El Sol arriba a la vila dels sentits
i me n'adono de com en son de petits
els grans de sorra vora la mar
i deixes entreveure aquell peto
que semblava que no arribaria mai
Deixaria que m'abracessis
fins que la lluna s'extingís
i que els teus braços
fossin el meu abric,
el meu desig.
No vull deixar de ballar descalça
per la platja dels somnis retrobats,
ja que si en sortim ens trasbalsa
i deixem els nostres cors oblidats.
Vull un sempre amb tu,
encara que cap dels dos
pugui assegurar,
que ens depararà el destí,
ja que si el somni es etern
no ens cal pas planificar,
ni les paraules del demà
ni tot el que ens queda per fer.
t'estimo i t'estimaré,
t'ho recordo i t'ho recordaré
ja que si marxes, jo m'extingiré
com l'ampolla amb missatge
que mai descansa del seu viatge
com l'ombra en la foscor,
com un record de fa molts anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada