11 de des. 2013

Parlant de drets i lluites.

Qui ets tu, maleït opresor per no deixar-me escollir si vull o no gestar una criatura dins meu durant 9 mesos?Qui ets tu, per decidir per mi, privant-me de la llibertat, aquesta de la que tant te n'omples la boca i la qual estas llençant al buit?

Parlem i parlem i sembla que ningú se n'adoni del que esta esdevenint, milers de lleis restrictives que només fan que esborrar la suor i la lluita de milers de dones, de milers de companyes que han aconseguit que siguem mitjanament lliures, podent decidir per nosaltres mateixes, trencant el patriarcat, trencant les regles establertes per aquells burgesos que creuen que ho saben tot, que creuen que poden decidir per tu, per mi, per tota la població, deixant-nos sense veu, sense vot, sent simples robots sense l'espurna del pensament, en la que executem les seves ordres, sense revoltar-nos, sense dir "NO" a aquesta privació de llibertat.

Es estúpid pensar que volen penar a les dones que vulguin decidir que fer amb la seva vida, només cal que ens diguin que em de deixar de treballar pel fet de ser dones, tornant així a l'època franquista, retrocedint en el temps en comptes d'avançar, en comptes de seguir endavant en la lluita de les companyes, en la lluita de l'igualtat total de sexes, sense estereotips marcats, sense privacions, esborrant per sempre el patriarcat.

Si, parlem de patriarcat, de que encara ara, en ple segle XXI, estem sotmeses per una figura masculina, encara ara, es senten comentaris sexistes envers les dones, en els que se n'enriuen i es mofen de nosaltres, lluitadores, i esclaves alhora. D'això se'n diu o se'n vol dir "Llibertat d'expressió", llibertat per menysprear, per sotmetre, per esborrar.

En aquesta societat, ens podem enriure de les dones, podem obligar-les a reproduïr-se com els animals, sense que ningú faci res, tot el contrari, volen aprovar lleis que recolzen aquests pensaments.

I no tan sols això, hi ha més i més, sentir avui en dia, per exemple que una persona pel fet de ser homosexual ha de devorar a les persones del mateix sexe. Sentir la veu de la incultura, sentir que no hem avançat tan com creiem o ens volen fer creure.

Em dol pensar que gent amb la meva edat pot creure coses com que un homosexual, pel fet de que li atregui una persona del seu mateix sexe, anirà i es llençarà a tota persona que sigui d'aquest. 
Acàs, estúpid homófob et llences a totes les persones del sexe contrari pel fet de que t'agitis amb persones d'aquest? 

Volem creure en un futur prósper en el que això no esdevingui, però hi ha coses que han de canviar.
Em de millorar l'educació, em de formar-nos abans de parlar, i sobretot em de pensar, si, pensar en el que esdevé, revoltar-nos si és necessàri, qui et diu a tu, que demà no interposen una llei en la que ens em de quedar totes a casa planxant i fent el dinar? 

Em de lluitar. Lluitar per la igualtat, per crear un estat en el que la homòfobia no tingui cabuda, en el que el que és del poble sigui pel poble. En el que la llibertat sigui real, on no existeixi ni tan sols la paraula patriarcat i on hi hagi una fomació continua, la ignorància no porta en lloc. L'educació i el pensament son l'única sortida.



10 de des. 2013

Estupideses.

Vull dir mil estupideses. Vull cridar als quatre vents que, tu i jo ens menjarem el món, i que ningú podrà aturar-nos.
No m'importa quant temps tardarem en aconseguir-ho, perque estaré a la teva vora, subjecta de la teva mà, mentre els teus ulls brillen, a la meva vora.

Aquella nit d'hivern, entre la boira més espesa, vaig dir-te entre plors i crits el molt que t'estimava, i com si d'un conte es tractés, els teus dits  van eixugar el camí que havien deixat les llàgrimes, i somrient em vas donar un petó. El petó més sincer i tendre que els meus llavis havien sentit mai, i aquella ciutat es va fer petita, com un gra de sorra en el que sol cabiem tu i jo, en el que sol existia l'amor.

Vull escoltar que tot això valdrà la pena, que no hi haurà un "però", ni res que pugui aturar el que sentim.

Què més dóna si ningú enten el que sentim? si pensen que una tempesta d'estiu s'endurà aquell somriure de matinada, si creuen que els nostres ulls un dia qualsevol deixaran de brillar, i es convertiran en simples cendres que un dia van encendre la foguera més bonica que mai s'ha vist?

Ets tu. Sóc jo. Som i serem, i seguirem sentint, per l'ahir, per l'avui i fins i tot pel que ha d'arribar.

Si m'hi poso a pensar, m'agraden les bogeries, que tothom cregui que estem bojos, ja que, el nostre amor es una bogeria constant.
Ens podem llevar i viatjar fins a París, podem somiar que toquem el cel amb la puta dels nostres dits i fins i tot, podem no voler llevar-nos mai del jaç en el que dormim, en el que sentim i estimem.

Vull escriure un futur, un futur amb tu, i poder llegir-ne el passat, un passat ple de joia, ple de somriures i petons, ple de tu i jo.

Estupideses vull fer-ne més de mil, i comptar-les amb els dits, i sense que et desperti quan l'alba del matí acaroni els llençols, donar-te un petó al nas i esperar a que els teus ulls clucs brillin per sobre les llums de nadal, per sobre el Sol, per sobre tot el que ets per mi.

No puc dir el perquè t'estimo tant, però et puc ben assegurar que intentaré que mai marxis de la meva vora, per poder seguir gaudint del tu i el mi del que parlen les cançons d'amor, aquelles que semblen recórrer els meus pensaments i cada un dels moments que hem viscut plegats.