En despertar tot haurà canviat...

Vaig somiar amb tu, amb els teus cabells entre els meus dits. Vaig somiar que em feies enrabiar fent-me mil i
una pessigolles dins del llit, fins que acabavém plens de petons, i plens de ganes de fer-nos l'amor.

Aquell somni semblava real, semblava que els teus llavis impregnaven la meva pell, que

pronunciaves de debò aquells "t'estimo", que les carícies i somriures no s'acabarien, que desapareixerien els monstres de la meva vida, i que per fi, després de tant temps, de milers de malsons, apareixeria aquella llum al final del túnel, en la que hi series tu amb una llanterna per il·luminar el nostre camí, un camí que faríem tu i jo, junts.

Saps el que esdevé? Que he despertat, i per molt que tanqui els ulls amb molta força, tan sols serà això un somni, i jo hauré de seguir endavant, sense res, arrastrant les pedres del passat, obligant-me a no deixar de caminar, a no morir en el cingle dels records, dels malsons dels que semblo no despertar, de la realitat.

Ja no em queda res, els somnis que semblaven aquella llum s'han fos i ara només quedo jo, caminant sola per la foscor, mentre ni tan sols els fars dels carrers semblen il·luminar-me.

I tu, tu et quedes allà, mentre estripes el que semblava ser l'única esperança per seguir endavant, i no deixar-me véncer pel passat, pels fantasmes, pels plors de súplica, per tornar a la realitat.

Tu i jo. Sembla el començament de qualsevol història romàntica, però en realitat tan sols amaga la soledat més exclusiva, les llàgrimes i plors més amagats i un sense fí de ganes de deixar-ho tot i marxar per sempre en un lloc on tu no hi siguis i no puguis destrossar el poc que segueix viu de mi.

Podria dir-te que t'estimo, que ho deixessis tot i anéssim tots dos junts lluny d'aqui, però no ens em

d'enganyar, i tant tu com jo, sabem que no faries res de tot això per mi, no és aquell somni, no vols estar amb mi, i jo, jo, sols segueixo morint per tu.

No vull somiar més. No vull despertar en mig de suors, mentre l'últim record, es l'anhel dels teus llavis, i del teu tors nu, ni tampoc vull pensar en com les teves mans recorríen cada part dels meus sentits entre carícia i carícia, entre sospir i sospir, en el que tot s'esvaïa quan despertava.
T'estimo. T'estimo tant que m'estic matant. No tinc vida. No et tinc a tu, i ara, només vull no despertar, perquè si no es amb tu, prefereixo no existir.


I ara intentaré tancar els ulls i recordar-te, encara que, quan desperti seguiré vivint en el malson de que no siguis al meu costat...