24 de set. 2013

Aturem el món

Dona'm un petó etern. Aturem el món tots dos junts.

Aquella nit la boira no ens deixava veure més enllà, caminàvem cegament pels carrers d'aquella deserta ciutat en la que havíem crescut, vivint i somiant que tard o d'hora seríem importants, que deixaríem una emprempta en la societat, que formariem part de la història, que ens recordarien per haver aturat el món durant els segons que va durar el nostre primer petó, per estimar-nos com ningú mai s'havia estimat.

Recordo, que la gent pensava que havíem embogit, somrient, corríem pels carrers de la bella ciutat mentre les nostres mans s'entrellaçaven a mesura que les nostres passes s'acceleraven, esquivant a la gent, esquivant tots els obstacles.

Com pot l'amor, cegar fins i tot al més incrèdul? Com pot l'amor fer-te embogir?

I si, vam aturar el món. Totes les agulles dels rellotges del món, van cesar quan els nostres llavis es van entrellaçar, i durant aquells segons, tot es va aturar, tothom va deixar de parlar, i semblava que una pel·licula havia de captar aquell moment, se n'havia d'agafar l'èssencia, i portar-la pels mil paratges del món per a que no s'esfumés, i fer d'aquell instant, un instant etern.

I si això es un somni, no vull despertar, perquè prefereixo mil somnis amb tu, que un sol dia amb la tristesa de pensar que el nostre amor ha deixat d'existir.