Sembla Estrany com han canviat les coses en uns anys. Abans existia l'amor furtiu, l'amor per correspondència, existien joguines sense piles, SENSE PILES! hi havia comunicació més enllà dels aparells tecnòlogics.
Ara sembla que tot això s'hagi extingit, sembla que un ordenador, un telefon, una tablet o qualsevol
dels aparells que creiem indispensables en la nostra vida, ens hagin de solucionar tots els nostres problemes.
On han quedat totes aquelles paraules, que es deien xiuxiuejant al bar del barri, per a que ningú se n'enterés que t'agradava el noi més maco d'aquest? On han quedat els estius a la plaça, o prenent quelcom en alguna terrasseta, on miravém l'hora per no fer tard a casa?
En aquests moments sembla que no hi hagi vida darrere de la pantalla del movil, i fins i tot s'ha perdut la comunicació cara a cara, el contacte físic amb les persones del teu voltant, parles pel whattsapp i posant qualsevol emoticona intentes expressar les teves emocions, les teves pors, els teus mals de cap.
I no tan sols ens passa a la gent gran, tot el contrari, això és el que els hi ensenyem als mes petits, a viure sotmessos a un aparell tecnològic, on cada cinc minuts s'hagi de mirar la pantalla, per a veure si t'han dit quelcom, perdent la comunicació, perdent la màgia de mirar als ulls a la persona que t'agrada, sentir la sinceritat de les paraules, ara tan sols enviem notes de veu, i ho creiem tot arreglat.
I quan érem petits? Qui no recorda aquelles joguines a les quals donavém nosaltres mateixos vida? Els que ens ajudaven a exercitar la creativitat, ens feien trobar nous amics i amigues, i érem més feliços que ningú amb aquella nina, titella, baldufa, pilota o qualsevol joguina tradicional que era or, era part de nosaltres fins que aconseguies exprimir-li tot el suc possible i llavors, n'aconseguies una de millor amb la que tornar a començar el cicle.
Érem més feliços llavors? Teníem millor qualitat de vida al no criar-nos amb una pantalla tàctil, un teclat i uns auriculars posats tot el dia?
Ahir mateix, pujava al transport públic de la ciutat i just pujava una mare amb la seva filla que calculo movil de la butxaca i es va posar a jugar, com si res, i tot semblava normal, això em va portar a pensar molt en aquest tema i a meditar en el futur de la societat actual. Estem abocats a un terrible futur que ens trepitja els talons.
que tindria uns cinc anys, aquesta va treure un telefon
Es crea un caos, quan "Whattsapp" el servei "gratuït" (si ho poso entre cometes perquè ara també ens volen exprimir per aquí, de missatgeria movil) predilecte per la societat, deixa de funcionar unes hores, i en surten tres mil dues-centes notícies demanant-ne explicacions.
Som tan estúpids que hem arribat al punt de no poder viure sense la tecnologia? No creieu que aquesta en comptes d'ajudar-nos arriba un punt que ens torna més rucs, deixem de pensar, perquè una màquina ho fa per nosaltres, i ens tornem adictes a ella, perquè ens fa la feina sense haver de moure's del sofà, sense haver d'utilitzar el cap una mica per aconseguir els teus objectius.
Hauriem de mirar enrere i veure com la felicitat es troba en els petits detalls, en un somriure tímid entre paraula i paraula, en una carícia suau, o en la brillantor dels ulls de la persona que tens a la vora. Em d'intentar (i jo m'incloc, perquè com totes sóc esclava d'una tecnòlogia que sembla que ens obliga a consumir-la i no puguem dir que no) viure la vida de manera intensa, em de donar petons i no enviar l'emoticona del petó, em de mirar als ulls, sabeu lo bonic que és mirar als ulls de la persona que t'agrada i veure que els seus ulls son dos fanals en una fosca nit d'hivern, que il·luminen un carrer sencer, que t'il·luminen i et fan sentir viva.
Em d'aprendre a sentir la màgia de les paraules, a la interpretació del nerviosisme de la persona que tens a la vora.
Abraça. Abraça i no el soltis. I recorda, la vida va més enllà de qualsevol pantalla tàctil, ni que sigui de 12"!
.jpg)
