Paraules de matinada....

Ara mateix m'agradaria mentir. Mentir i dir que estic bé, que tot el que m'envolta és joia i felicitat, i que he

aconseguit tot o gairebé tot el que m'he proposat.

Però no són més que això, milers de mentides, de falses afirmacions que emboiren el que semblava cert, el que volia que fos veritat.

Ni tan sols l'espurna de l'esperança queda encesa després de tot, ni el Sol més brillant il·lumina el meu camí, sembla que la freda foscor s'hagi apoderat de mi, del que sento per tu, i de tot el que mai arribarem a ser, i no em deixi esguinçar els records, les teves mans en el meu cos, els teus petons, sembla que no pugui esborrar res de mi.

No em queda res. Mentides. Veritats ocultes en milers de paraules i milers de llàgrimes que no deixen de brollar pel meu rostre.

El dolor. Si, el que ningú habia de sentir, el que semblava que mai apareixeria, estavèm bé, no? La màscara de sentiments, el silenci que amagaven les nostres mans entrellaçades, els somriures furtius, i fins i tot carícies que no havien d'esdevindre. Un seguit d'accions que semblaven tenir un final, un final feliç.

Tu. Jo. Nosaltres. Semblava la conjugació perfecta, però tu has cregut convenient que no sigui així, em anat més enllà, em jugat amb foc i ens em cremat, bé, m'he cremat, perquè el que tan sols semblava un joc de nens ha esdevingut el meu calvàri diari, una manera de morir lentament.

Semblavem tant que se't va oblidar que podríem ser quelcom, que podria existir el sentiment de l'amor, i que hi havia un moment en que els jocs van convertir-se en armes de foc, de foc que cremava tot el meu jo.

Estupideses. Vàrem fer mil i una estupideses. Vaig imaginar, vaig voler canviar el present intentant construir un futur en el que caminéssim plegats.
No hauríem d'haver deixat que tot això anés més enllà, tu tens la teva vida ja construïda, i jo ni tan sols sé qui realment sóc, no sé qui vull ser ni tampoc en qui em convertiré, i tu, tu tens la teva vida allà.

Diuen que les paraules fan mal, però fins fa unes hores jo no m'ho creia. Pensava que un tir hauria de ser molt més dolorós que paraules i mirades dins d'un cotxe a les quatre de la matinada, creia... Creia en els contes, contes que m'estic obligant a esborrar per no fer-me mal, esborrant l'imprempta del que signifiques per mi, i oblidant aquell "M'agrades, però és complicat..." i també la teva manera única i original per dir-me que mai estaré al teu costat.

No et culpo. No et culpo en cap moment, tot el contrari, em culpo a mi per creure que algu com tu es podria fixar en mi. Penso en lo estúpida que sóc al creure que llegiràs les lletres que escric, igual que mantinc l'esperança i canviïs d'opinió.

La ingenuitat de les meves paraules enfosqueix la meva raó fins a creure que en realitat tu, podries preocupar-te per mi, que per molt que et digui que estic bé, els meus ulls no deixen de fer caure llàgrimes sobre el teclat, el meu cos no deixa de tremolar al pensar en la freda nit que m'espera rodejada de soledat, i en com de fosc està el cel sense el teu somriure il·luminant-lo.

Perdo el temps creient que t'importo, creient que els cops en que entrellaçavém les nostres mans ho feies perque realment ho senties i només em queda seguir el meu camí.

Espero que siguis feliç, espero que no et falti mai la sort, encara que la soledat em faci embogir, encara que mai més et pugui tornar a tocar i a crits intenti cercar una sortida on deixar enrere això, on pugui oblidar-me de tot. On deixi de ser jo.

En despertar tot haurà canviat...

Vaig somiar amb tu, amb els teus cabells entre els meus dits. Vaig somiar que em feies enrabiar fent-me mil i
una pessigolles dins del llit, fins que acabavém plens de petons, i plens de ganes de fer-nos l'amor.

Aquell somni semblava real, semblava que els teus llavis impregnaven la meva pell, que

pronunciaves de debò aquells "t'estimo", que les carícies i somriures no s'acabarien, que desapareixerien els monstres de la meva vida, i que per fi, després de tant temps, de milers de malsons, apareixeria aquella llum al final del túnel, en la que hi series tu amb una llanterna per il·luminar el nostre camí, un camí que faríem tu i jo, junts.

Saps el que esdevé? Que he despertat, i per molt que tanqui els ulls amb molta força, tan sols serà això un somni, i jo hauré de seguir endavant, sense res, arrastrant les pedres del passat, obligant-me a no deixar de caminar, a no morir en el cingle dels records, dels malsons dels que semblo no despertar, de la realitat.

Ja no em queda res, els somnis que semblaven aquella llum s'han fos i ara només quedo jo, caminant sola per la foscor, mentre ni tan sols els fars dels carrers semblen il·luminar-me.

I tu, tu et quedes allà, mentre estripes el que semblava ser l'única esperança per seguir endavant, i no deixar-me véncer pel passat, pels fantasmes, pels plors de súplica, per tornar a la realitat.

Tu i jo. Sembla el començament de qualsevol història romàntica, però en realitat tan sols amaga la soledat més exclusiva, les llàgrimes i plors més amagats i un sense fí de ganes de deixar-ho tot i marxar per sempre en un lloc on tu no hi siguis i no puguis destrossar el poc que segueix viu de mi.

Podria dir-te que t'estimo, que ho deixessis tot i anéssim tots dos junts lluny d'aqui, però no ens em

d'enganyar, i tant tu com jo, sabem que no faries res de tot això per mi, no és aquell somni, no vols estar amb mi, i jo, jo, sols segueixo morint per tu.

No vull somiar més. No vull despertar en mig de suors, mentre l'últim record, es l'anhel dels teus llavis, i del teu tors nu, ni tampoc vull pensar en com les teves mans recorríen cada part dels meus sentits entre carícia i carícia, entre sospir i sospir, en el que tot s'esvaïa quan despertava.
T'estimo. T'estimo tant que m'estic matant. No tinc vida. No et tinc a tu, i ara, només vull no despertar, perquè si no es amb tu, prefereixo no existir.


I ara intentaré tancar els ulls i recordar-te, encara que, quan desperti seguiré vivint en el malson de que no siguis al meu costat...