Sembla ahir quan ens vàrem conèixer en aquella ciutat llunyana, esperant el que crèiem l'amor de la nostra vida, la persona que ens hauria de complementar, ajudar-nos i el més important estimar-nos,
Vàrem esperar durant hores, minuts, segons, de manera impacient a què arribessin sense sentir el fred, sense sentir les pessigolles a l'estómac i sense conèixer-nos, dues persones totalment desconegudes, amb un mateix propòsit, aconseguir el seu amor.
Varen passar dies, setmanes, mesos, fins que per fi ens vam adonar que tot això no era per aquell amor, sinó per una altra paraula, amistat, complicitat, afecte.
Com podíem sense haver-nos vist gairebé mai tenir tant clar que res ens separaria? Que l'amistat perduraria a dos-cents quilòmetres de distància? Però la màgia, la màgia d'un ahir llunyà va fer que això esdevinguis realitat, i a poc a poc, les dues joves enamorades, van caure en les urpes de la soledat, i juntes van aconseguir sortir-se'n.
Trens. Aquells vells amics que ens van acompanyar en els viatges més especials que hem fet. Viatges
amb il·lusió ganes de tornar a estar al costat de la persona que durant setmanes t'ajudava i t'acompanyava a través d'una pantalla, en els bons moments, en els dolents, i fins i tot en els moments de bogeria.
Vull que sàpigues, i que això quedi entre tu i jo, que ets una de les persones més importants en la meva vida, i que d'aquella experiència agredolça, em quedo amb els instants de bogeria al teu costat.
Érem tan petites, unes dolces nenes enamorades. Això érem, i ens hem convertit en dones, en dones fortes capaces de viure mesos sense veure'ns i seguir sabent que ens tindrem pel que faci falta, pels moments de tristesa, de pors, d'alegries...
Podem creure en la màgia, quan dues persones de ciutats diferents es coneixen i aconsegueixen llaurar una amistat com la nostra, com tu i jo, petita.
Voldria poder-te abraçar quan et sentissis sola, quan creguessis que res val la pena, per així recordar-te que sóc aquí, i que jo, crec en tu. Crec en aquella noia somiadora, lluitadora que fa l'impossible per aconseguir el que es proposa, i que en fons, molt en el fons, segueix sent aquella noieta que vaig conèixer aquell disset de desembre de dos mil dotze.
No puc abraçar-te sempre que vull, ni puc sorprendre't cada dia amb un ram de flors i un cartell amb el teu nom, ni tampoc sorprendre't a l'escola, però saps una cosa? Si cada dia estiguéssim juntes, això no ho apreciaríem com ho fem ara, no apreciaríem aquells petits detalls que ara són tan especials per totes dues, i passarien a ser part d'una rutina, que en tota la nostra amistat ha estat inexistent.
No vull perdre't mai, passi el que passi, perquè sense tu perdria una part de mi, i que seria jo sense aquells anys de bogeria, de festa, amistat, i de trens?
Ara m'he posat a mirar fotografies antigues, des de les primeres, fins a les últimes que tenim, i hem canviat molt, hem prosperat, ens hem fet grans, això si, sense deixar-nos enrere i espero que sempre sigui així...
Així que petita, no et preocupis, i recorda, que quan menys t'ho esperis seré un altre cop al teu costat i mentrestant seguiré en aquella ciutat llunyana, tenint records latents de cada viatge que hem emprès totes dues, de cada rialla, i de cada moment al teu costat, i espero que tu facis el mateix.
I recorda, en la ciutat llunyana hi ha algú que t'estima, que creu en tu i que t'abraça en el món dels somnis, així que alça la cara i somriu, per tu, per mi, i per tota aquella gent que no creu en tu, ensenya'ls com m'has ensenyat a mi, com ets realment, i se n'adonaran de quantes coses perden al no creure en tu.
T'envio un petó des de la ciutat llunyana,
Amb amor,
La teva companya de bogeries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada