Nivells màxims de soledat

I sentir-te més sola que mai, quan te n'adones que la persona de la que estas enamorada, es allà a dalt, en un escenari d'una ciutat qualsevol, i tu ets allà a baix, a la vora de la seva parella, creient que per una raó que encara has de trobar se n'anirà amb tu....

Paraules, carícies, un lligam que encara no saps com expressar cap a aquella persona que coneixes de fa tan

poc temps, la que sembla ser la teva mitja taronja, i milers de sentiments ocults entre les mirades furtives entra descans i descans.

Tota la gent que t'envolta en aquella sala es alíena al que esdevé, però les meves llàgrimes no deixes de brollar, no puc aguantar aquesta pressió que sento dins i marxo cap a fora, marxo de mi mateixa, i vull esborrar-me del mapa per no tornar a sentir res cap a ell, cap als seus dit, els seus ulls i tot el que porti el seu nom.
.
I si, soledat perquè no hi ha ningú que t'abraci en mig d'aquell concert, ningú a qui donar-li un petó a la cançó romantica, i fins i tot fer-lo enfadar quan et beus el seu cubata, i no, en aquells moments no hi havia ningú, sol jo i la meva dignitat que havia quedat enterrada entre grans muntanyes de "sóc patètica" i "per què he vingut fins aquí" fins i tot hi havia una mica de "com he pogut creure que li agradaria", tot s'enfonsa mentre la gent no deixa de ballar.

El mar de records m'enfonsa, i qui sap, potser demà tot ha estat un malson o  segueixo despertant volent sentir-te ben aprop meu.