Camí de soledat.

La pluja colpeja la finestra i les gotes cauen lentament pel vindre entelat.
No puc deixar de pensar en com m'agradava abraçar-te sota la pluja mentre un petó furtiu acariciava
els nostres llavis. Semblava un moment etern. Semblàvem eterns.

Però l'eternitat va tenir els dies comptats, i es va extingir tot el que érem, deixant un rastre de dolor, deixant tot el que va esdevindre, deixant el nosaltres, deixant-ho tot.

I vam arribar al camí de la soledat, on només hi ha les passes d'un mateix, i per molt que t'envoltin els records, els amics i els amants, aquelles nits de joia i alegria, només hi ets tu, i no pots evitar que les llàgrimes brollin pel teu rostre, sense tenir aquella mà amiga que avant temps t'acompanyava en aquells dies que el sentiment començava a apoderar-se de tu.

No podem fer-ne res més. Tu i els teus pensaments. Jo i els records. Dos camins separats per un mar de dolor, tristesa i pors.

No puc arribar a explicar com és aquest sentiment que t'encongeix el pit, i sents una soga al coll, que t'ofega i no et deixa respirar, com quan mires a les persones que t'envolten i sents que no les reconeixes. Només pots plorar, creient que com la pluja, arribarà el teu arc de Sant Martí, que tots els núvols i la foscor s'extingiran quan et llevis pel matí...

Mil i un somnis, somnis que és quedaran amb això, simples somnis, mentre el fred matiner t'eriça la pell, i no vols sentir-te així, vols viure, saltar, cridar, jugar, ballar... I res d'això esdevé, només pots tirar enrere per recordar que tots aquells somnis en realitat, eren simples records de quan la soledat no estava en la teva vida.

Però no perdis l'esperança, tard o d'hora això acabarà i tornaràs a ser feliç, et tornaràs a enamorar i desapareixerà aquella soga que creies lligada al teu coll, i tornaràs a sentir el xiuxiueig de les ones en mig de la ciutat i a viure com ho feies, com ho somiaves, com havies imaginat, tancada en l'habitació mentre la pluja no deixava de colpejar la finestra i creies que el teu futur seria com el d'una gota d'aigua, desapareixent en la soledat.

Mentrestant, tan sols pots intentar no deixar-te vèncer i seguir endavant, perquè en el tram de la soledat no hi ha ningú.