La mare arriba al meu llit i em dóna un petó, el pare em desperta quan fa retrucar la porta, escridassa a la mare i li retreu que no ha pogut viure tot el que ha volgut.
M’amago entre els llençols de la meva habitació, i prego a Déu que no s’enrecordi que té una filla.
Ploro en silenci, mentre intento no escoltar els crits i, sobretot, mentre intento no sentir els plors de la mare suplicant un “per què”
Ploro en silenci, mentre intento no escoltar els crits i, sobretot, mentre intento no sentir els plors de la mare suplicant un “per què”
Tot es queda en silenci. Em tapo les orelles tant fort com puc i intento no fer soroll. La porta segueix tancada però entra un fill de llum en el que percebo l’angoixa i la poca vida que li queda a la mare. La sento cada cop més lluny.
Sento com el cinturó del pare es clava en la pell de la mare. No puc més. Vull córrer, però tinc por, molta por.
El pare culpa la mare de tot, dels seus mals de caps, de la meva existència, de tota la seva vida en general i li ho fa pagar amb sang.
Però mare, per què no has marxat avui? Per què no marxem totes dues juntes? Avui el pare s’està portant molt malament, més malament del normal.
Una hora després d’aquells crits incessants, ell recorda que sóc a casa. Obre la porta amb un cop sec i m’obliga a sortir de l’habitació.
En sortir de la foscor, veig la mare asseguda al sofà, les seves mans m’oculten el seu rostre, però la seva respiració m’indica que està plorant. El pare m’està fent molt mal al braç, s’apropa al meu rostre i em diu cridant: “Veus això? Tot és per culpa teva!”. El seu alè em bufeteja la cara, l’alcohol em fa enretirar el rostre.
La seva mà queda calcada en la meva galta. Jo ploro i intento fugir. Segueix apallissant-me quan la mare reacciona, i aquest cop és ella qui prega per la meva vida, per la vida de la seva filla de tan sols 7 anys.
Quan el pare se n’adona del que fa, em deixa arraulida a terra mentre ploro, llavors agafa la mare i la culpa dels meus plors. Deixo de plorar i me’l quedo mirant, sento un calfred i instintivament vaig a buscar-la. Ell ens mira.
Beu un glop de whisky i llença la botella cap a la nostra direcció. Les llàgrimes no deixen de brollar pels
nostres rostres.
Agafa la mare pels cabells i jo em tapo els ulls amb les mans. Sento a la mare xisclar molt fort. Vull que s’acabi.
La sala d’estar, ara destrossada, és present en tota l’acció de la nostra tragèdia.
La meva respiració accelerada, marca el compàs dels cops que rep la mare, perdo la noció del temps mentre compto els cops, mentre compto plors.
Els crits no s’acaben. La mare no es pot aixecar.
Veig la situació des de fora. La mare estirada a terra, el sofà, moll amb els vidres de la botella tirats per tot el terra, aquell toll s’entrellaça amb el rastre de sang que deixa el seu rostre. Quan la miro, veig la por en els seus ulls, ja no veig la mare, veig el fantasma d’una persona que acaba de morir per dins i queda molt poc per a que mori per fora.
La seva vida s’apaga com una espelma, i amb l’última fuetada del cinturó, deixa anar l’últim perdó, l’última disculpa cap al seu assassí.
L’abraço i sento com deixa anar el seu últim sospir mentre el pare es passa les mans pels cabells tots despentinats i amb tota la samarreta ensangonada. M’intenta abraçar. Crido mentre m’aparto i rodejo el cos de la mare.
Agafa el seu cinturó i tanca la porta darrere seu. Em quedo abraçada a terra, al seu costat, mentre espero que desperti.
Quan desperto, un agent de la policia m’intenta agafar i jo ploro en el pit de la mare, ell, tot al contrari que el pare, m’abraça i fluixet em diu que tot sortirà bé, que no em preocupi, que em queda una vida per davant.
Tot i la seva insistència, no marxo del seu costat fins que s’emporten el cos de la mare, no l’han deixada amb mi, ni els plors, crits i cops no han funcionat per a que la deixin al meu costat.
Després d’això, moltes persones em pregunten què ha passat exactament, però no vull parlar, no em surt explicar que el meu pare ha colpejat a la mare fins a tal punt que l’ha fet morir.
Mai més tornaré a ser igual, he perdut l’ahir, l’avui i el demà, he perdut la mare, he perdut tot el que estimo. Ara, amb tan sols 7 anys ho he perdut tot.
En moments així te n’adones de quan la vida vol que segueixis endavant, o simplement vol que t’esfumis com el fum d’aquella cigarreta que fumava a totes hores el pare, quan encara érem feliços.
La seva mà queda calcada en la meva galta. Jo ploro i intento fugir. Segueix apallissant-me quan la mare reacciona, i aquest cop és ella qui prega per la meva vida, per la vida de la seva filla de tan sols 7 anys.
Quan el pare se n’adona del que fa, em deixa arraulida a terra mentre ploro, llavors agafa la mare i la culpa dels meus plors. Deixo de plorar i me’l quedo mirant, sento un calfred i instintivament vaig a buscar-la. Ell ens mira.
Beu un glop de whisky i llença la botella cap a la nostra direcció. Les llàgrimes no deixen de brollar pels
Agafa la mare pels cabells i jo em tapo els ulls amb les mans. Sento a la mare xisclar molt fort. Vull que s’acabi.
La sala d’estar, ara destrossada, és present en tota l’acció de la nostra tragèdia.
La meva respiració accelerada, marca el compàs dels cops que rep la mare, perdo la noció del temps mentre compto els cops, mentre compto plors.
Els crits no s’acaben. La mare no es pot aixecar.
Veig la situació des de fora. La mare estirada a terra, el sofà, moll amb els vidres de la botella tirats per tot el terra, aquell toll s’entrellaça amb el rastre de sang que deixa el seu rostre. Quan la miro, veig la por en els seus ulls, ja no veig la mare, veig el fantasma d’una persona que acaba de morir per dins i queda molt poc per a que mori per fora.
La seva vida s’apaga com una espelma, i amb l’última fuetada del cinturó, deixa anar l’últim perdó, l’última disculpa cap al seu assassí.
L’abraço i sento com deixa anar el seu últim sospir mentre el pare es passa les mans pels cabells tots despentinats i amb tota la samarreta ensangonada. M’intenta abraçar. Crido mentre m’aparto i rodejo el cos de la mare.
Quan desperto, un agent de la policia m’intenta agafar i jo ploro en el pit de la mare, ell, tot al contrari que el pare, m’abraça i fluixet em diu que tot sortirà bé, que no em preocupi, que em queda una vida per davant.
Tot i la seva insistència, no marxo del seu costat fins que s’emporten el cos de la mare, no l’han deixada amb mi, ni els plors, crits i cops no han funcionat per a que la deixin al meu costat.
Després d’això, moltes persones em pregunten què ha passat exactament, però no vull parlar, no em surt explicar que el meu pare ha colpejat a la mare fins a tal punt que l’ha fet morir.
Mai més tornaré a ser igual, he perdut l’ahir, l’avui i el demà, he perdut la mare, he perdut tot el que estimo. Ara, amb tan sols 7 anys ho he perdut tot.
En moments així te n’adones de quan la vida vol que segueixis endavant, o simplement vol que t’esfumis com el fum d’aquella cigarreta que fumava a totes hores el pare, quan encara érem feliços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada