

T'estimava. Estimava els teus defectes, com em miraves quan ballava, i com reies quan et feia pessigolles i no podies desfer-te de mi.
 Érem feliços, quan em miraves deixava de respirar,  s'aturaven els segons del meu rellotge, i tu sempre t'havies d'assegurar de tornar-me a la vida, donant-me un petó.

Tu creies que t'havia oblidat? Era inútil oblidar-te, sempre apareixies en la meva vida, i m'enamoraves una mica més, i jo volia marxar, morir, deixar d'existir, per no tornar a recaure en els teus encants, no em podia permetre aquesta opció, potser per això vaig ser jo qui va dir adéu, i et vaig deixar en aquella estació un 23 de febrer, i vaig deixar amb tu l'últim alè del meu cor.

No he oblidat res, absolutament res, t'intento odiar i sol puc pensar en estimar-te, i sóc estúpida per això, per què no t'importo ni ho he fet mai, sóc el teu maleït passatemps amb el que et diverteixes mentre vius.

Crec que és el moment de passar pàgina. Ara. En aquest moment, deixaré el passat, i començaré una nova pàgina en la que deixaré escrit en un marge la importància de no enamorar-se fins al punt de fer-se mal.

Sol em queda dir que em queda una pàgina en blanc i dues cames per seguir caminant i no deixar de somiar. 

Carta als Reis D'Orient

Estimats Reis d'Orient, aquest any no demanaré cap regal material, no demanaré aquell joc nou

d'ordinador, ni tan sols aquell llibre que tant m'agradaria llegir, tampoc el mòbil nou, vull demanar coses molt més importants.

Primer vull demanar amor, si amor per aquelles persones que ho necessiten, pels que no creuen en la màgia d'aquest, també perquè no, vull demanar pietat, per les males accions, ja que a vegades ens oblidem que som humans, i que tenim cor, i que aquest bombeja, i ens fa ésser vius.

A part he de demanar igualtat, igualtat per aquelles persones que creiem diferents, també s'haurien d'esborrar les etiquetes que ens fan desiguals, que creen barreres, que esquincen la humanitat.

He de demanar que tots els nens del món tinguin una família, una casa, un lloc on sentir-se refugiat, on sentir-se ell, on no ser un estrany.

Tot el que estic demanant son manques de la humanitat, son les llàgrimes de milers de persones plasmades en un paper, estimats Reis.

Vull demanar-vos, si us plau, que mai apareguin llàgrimes en els ulls de qualsevol nen, que en els seus rostres tan sols hi esdevinguin somriures, somriures tendres i que la fam que es deixa veure en una part del món (Ara en augment) desaparegui, s'exhaureixi i no torni a aparèixer mai més.

Tan de bo tot això es complís, tan de bo la paraula guerra no estigués en el nostre vocabulari, i així aquesta no hagués acabat amb la vida de milers de persones.

Reis ja sé que potser demano molt, demano un món millor, un món en el que el lema sigui estimar, respectar, confiar, i sobretot tolerar.

I per últim voldria demanar que totes les famílies del món puguin celebrar el nadal, que tothom se n'adoni de la màgia d'aquestes dates, i ja que jo no puc donar un sostre en el que viure a totes les persones que viuen al carrer, a tots els nens que no poden ser feliços, que els ajudeu a aconseguir-ho, perquè el somriure d'un nen es molt més important que qualsevol cosa, i aquestes dates són per a recordar tan a petits com a grans que hi ha un xic d'esperança per continuar endavant i no deixar-se vèncer per els obstacles que dia a dia ens interposa el destí.

Moltes gràcies Reis d'Orient per llegir la meva carta, i espero que pugueu fer possible que els meus desitjos es facin realitat, perquè un somriure m'aporta més que tots els regals materials que em pugueu fer.

Una historia d'amor, o potser una tràgedia com d'altres...

Si algun cop marxo lluny et prometo que et portaria amb mi, t'agafaria ben fort de la mà i no miraria enrere. No miraria enrere perquè el meu futur es aquí, al teu costat.
Però hauria de pensar en tot el demés, en que deixem en el camí, però tot és igual, tu ets amb mi i jo sóc amb tu.

Imagina que tu i jo som feliços, que per un cop soc la que causa el teu somriure, imagina que oblidem qui som i comencem a viure el moment, comencem a divertir-nos, i deixem de pensar en el que esdevindrà.

Potser, tan sols potser així seríem més feliços, seríem més tu i jo, sense ser tu i jo.
Tan de bo hagués desaparegut el món, el món de les injustícies, el món de les traïcions, i que tu i jo comencéssim de nou, on tot això no tingués cabuda, on tan sols importessin les pigues que formen un camí de petons en el teu cos nu a mitja nit, o somriure com si no hi hagués un demà perquè no hi ha un demà, perquè viuríem el moment

Vull caminar al teu costat, sento la gran necessitat de besar els teus llavis, d'acaronar les teves galtes i de dir-te sempre que pugui que t'estimo.
M'agrada veure aquells ulls mirant-me, sembla que em parlin i que em diguin tot el que senten per mi, son sincers, estimo i adoro que siguis així amb mi, que em besis, que m'abracis, que et senti al meu costat quan ets lluny de mi, que la teva essència m'acompanyi, que les teves paraules s'abracin al meu cos.

Vull poder explicar-te quins son els motius per els que m'agraden els clotets que se't formen al somriure'm, com acaricies el meu cabell quan dormo, esborres els meus mals de cap, les meves pors, els meus temors, em sento nua de sentiments quan ets al meu costat.

Tan de bo siguis el meu destí, perquè al teu costat sóc feliç, al teu costat els meus ulls brillen com dos estels del cel infinit, i somriuen al veure que ets amb mi.

No sé com explicar el rebombori de sentiments que provoques en el meu ésser, com puc explicar quelcom que m'ha girat la vida i ni jo sé que significa en ella? Bé, si que sé que significa el que no sé es com explicar el significat que li dono, es a dir que estimi tantíssim a una persona fins al punt de morir si ell no es amb mi.

La meva historia podria recordar al romanç de Romeu i Julieta, que van ser capaços de deixar de viure pel simple fet que la persona que estava al seu costat, la seva mitja taronja, va morir.

Ara no entenem l'amor, no entenem perquè aquelles dues persones van poder deixar de viure l'una per l'altra, no entenem que significa la sinceritat, ni entenem quin es el valor de les paraules.

Potser ara no es l'hora del romanticisme, potser això tan sols es una historia amagada entre les il·lusions d'una jove noia que cerca l'amor, que es sent buida i s'ofega amb els seus propis pensaments, aquells que abatuts deixen de lluitar per trobar l'amor, o si més no allò que s'assembla i que ara l'anomenem pel mateix nom.

Ara tan sols recordaré els teus llavis recorrent el meu cos mentre l'última espelma que quedava encesa es fonia i deixava pas a la foscor, aquella que em faria entendre entre paraules d'amor que buscava en aquest viatge, quina era la direcció que havia de prendre la meva vida.