Carta als Reis D'Orient

Estimats Reis d'Orient, aquest any no demanaré cap regal material, no demanaré aquell joc nou

d'ordinador, ni tan sols aquell llibre que tant m'agradaria llegir, tampoc el mòbil nou, vull demanar coses molt més importants.

Primer vull demanar amor, si amor per aquelles persones que ho necessiten, pels que no creuen en la màgia d'aquest, també perquè no, vull demanar pietat, per les males accions, ja que a vegades ens oblidem que som humans, i que tenim cor, i que aquest bombeja, i ens fa ésser vius.

A part he de demanar igualtat, igualtat per aquelles persones que creiem diferents, també s'haurien d'esborrar les etiquetes que ens fan desiguals, que creen barreres, que esquincen la humanitat.

He de demanar que tots els nens del món tinguin una família, una casa, un lloc on sentir-se refugiat, on sentir-se ell, on no ser un estrany.

Tot el que estic demanant son manques de la humanitat, son les llàgrimes de milers de persones plasmades en un paper, estimats Reis.

Vull demanar-vos, si us plau, que mai apareguin llàgrimes en els ulls de qualsevol nen, que en els seus rostres tan sols hi esdevinguin somriures, somriures tendres i que la fam que es deixa veure en una part del món (Ara en augment) desaparegui, s'exhaureixi i no torni a aparèixer mai més.

Tan de bo tot això es complís, tan de bo la paraula guerra no estigués en el nostre vocabulari, i així aquesta no hagués acabat amb la vida de milers de persones.

Reis ja sé que potser demano molt, demano un món millor, un món en el que el lema sigui estimar, respectar, confiar, i sobretot tolerar.

I per últim voldria demanar que totes les famílies del món puguin celebrar el nadal, que tothom se n'adoni de la màgia d'aquestes dates, i ja que jo no puc donar un sostre en el que viure a totes les persones que viuen al carrer, a tots els nens que no poden ser feliços, que els ajudeu a aconseguir-ho, perquè el somriure d'un nen es molt més important que qualsevol cosa, i aquestes dates són per a recordar tan a petits com a grans que hi ha un xic d'esperança per continuar endavant i no deixar-se vèncer per els obstacles que dia a dia ens interposa el destí.

Moltes gràcies Reis d'Orient per llegir la meva carta, i espero que pugueu fer possible que els meus desitjos es facin realitat, perquè un somriure m'aporta més que tots els regals materials que em pugueu fer.

Una historia d'amor, o potser una tràgedia com d'altres...

Si algun cop marxo lluny et prometo que et portaria amb mi, t'agafaria ben fort de la mà i no miraria enrere. No miraria enrere perquè el meu futur es aquí, al teu costat.
Però hauria de pensar en tot el demés, en que deixem en el camí, però tot és igual, tu ets amb mi i jo sóc amb tu.

Imagina que tu i jo som feliços, que per un cop soc la que causa el teu somriure, imagina que oblidem qui som i comencem a viure el moment, comencem a divertir-nos, i deixem de pensar en el que esdevindrà.

Potser, tan sols potser així seríem més feliços, seríem més tu i jo, sense ser tu i jo.
Tan de bo hagués desaparegut el món, el món de les injustícies, el món de les traïcions, i que tu i jo comencéssim de nou, on tot això no tingués cabuda, on tan sols importessin les pigues que formen un camí de petons en el teu cos nu a mitja nit, o somriure com si no hi hagués un demà perquè no hi ha un demà, perquè viuríem el moment

Vull caminar al teu costat, sento la gran necessitat de besar els teus llavis, d'acaronar les teves galtes i de dir-te sempre que pugui que t'estimo.
M'agrada veure aquells ulls mirant-me, sembla que em parlin i que em diguin tot el que senten per mi, son sincers, estimo i adoro que siguis així amb mi, que em besis, que m'abracis, que et senti al meu costat quan ets lluny de mi, que la teva essència m'acompanyi, que les teves paraules s'abracin al meu cos.

Vull poder explicar-te quins son els motius per els que m'agraden els clotets que se't formen al somriure'm, com acaricies el meu cabell quan dormo, esborres els meus mals de cap, les meves pors, els meus temors, em sento nua de sentiments quan ets al meu costat.

Tan de bo siguis el meu destí, perquè al teu costat sóc feliç, al teu costat els meus ulls brillen com dos estels del cel infinit, i somriuen al veure que ets amb mi.

No sé com explicar el rebombori de sentiments que provoques en el meu ésser, com puc explicar quelcom que m'ha girat la vida i ni jo sé que significa en ella? Bé, si que sé que significa el que no sé es com explicar el significat que li dono, es a dir que estimi tantíssim a una persona fins al punt de morir si ell no es amb mi.

La meva historia podria recordar al romanç de Romeu i Julieta, que van ser capaços de deixar de viure pel simple fet que la persona que estava al seu costat, la seva mitja taronja, va morir.

Ara no entenem l'amor, no entenem perquè aquelles dues persones van poder deixar de viure l'una per l'altra, no entenem que significa la sinceritat, ni entenem quin es el valor de les paraules.

Potser ara no es l'hora del romanticisme, potser això tan sols es una historia amagada entre les il·lusions d'una jove noia que cerca l'amor, que es sent buida i s'ofega amb els seus propis pensaments, aquells que abatuts deixen de lluitar per trobar l'amor, o si més no allò que s'assembla i que ara l'anomenem pel mateix nom.

Ara tan sols recordaré els teus llavis recorrent el meu cos mentre l'última espelma que quedava encesa es fonia i deixava pas a la foscor, aquella que em faria entendre entre paraules d'amor que buscava en aquest viatge, quina era la direcció que havia de prendre la meva vida.