L'amor a distància és una putada però l'amistat a distància, tampoc és fàcil.

Saps el que es més dolorós de tot això? Tenir-lo tan lluny, no poder quedar amb ell perquè estar a centenars de quilometres i tenir que resignar-te a veure'l a través d'una pantalla.

He conegut gent molt especial, gent a la que no puc veure tots els dies, gent que és lluny de mi, que està a altres ciutats, gent a la que necessito abraçar un cop més, o simplement que se n'adonin que necessito donar-lis dos petons, i que no s'oblidin que jo sóc aquí, i que sempre estaré pel que necessitin, perquè la seva amistat es molt important per mi, és el millor que he pogut fer, si, conèixer a gent tan espectacular com son aquelles persones que tot i no ser a la meva vora, m'aporten moltíssim mes que algunes de les que diàriament m'envolten.


Amics. Distància. Maleïda distancia... No poder veure a la persona que et fa feliç dia a dia, que no deixa que et quedis sol fins i tot sent tan lluny de tu que no et poden ni tocar i tan sols t'has de conformar en veure'ls rere una pantalla, o escoltar la seva veu, es massa trist, i moltes vegades vols tenir-los a prop o fins i tot pots arribar a pensar que mai els veuràs, o que es inútil seguir pensant que podràs abraçar-lo, i voler deixar de confiar en ell.

Jo mai ho pensaré, sabeu per què? Perquè aquelles persones no m'ho deixen pensar, són persones meravelloses, que han entrat en la meva vida per casualitat i que ara no vull que marxin perquè són ara mateix persones indispensables, em fan somriure quan tinc un dia ennuvolat, perquè son aliens al problema, i fan que es solucioni i tot es una mica millor perquè estan a la meva vora, escoltant tots i cada un dels meus problemes i em volen veure somriure, perquè aquest els inspira a seguir parlant amb mi, a continuar aquesta amistat basada en la confiança, la sinceritat i la il·lusió, aquella que algun cop ens farà arribar a conèixer. 

Reconec que alguns cops m'he sentit sola, he necessitat aquests amics que tan m'han ajudat, he necessitat voler-los tenir al costat, sentir que son reals, abraçar-los i fins i tot que rebin un peto dels teus llavis, que sapiguin que realment te'ls estimes, i que faries qualsevol cosa per cuidar la vostra amistat. 

Necessito tenir-vos al meu costat, que no oblideu que sóc aquí en un raconet del nostre país intentant que sigueu feliços molts cops fracassant perquè els meus braços no poden demostrar tot el que dic, perquè a vegades tan sols es necessita aquell somriure càlid que i aquell, "amic, jo estic amb tu" o simplement una petita empenta que t'ajudi a córrer, a córrer com el vent.

Creus que podries viure sense tocar a la persona que més t'ajuda? Que sempre està allà per ajudar-te a caminar? Que no deixa que t'ensorris per molts que la societat en sí ho faci? Creus que tan sols et conformaries amb un petó a través d'una pantalla?

Jo crec que no, pel simple fet que ja l'has tingut abans i seria com perdre la peça essencial del trencaclosques de la teva vida, aquella peça que et fa entendre el perquè vas començar a construir-lo i per quina raó tenia aquella importància, aquella peça que sabia el per què de tot, el perquè de tu.

Ja sé que l'amor a distancia es dur, es complicat i a vegades pots creure que desfà la passió del moment,crec que tenir la persona que més confies, a la que li contes absolutament tot el que t'esdevé en la teva vida a mes de 200 quilometres es el pitjor que et pot succeir, perquè l'amor es podria comparar amb la confiança, ja que es molt complicat començar de zero amb una persona que gairebé no coneixes i que fins i tot pots arribar a pensar que tan sols fa això perquè no et coneix.

Hi ha un moment que es el que espero des de que vaig començar a xatejar, a parlar, a mantenir debats d'hores i fins i tot quan vaig començar a voler estar online a totes hores tan sols per a que sempre em trobés, i poguéssim parlar, poder sentir la veu de la persona que t'ajuda, que et fa sentir bé i que sense estar a prop i sense cap tipus d'obligació t'intenta entendre i t'ajuda a que el teu dia a dia sigui una mica més suportable. 

Veure en persona, poder fer el que anheles des de fa tantissim temps, abraçar a la persona que t'ha fet somriure, somiar, il·lusionar i poder sentir-lo a prop teu, sentir-lo tan a prop que et faci vergonya dir-li "Hola", perquè ara tot és més real, i fins i tot et pots arribar a sentir despullat de sentiments després de que aquest amic o amiga t'hagi vist plorant, rient, fent bogeries, creant idees, estudiant, deprimits, enamorats, trists, contents, o fins i tots amb ganes de menjar-te el món que et separa d'ell... i ara simplement es al teu costat i pots abraçar-lo i de fet en molts segons no ho fas, perquè vols que aquell record perduri, i no s'esborri com ho ha fet la vergonya després d'aquell primer contacte.

Gràcies, de debò gràcies a totes aquelles persones que estan al meu costat que m'ensenyen realment el significat d'amistat, amistat a distància, que tan a prop els sento i tan lluny estan.

Tan sols em queda dir, que sí, jo tinc gent que viu lluny de mi, gent a la que estimo moltíssim i que tan sols una pantalla ens separa, i encara que no els vegi sempre que desitgi, m'ajudaran allà on siguin, perquè la distancia pot ser dura, molt dura, però si l'amistat es real i es sincera, us puc assegurar que ni tres mil quilometres poden desfer una amistat, una confiança i unes ganes de tornar a veure, abraçar, i dir "t'estimo, t'estimo tant que més igual la distància mentre pugui saber que ets amb mi estimat amic"

Perquè realment, voleu saber el més important? Que siguem sent amics passi el que passi, i que superem els obstacles agafats de la mà que un cop ens va unir.

Així que, estimat amic, gràcies per estar a la meva vora, per ajudar-me, per aguantar les meves bogeries, que sé que son moltes, i sobretot per comprendre que sense tu, jo no seria qui sóc, que sense el teu somriure a l'altre costat, jo, crec que no podria viure, que en faria sinó de les hores que passo parlant amb tu, i que son tan, però tan divertides, i el millor, que faria si no m'haguessis ajudat? Que podria fer sense tu, sense els teus consells, sense les nit sense dormir, i sobretot sense l'atabalament de voler-te contar mil i una coses, mil i un secrets, mil i una confidències que, si no fossis amb mi, ara mateix seguirien ofegant-me i ara, gràcies a tu, m'han deixat respirar.

I et vull demanar que mai em soltis de la mà, perquè gràcies als teus consells, a les teves bogeries i a les nostres converses a mitja nit, crec, que em costaria, ara mateix, assimilar que mai més les tornaria a tenir, per aquesta raó cuidaré la nostra amistat i la pròxima vegada que et vegi et donaré una abraçada que et recordi el perquè de tot, sobretot, el perquè ets amic meu.

La por de les paraules.

En entrar a l'institut miro els passadissos, busco quelcom que em faci canviar, ser com ells.
Estic tremolant, les meves cames no em deixen continuar. Veig l'aula. Respiro profund i continuo caminant.En arribar, tot continua com sempre. Una llàgrima esdevé, i l'amarg record de tot el que m'està succeint em provoca una punxada al pit. Tots m'estan mirant, abaixo la mirada i continuo escrivint en el meu quadern tot el que m'atemoreix, aquelles mirades salvatges que m'estaven fent sentir com una simple desconeguda després d'haver viscut tota la vida amb ells.

Els murmuris son constants, encara em queden dos anys d'aguantar això, d'aguantar tot el que m'està amargant, m'està enterrant, m'està cavant la meva tomba. Miro al meu voltant, no conec la gent que m'envolta, que he vist créixer, que tan mal m'està fent.

Em pregunto perquè segueixo vivint, no tinc res a lo que aferrar-me, quelcom que em faci sentir una mica millor, oblidar per un instant que estic sola, que ningú vol comprendre que no sóc al culpable de ser així.

Estic en un infern, tot al meu voltant crema, tot s'esvaeix...
En deixar els llibres, venen a per mi. Volen que els i doni explicacions sobre aquelles llàgrimes que no deixen de mullar el meu rostre.
Les empentes son constants i tan sols tinc ganes de morir. Tinc por. Se'ls nota la ràbia en els ulls, les ganes de que desaparegui d'aquell món, d'on ells creuen que jo no hauria d'haver nascut, i crec que a vegades tenen raó. He d'acceptar que sóc diferent, que ningú mai m'estimarà, perquè com ells diuen els "bitxos rars"  han de morir, ja que no tenen cabuda. 

Els professors veuen el que succeeix i se'n renten les mans. Tots veuen com m'està afectant això i tan sols saben dir-me que es normal, que ja parlaran amb ells i intenten evitar aquest tema, intenten que s'esborri el problema, oblidar-lo per no pensar-hi, fan que sigui invisible pels ulls dels altres, i continuen fent l'únic que saben fer, deixar passar les coses fins que explotin, ja que creuen que es desfaran i que això quedarà amb un simple acudit.

Em taco les mans i vaig a la cambra de bany per netejar-me-les i recordar quina es la meva meta, arribar viva un dia més. Obro l'aigua. poso les mans a dins i tanco els ulls. En obrir-los veig el seu reflex darrere meu, començo a respirar massa ràpid, em tremola tot el cos, i els seus somriures es claven en el meu cap. Els meus ulls deixen veure la por. Aquell somriure en els seus quatre rostres no s'esborra i la ràbia que deixen entreveure els seus ulls em fa tenir encara més por.
Trago saliva i tanco els ulls. Ja tinc clar que passarà.

Dues de les noies m'agafen i em tiren a terra, l'altra aguanta la porta. Intento sortir d'allí. Encara no sé que els he fet jo, sol sé que tinc moltíssima por.
La seva mà colpeja la meva cara, l'altra intenta que no cridi mentre les mans de l'altra no deixen de crear-me ferides que mai més es tancaran.
Segon rere segon sento la meva vida més dèbil, més fluixa i cada cop crec més el que diuen elles, crec que si, que he de deixar de viure.
Estic sola. Elles quatre somriuren i es diverteixen,i jo no deixo de plorar. Les llàgrimes m'escouen no sé quantes ferides dec tenir a la cara, sol sé que tenen les mans ensangonades i parlen sobre el seu èxit.
Ho veig tot borrós. No puc respirar. Sento crits i algú m'arrossega. 

No puc respirar, sento una pressió al coll. Estic a punt de perdre el coneixement. Tan sols puc pensar en els meus pares. En com m'han estimat sent com sóc. Sé que elles tenen raó però no vull deixar de viure. 

Aquella pressió desapareix per un moment. Puc tornar a respirar, en obrir els ulls torno a deixar de respirar, l'aigua m'ofega, totes quatre m'estan agafant, no puc cridar, no puc deslligar-me. 

De sobte, m'agafen i em treuen d'allà. Els cops no disminueixen, miro els ulls de totes i cada una de les noies mentre amb l'últim alè d'aire pronuncio aquell "adéu" que fa que deixi de sofrir. Que deixi enrere les penes, tot i que no vaig poder aconseguir la meva meta.

Si, he mort. Ho vaig fer el dia que va començar tot això. La por no em va deixar viure, i vaig acabar com sabia que acabaria, tan sols vaig poder viure setze anys de la meva vida, i aquest últim vivia amb la por als ulls. 

Tan sols soc un nombre, un de milers casos de bullying a Espanya, sento no haver dit res, però si ho hagués fet, sé que hagués mort fa molt més temps. 






Tema escollit per Maria Sàbat

De mil colors

Treu-te les joies, arromanga't la samarreta i lliga't els cabells.
Somriu. Submergeix els teus dits en un dels diferents gots de pintura. Comença a pintar el full, posa-hi mil colors, embruta't i sobretot fes que aquell dibuix prengui vida, que els colors surtin i t'envoltin i mentre tot això esdevé no deixis de imaginar com seria la vida sense aquest colors, i te n'adonaràs de com els trobaries a faltar.
Fes que les teves mans siguin el pinzell que acarona el llenç, que el fa bell, per a que la gent pugui admirar-lo, creu en el que fas i sobretot no deixis de pintar.

Ara, pensa que cada color es un somni, aixi que omple-ho tot de vida, d'il·lusió, pinta-ho tot. En aquest moment pots admirar la teva obra d'art, l'obra d'art que els teus dits han dibuixat, que han pintat per a que quedi d'aquesta manera, quedi d'una forma graciosa, divertida i sobretot plena.
Pots dir que la teva vida es plena? Per què no podem ser com aquell llenç? Que es el que ens separa d'això?

Pinta per cada record, per cada somriure, per cada petó robat, per cada vint-i-tres d'abril, per cada paraula , en definitiva, per tot el que sóc.
Aquells colors, s'uniran i s'entrellaçaran teixint un dibuix abstracte en el que reflectirà tots i cada un dels moments de la teva vida, o si més no, de tot el que esperes d'ella.Espero que el negre no enfosqueixi aquest dibuix, aquesta obra d'art plena de la sinceritat dels teus dits, de la coherència del teu cap i de la bogeria del teu cor, i vull pensar que aquest petit gran dibuix tindrà un gran significat en les vostres vides, ja que son una part de vosaltres, son una part de mi.
Colors. Ditades. Ganes de tornar a ser un infant. Ganes de deixar tots els temors a ser grans a continuar caminant deixant enrere tot el que abans ens havia fet molt feliços i ara, tan sols son simples records que no pots fer res més que recordar-los.

Es bonic poder recordar que en un passat vas lluitar per ser el que volies ser, que la teva meta fos arribar a tocar els núvols amb les mans, poder tancar els ulls i no sentir aquella angoixa de no saber si estàs fent el correcte, perquè quan vas començar a exigir-te uns objectius, ningú entenia les teves aspiracions, voler créixer com a persona i ara, ets tu, el que pots  evolucionar i aconseguir la meta que et vas proposar ja fa molts anys.

Els colors donen vida, i aquesta vida la vull viure a la meva manera, esborrant els errors i re nombrant les tristeses, per a que siguin una mica més suportables i no ens pesin en la consciencia, ja que la motxilla pesa molt i no cal emplenar-la més.
No deixis que aquesta "motxilla" t'enfonsi i no et deixi prosperar, enretira'n tot el que et destorba i sigues feliç, perquè tan sols viuràs un cop i quan passi el tren, quan s'esvaeixi la possibilitat de viure, d'existir de la manera que vols, ja no podràs tornar enrere per canviar el que has fet malament, i tan sols et quedaran simples moments en que segur que t'hagués agradat arriscar-ho tot i llençar-te, ja que a vegades el millor t'espera a baix.
Que pots perdre si t'hi llences? En quin moment em dit que està prohibit arriscar-se per se feliç? Quants cops podrem reviure un moment?


Així que, somia, lluita i somriu ja que són les claus per viure, per viure el moment, per aconseguir recordar en qui ens em convertit després de tants anys, i sobretot per oblidar tot el que ens fa por.

Pensaments.

Avui es podria dir que estic indignada, però realment no és així. Estic decebuda per l'ambient que m'envolta, per com ha canviat tot el que abans era una delícia, era el que ara ja no és.
També ho estic amb mi mateixa, ja que no vaig saber escollir, ja que tot el que m'envolta te la teva olor.
Sento que has canviat que tot es estrany i que si, que t'has allunyat del meu costat, i sé segur que no hi voldràs tornar.
La meva pregunta és... Te l'estimes? Podràs sentir per ella aquelles papallones a l'estomac que un cop vas sentir per mi?
Les llàgrimes brollen per la meva cara. Encara no puc creure el que esdevé en la meva vida, no puc creure que mai més seràs amb mi, i m'estimaràs ni em donaràs petons, ni m'abraçaràs tan sols em diràs adéu i no em voldràs veure mai més.
T'estimo i no sé quant temps podré fer-ho, ja que sense tu no sóc res, tan sols tinc un cos sense ànima que vagabundeja entre les persones en busca de la persona que la tornarà a la vida, aquella mitja taronja que tan necessito.
En poc temps no recordaràs ni el meu nom. No recordaràs tot el que he fet per tu, ni els somnis que tots dos vàrem teixir entre milers de records en els que somriure era l'única regla, l'única norma que et retenia i que et duia al seu costat, on la teva felicitat es completava.
Mai oblidaré els teus ulls, tot el que signifiques en la meva vida, tan sols t'he de dir que jo sempre estaré al teu costat, i que passi el que passi estaré al teu costat, tot i que no sé si de la mateixa manera.
I recorda que van ser els teus llavis els que van pronunciar aquell "Tu i jo a tres metres sobre el cel" i poc després van segellar-los i em vaig sentir la noia més afortunada del món.
Portava una vena als ulls, i aquesta no em deixava veure la realitat, i vaig viure enganyada el temps que vaig estar enamorada de tu.
Tot i que encara ho estic, ho nego, m'ho nego diàriament perquè tu tens una vida, tens una parella has passat fulla i l'has escrit al costat d'una altra persona i jo segueixo escrivint el teu nom en els petits espais del full ja ple de ratlles, de lletres i de sentiments engarjolats en el meu cor i sé que a partir d'ara no sortiran més,


Moltissimes felicitats i recorda, la persona que t'estimava segueix plorant perquè t'ha perdut, perquè no l'has elegit i no has valorat tot el que ha fet per tu.

La màgia dels acords.

Com pot una cançó entendre perfectament el teu estat anímic? Com pot entendre el que et passa en cada situació de la teva vida? 

En posar-me els auriculars, aquella cançó va començar a sonar. Aquella cançó em recorda a tu, a tots els moments que tots dos em viscut, a aquelles nits a la platja, a tot el que vàrem ser.

Tot i que vull canviar-la no puc, es impossible, alguna cosa em reté i sé realment que és. Son els records que m'uneixen a tu, que impedeixen que esborri de la meva memòria el so d'aquella melodia, el so que em produeix el meu cor quan encara ets al meu costat.

Hi ha cançons per tot. fins i tot per crear nous moments, nous records, noves experiències i aquestes cançons son les que vols que t'acompanyin, ja que et fan feliç, ja et transporten a moments que realment t'han fet somiar.
En canvi n'hi han d'altres que et porten records melancòlics, moments que vols oblidar, però que per sort o per desgràcia formen part de tu, i son les que ara, potser et fan plorar, però avant temps et van provocar el somriure més sincer que els teus llavis havien dibuixat.

Cançons que et parlen sobre l'amor, sobre les ganes de marxar i trobar al teu príncep, i trobar el que et fa feliç.
Aquestes cançons, són les que poc o molt et fan pensar que hi ha una possibilitat per aconseguir el que desitgen, et donen l'esperança que tan necessites i que saps que encara que no existeixin aquests amors, creus en ells  i segueixes esperant trobar aquell príncep, que ara mateix era una granota i tan sols seria necessari trobar l'amor, trobar el que el fa feliç, per a que evolucioni i no deixi mai d'estar al teu costat.
Son simples il·lusions pensar que tot això pugui existir? Estem fets per contar possibilitats?

Aquesta música, la que sona en aquest moment, es la màgia que desprenen els records, aquell peto que va segellar el final de la primavera, aquell somriure tímid entre milers de persones, aquelles estrelles que van ser testimonis dels nostres desitjos, de les nostres pors, del molt que t'estimo, i de les poques coses que saps, ja que sinó no deixaries perdre l'oportunitat d'ésser al meu costat, de ser qui vols i de que cada dia et desperti la melodia que porta el meu cor, la que faria que el teu somriure no deixés de brillar.

Ara mateix sóc aquí escrivint amb música. La nostra cançó.La que tu, una nit d'hivern em vas ensenyar quan encara les volves de neu eren presents en les nostres vides, quan la boira s'enduia tot el que vaig sentir per tu, tot el que encara em fas sentir.

El teus ulls admiraven en qui m'havia convertit, en tot el que t'havia intentat ajudar, volia canviar el món per tu, per que creia que podia fer-te canviar d'opció, que tenies por d'apropar-te massa a mi, però que algun cop ho faries....
Sento ganes de cridar, aquesta cançó tan sols em fa plorar, perquè va significar quelcom en la nostra vida,
perquè aquella cançó em va recordar que tenia que lluitar per tu, que tenia que fer-ho pel nostre amor, pel molt que t'estimava i pel molt que ho segueixo fent

Ara s'ha acabat i aquesta segueix sent una de les meves cançons preferides. Saps per què? Perquè encara que plori, que hagi fallat, segueixo sentint el mateix per tu, encara que no et digui res, encara que t'hagis convertit en un complert desconegut, ja que ara mateix no signifiqui absolutament res en la teva vida i no vulguis saber-ne res de la meva,  ets i sempre seràs la persona que m'ha ensenyat a estimar.

Així que, gràcies. Si, gràcies per ensenyar-me a estimar, a somriure, i a plorar quan ho necessiti, ja que, aquestes llàgrimes tard o d'hora curaran les ferides que vas deixar durant la teva escapada, i la música, sobretot la nostra cançó, seran les meves acompanyants en aquest tram, on tu vas desaparèixer i em vas deixar sola, en aquell moment en que vaig deixar de tenir un significat per tu, i vas allunyar-te de tot el que et recordava a mi.

En qui t'has convertit.

La gent que t'envolta t'està advertint del que està succeint, t'està ensenyant la realitat i tu tan sols tanques els ulls i no vols treure't la vena que en aquests mesos tu mateixa t'has lligat.
Deixa que la gent que t'estima t'ajudi a sortir d'aquest solc que tu mateixa has cavat, i en el que t'has ensorrat per no voler anar de cara amb els problemes.
Sé que no t'agrada i que no estàs d'acord amb els "Estàs massa prima" "Per què no menges?" "Mira't, no et veus?" Ja sé que es dur, però aquesta no es la solució.

Es molt difícil, ho sé, però deixa que jo t'ajudi, parla'm, torna a ser qui eres. Tinc por de perdre't, d'oblidar els moments al teu costat, no vull arribar a pensar que esdevindrà en uns mesos, ara mateix t'estàs destruint, i jo... Jo no en puc fer res, tan sols mirar com tot el que t'envolta s'esta esvaint.

Ets la mes important per mi, i creia que jo significava alguna cosa en la teva vida, estàs marxant i em vas prometre que mai em deixaries sola.

Portes mesos enganyant a tots els teus amics, familiars, coneguts en fi, a tota la gent que t'envolta, pensava que t'estava ajudant, que milloraries i ara, tan sols sé que has continuat gitant tot el que menjaves, i que mai havies pensat en l'opció de deixar-ho.

Anna i Mia, ara, les teves millors amigues. Les que ara t'han convertit en tot això, Les que mai més et tornaran. 

Porto moltíssims mesos encobrint les teves faltes al menjador de l'escola, intentant que no t'enganxessin en el que creia que tu podries controlar i ara... Ara tan sols es una maleïda obsessió, et cauen totes les peces de roba, i no te'n vols donar compte. 

Les pastilles, els vomits constants, allunyar-te de mi, i començar a convertir-te en una d'aquelles persones que abans tan odiaves, que tan malament ens queien mentre menjàvem al parc i les veiem passar.

On s'han quedat aquells moments? Que s'ha emportat el teu somriure? Qui ets?

Abans eres una noia riallera, plena de vida, i ara ets tot el contrari, tot el que t'envoltava tenia color, i tu l'has esborrat, has deixat enrere tots els teus amics i tan sols parles amb aquelles noies que t'empenyen a seguir endavant a deixar de menjar, a esborrar-te d'aquest mapa, i a convertir-te en tan sols un numero,  i crec que ja es massa llarg per a que tu també hi siguis.

T'estimo, i no vull que segueixis així. Faré el que sigui per a que tornis a somriure, per a que tornis a menjar. Quantes hores has perdut davant la tassa del vàter? Quantes hores has pensat en el suïcidi? I la pregunta més important, has pensat en mi? En els teus pares? En tot el que significava la nostra amistat?

El teu major objectiu es comptar les calories que entren en el teu cos, mentre et destrueixes pensant que ningú més et vol, que tan sols tens aquella pàgina web, i et penses que ningú es preocupa per tu...

Saps una cosa estimada amiga? Sóc jo la que ploro totes les nits perquè tard o d'hora et perdré, perquè marxaràs del meu costat, i no he fet res per ajudar-te, sóc jo la que veu tot el que t'està passant i no et pot parar els peus, perquè ja no confies en mi... Ja no m'estimes, ja no significo res per tu.

Et prometo que faré el que pugui per a que tornis a ser qui eres, i començaré per acceptar que estàs malalta, que necessites la meva ajuda i sobretot acceptaré que em de començar de zero, i que tornaré a aconseguir la teva amistat, perquè un cop vàrem dir per sempre.

Ets la meva millor amiga i passi el que passi seguiré al teu costat i molt més ara, ja que em necessites, ja que et necessito. 

T'estimo.

L'estiu ja és aquí!

El sol avui m'ha despertat, estava somrient en el cel omnipotent, m'ha donat el bon dia, i jo m'he llevat d'una altra manera, tenia ganes de menjar-me el món, de sortir i cridar que havia arribat l'estiu.

He respirat profundament, els rajos de sol acaronaven el meu rostre, i jo em sentia diferent, tot era diferent, els plors d'un nounat cridaner, el cant dels ocells, els moviment dels arbres, el color que havia pres aquesta vida, aquesta estació que ens fa a tots diferents.

Ara, ens espera un estiu ple de ganes de tornar a començar, de gaudir, de deixar enrere un hivern, i desfer els dies com avant temps es va desfer el gel, la neu, tot el que ens recordava el que un cop vam ser.

En aquest moment tan sols necessitem llençar-nos a l'aigua, i que aquesta esborri de nosaltres els mals records, les ganes de fugir, i voler passar tota l'estona possible amb aquelles persones que et fan somriure, i t'ajuden a veure que el dia a dia no es tan complicat si el vius al seu costat.

 Amics, gent que t'ajuda a continuar, que t'ensenya el millor somriure en aquests dies en que els colors son mes vius, son mes bonics i els records són i per sempre seran inoblidables.

En aquest moment podrem ofegar els problemes, ja que, que més dóna? L'estiu es per passar-s'ho bé, i els mals de cap no hi tenen cabuda,  no poden entrar perquè ara, en aquest precís moment una estrella brilla perquè el teu somriure, si sol el teu, la fa somriure, perquè els teus ulls brillant davant la platja que t'ha vist créixer son les ganes de tornar a somiar d'una altra persona i tot el que t'envolta es torna màgic, i les lluernes son la cançó que et va portar fins aquí.

També pots trobar l'amor, trobar la part que et falta entre les ones, entre milers de persones en una festa o simplement passejant vora el mar, mentre la sorra, innocent, s'entrellaça amb els teus dits i l'aigua, l'enretira mentre et mulla els peus. 

Sentir que importes a algú, sentir que tot el que t'envolta torna a trobar el color que te la vida, i que aquest pinti el teu cor, i que per un cop sentir el que significa aquesta paraula i que visquis amb aquesta persona els tres mesos més intensos de la teva vida, que siguin com un compte enrere, en el que el més important és arribar al final de l'estiu amb una nova vivència i que amb sort aquell amor d'estiu, aquell somni d'una nit plena de bogeries es converteixi amb la persona que vols que t'acompanyi i que estigui sempre amb tu, que sigui la teva parella, ja que aquell amor estiuenc s'ha convertit gràcies a tot el que us envolta en la persona que per casualitat s'ha endinsat en la teva vida i s'ha convertit en, perquè no dir-ho, l'amor de la teva vida, o si més no, en l'amor de la teva etapa.

Però també pots trobar un vell amic, o fer-ne de nous, es temps de passar-s'ho bé, de gaudir tant o més que durant tot l'any, sabeu per què? PERQUÈ ES EL MOMENT! és el moment de que els problemes no existeixin, de que tot el que ens fa por deixi de tenir sentit i que tot el que envolti sigui el que et fa feliç i si no és així fes que ho sigui perquè només tu pots canviar la teva vida, i aquest estiu es el moment.

Si, tan sols es necessita un estiu per millorar, per somriure, per creure en tu mateix, i sobretot i el més important per deixar enrere totes les cabòries que t'estan matant, que t'estan desfent.

 Viu. Somia.Imagina.Crea.Deixa enrere tot el que t'envolta i si cal fes que la teva vida, el que sempre t'acompanyarà, sigui com tu vols que sigui i si alguna no t'agrada, canvia-la, ets tu l'únic que pot fer-ho, així que aquest estiu jo, em plantejaré tot el que he de fer, viure, i el més important prosperaré.

 Estiu, tu ets l'únic que pots fer que tot canvii, que tot sigui millor, així que faré que les lluernes, m'il·luminin mentre les papallones s'interposen en el meu camí i la felicitat em faci recordar perquè estic aquí, ja que tindré tres mesos per a que tot sigui espectacular, per trobar l'amor que potser no trobo però segur que tindré mil records que guardar i no oblidar, i sobretot faré que totes i cada una de les nits d'aquest estiu siguin úniques, siguin les que realment marquin el compàs de tot el que m'està succeint.

No em deixis sola...

Quants cops ens em sentit sols? Quants cops em sentit que per molta gent que ens envoltés ningú ens comprenia? Per què ens sentim així? Per què coi no podem gaudir? Per què tot es de color negre? Per que tenim por a afrontar els problemes?

Decebuda, cansada, trista d'aguantar tot el que m'envolta, de tenir que estar sola, de no poder compartir tot el que m'apassiona amb la persona que estimo, i que tot el que m'envolti sigui simple fum que s'esvairà amb una rafega de vent, amb una bufada d'aire, i s'emportarà tot el que he sigut, tot el que vaig ser en un passat, tot el que m'ha fet feliç, tot el que no vaig poder ser i sobretot es va endur tots els meus somnis, les ganes de viure, les ganes de tornar a ser jo. 

La llum de la meva habitació està apagada, sóc abraçada al coixí que vaig teixir amb la meva vida, aquella que ara no em pertany, aquella que m'ha portat la soledat.

Tinc ganes de cridar, de deixar de sentir per un moment aquestes punxades al pit, deixar de sentir que ningú m'entén, que ningú se n'adona de com puc arribar a plorar, i que ningú vulgui posar-hi remei, que ningú em vulgui estimar.

Milers de persones passen pel meu costat, algunes em pregunten qualsevol cosa mentre d'altres tan sols caminen i em somriuen al veure'm passar, però tot i això em sento sola.
Es estrany veure com tots els que m'envolten progressen i jo em quedo aquí somiant el mateix que ahir, i aquest serà el meu somni del demà. Potser em sento així perquè no tinc a ningú a qui explicar-li els meus problemes, una persona que m'ensenyi a viure, que no em deixi quan els problemes m'ofeguin, quan tot es negre, quan el meu somriure no pugui despertar-lo, quan necessiti un company de viatge i que aquest em porti ben lluny, on pugui tornar a somiar.

Vull sentir que algú s'interessa per mi, que m'ajudi, vull deixar de ser jo, i ser un tuijo, vull sentir-me protegida, vull deslliurar-me dels problemes ni que sigui per un instant.
La soledat, que tots els que t'envoltin siguin simples estranys que no comprenen que necessites més que aquells simples "Tot sortirà bé" per tirar endavant, que tan sols es un maleït tram de la teva vida, però aquesta costa s'està fent eterna, i t'està portant a extrems que no volies arribar.

Voler explicar el que sents, voler deixar de sentir la angoixa, voler dir aquell t'estimo que potser et canvia la vida, però no fer-ho per por.
I encara que busqui una escapada, una petita claror en aquesta vida, no la trobo, els núvols no em deixen veure les estrelles, les que ens recorden que un dia trist pot millorar, que després del dolor pot venir el peto que canviarà la teva vida, els somriures que t'ensenyaran a creure en el que ets, i els ulls dolços que et recordaran que algú creu en tu, en les teves ganes de somiar, en tot el que li despertes i el molt que importes a la gent que passa desapercebuda i tan sols apareix quan necessites un amic de veritat.

Vull deixar aquesta soledat així que si us plau si algun cop llegeixes això, estima'm tant com jo ho he fet amb tu, treu-me de sobre aquest pes que m'ofega i ensenya'm a tirar endavant, i no em deixis mai sola, perquè si tu no ets amb mi, jo no vull seguir existint, ja que la soledat m'oprimeix tantíssim que em treu l'alè, que em treu la vida.

Impossible..? No, molt millor improbable.

Tots em somiat algun cop en aconseguir un impossible, un somni que potser mai podrem realitzar i que es quedarà en això, un simple somni que amb el pas del temps s'esvairà, s'esborrarà.
Imaginar que tot el que t'envolta sigui com tu desitges, que no faci falta res ni ningú per motivar-te, ja que la vida ho farà, ja que no necessitaràs res més que la motivació de viure dia a dia en el lloc desitjat.
Seria el nostre somni viure en un lloc paradisíac, perfecte? O ens avorriríem? Tot seria com ara desitgem?

Tots en la vida tenim uns objectius, unes metes que aconseguir, i això es el que ara per ara ens mou, potser per canviar el món, o simplement per sentir-nos especials en aquest món gegant que ens ofega, però tot això ens fa millorar, i prosperar i sigui com sigui volent còrrer en aquest camí on t'esclafen si no fas les passes necessàries, on tot sembla anar massa despresa, on res importa si no vas tan ràpid com el vent que acarona lleugerament el teu rostre mentre intentes no ser superat, ser el millor i no deixar de lluitar.

En aquest moment, vull pensar que les coses no poden ser impossibles, sinó que són improbables, perquè si fos impossible no s'hagués descobert, i si més no, necessitem creure que hi ha una possibilitat entre un milió de que allò que et fa sentir millor, que aquella possibilitat en alguns moments pugui ser el que salvi una vida, el que faci somriure a la gent que t'envolta, el que enamori a la persona que t'agrada, el que faci que aconsegueixis els teus objectius, el teu futur, les teves ganes de seguir caminant.

Ara tan sols ens queda esperar la mínima oportunitat per llençar-nos a la piscina, per voler continuar existint, per ser millors, per oblidar que ens a portat fins aquí i entendre que el futur es a les teves mans i has d'agafar el camí que et porti on està allò que desitges, allò que anheles i sobretot que et canviarà la vida.

Ara passi el que passi no et penedeixis d'haver continuat caminant, d'haver volgut prosperar, ser una mica millor, i no deixar-te endur per tot el que t'atemoreix, i sobretot per haver sigut tan fort, es igual que succeeixi desprès perquè això significa que tu has guiat la teva vida, i l'has portat pel camí que t'ha semblat més convenient i aquest t'ha fet viure, encara que a vegades sigui erroni, perquè gràcies als errors serem qui volem ser.

Jo, sense seguir l'exemple us diré que lluiteu per això, perquè a vegades es pot fer realitat el que somieu, i encara que no sigui sempre, heu de seguir el vostre camí, que és l'únic que us portarà a la meta.

Voleu que us doni un consell? Llenceu-vos, no perdeu l'oportunitat de marxar ben lluny d'on sou ara, no perdeu l'oportunitat de somiar, de recordar cada moment en el que heu somrigut i llenceu-vos a la piscina ara que està plena, i sigueu tan feliços com pugueu, perquè d'oportunitats com aquestes, poder ser feliços, tan sols apareix un cop a la vida, i si en perds l'oportunitat, te'n penediràs tota la vida.

Troba l'estrella que t'ha portat on ets ara i segueix el seu camí, potser aquesta es la que et durà on els somnis es fan realitat, no tinguis mai por de tirar endavant de agafar aquell tren que et portarà a la felicitat, perquè crec que es el millor que et succeirà. 

L'amor de la meva vida.

Quants cops em pensat en la nostra parella ideal? Quants cops em somiat amb aquest o aquesta?

Estem en una societat on l'aparença es el que més importa, on deixem enrere l'important d'aquestes, els sentiments i ens convertim en mers humans artificials als que no els importa res que no sigui la perfecció.

A vegades anhelo els anys passats, on tan sols importaven els sentiments, on no hi havien tants prejudicis, on... On la bellesa no consistia en ser una noia prima i plena de maquillatge, on tenien clar el que volien, el que desitjaven, tot l'important.

Nois i noies ideals amb els que somiem dia i nit. Aquests poden ser famosos, gent que no coneixes de res, o simplement aquell millor amic al que mai t'has atrevit a dirigir la paraula per por a la resposta negativa a aquell "NO" que et destrossaria el cos, que et faria desaparèixer.

Ens imaginem mil i un cops com seria la nostra vida amb aquell ideal a la vora, amb aquella persona que t'ha facilitat la vida, que t'ha ajudat i que t'ha fet somriure mes d'un cop.

Ara mateix, ningú te clara la paraula amor, que comporta aquesta paraula, tot el que ens fa sentir, em oblidat tot el que mai havíem tingut que oblidar.

Abans teniem una excusa per la que seguir existint, una noia o un noi que ens portava bojos i que feiem les mil i una per aconseguir la nostra meta, el nostre amor, ara... tan sols es busca, i no esdevé res si no aconsegueixes aquell amor, perquè realment no t'ha robat el cor i no se l'ha endut.

Idealitzem una persona comercial, sense importar-nos els sentiments, com ens pot influir, com ens pot ajudar....

Res importa, tan sols que ens satisfaci sexualment i poc més, no importen els somnis, les ganes de voler una vida al seu costat, un sopar romàntic, que la llum de les veles il·lumini el vostre amor, que tot acabi esdevenint el conte que algun cop vareu somiar.

Vull arribar a pensar que avui en dia, algú més pensa això, pensa en l'amor verdader, pensa en els somnis, en l'ideal d'home que no tan sols sigui un cos, que sigui tot el que tu necessitis, i sobretot que encara siguem a temps d'estimar, i no tinguem por a fer-ho, per si l'altra persona no creu en això.

Lluitar. Estimar. Somiar. Pensar. Creure. 

Tot i que a vegades aquells ideals dels que ens enamorem siguin impossibles, podem arribar a oblidar-los, perquè fins ara no sabem el que significa estimar, tan sols ens encapritxem de la persona que creiem que ens canviarà la vida, que la millorarà i que fins i tot pensem que algun cop estarà al nostre costat sempre....

Sembla irreal pensar com han canviat les coses...

Tot i que jo segueixo pensant en que algun cop el meu príncep blau em segrestarà i em portarà al seu costat i serem feliços sempre, i no deixaré que res ens separi, perquè en aquell moment, quan el meu príncep, sigui qui sigui, sentiré l'amor, allò del que tants parlen i tan pocs saben, aquell sentiment amagat, aquell somni entre milers de malsons, aquella persona que m'entengui, que sapigui quan realment necessito aquell amor, i en aquell moment, en aquell instant, quan senti els seus llavis amb els meus i tanqui els ulls sentiré que aquell si que es el meu home ideal, que és l'home de la meva vida.

En busca de la felicitat...

Felicitat, la nostra meta principal en aquesta vida.

Tots anhelem sentir això, no deixar de somriure, sentir-se bé amb un mateix, poder dir tot el que vulguis sense por al que esdevindrà desprès, sentir-te lliure, realitzar els teus somnis, i fins i tot trobar l'amor.

Es improbable que trobis la felicitat absoluta, que trobis aquella escapada que encara ningú a trobat i que fins i tot s'ha arribat a buscar la formula d'aquesta per aconseguir d'alguna manera, deixar de plorar, deixar de sentir-nos sols,  no sentir temor cap als canvis,  retornar als vells moments en definitiva deixar enrere tot el que ens atemoreix, tot allò a lo que tenim por, tot el que ens enutja.

A vegades atribuïm aquesta felicitat a la religió, a les creences, a tot el que això engloba. Tots em pensat algun cop que quelcom ens està vigilant, ens està protegint, ens està ajudant a trobar aquella felicitat anhelada.

 Hi ha milers de creences, de religions, de persones que diuen ser els salvadors, aquells que ens duran a la salvació o simplement que ens ajudaran a no perdre tot el que ara tenim, una vida, uns amics, un amor impossible al que vols arribar a enamorar, o simplement aquells somni que vols realitzar sigui com sigui, amb o sense ajuda per arribar a la seva felicitat personal.

Pot ser tot una gran mentida? Existeix de veritat la felicitat absoluta? La trobarem algun  cop? Tindrà raó alguna d'aquestes religions?

Ara mateix la pluja no deixa de caure, aliena al que està succeint en la meva ment, tot el que estic pensant, reflexionat i estic arribant a la conclusió que la felicitat està en les petites coses.

En el somriure d'un nounat, en aconseguir el que et proposes, en arribar a la meta, en poder parlar amb aquella persona que tant t'ha marcat, un petó en el moment indicat... Tot el que algun cop em somiat, o simplement un t'estimo, en el moment indicat, un gràcies quan fa falta i un que bonica estàs, al veure caure una llàgrima d'una noia.
Quan et poses a pensar en tot el que ens treu un somriure es impossible arribar a saber tot el que ens fa una mica més feliços, més nosaltres.

A vegades, la felicitat se'ns escapa de les mans, es desfà entre el nostre orgull i deixa un regust amarg, ple de dolor, on el perdó no ha pogut fer res, on tot es trist i recordes que en un instant de la teva vida vas aconseguir somriure, i al recordar-ho una lleu melangia et recorre el cos, i vols tornar a ser qui eres, vols deixar enrere tot el que t'envolta, vols tornar a començar, vols... Vols recuperar la teva vida.

A vegades, me n'adono de com han canviat les coses, com ens em convertit en éssers materialistes, éssers que no en tenen prou amb un somriure, amb un somni complert, amb una paraula maca o tan sols amb un petó, i m'entren ganes de fugir d'això i de trobar un lloc on si que tingui la importància que es mereix.

La felicitat es on menys t'ho esperis, i la pots trobar amb qualsevol persona.

Ara mateix tan sols en queda això, bé... També ens queda la màgia, les ganes de tornar a somiar, la il·lusió de voler crear un somriure, fer una mica més feliç a la gent que t'envolta i voler prosperar, 

Tan sols queda que ens ajudem els uns als altres, que ens treguem aquest somriure que tant agrada, que tan bé ens fa sentir i que no sentim por de fer-ho, de voler ser feliços, perquè la felicitat és això, voler trobar-la, no deixar de somiar, no deixar de creure que algun cop no ens caldrà cap motivació per ser-ho, per trobar el que fa anys que estem buscant, LA FELICITAT

Tanca els ulls i pensa en tota la gent que t'envolta...

Amistat. Creus que totes les persones que t'envolten t'ajudaran a no caure en el cingle, a que tot es simplifiqui, però realment no és així.

Persones que aparentment son tot el que esperaves, et fan somriure, et fan creure que hi haurà un futur al seu costat, que mai t'abandonaran, que sempre hi seran.

Qui pot dir que aquells amics duraran per sempre? O tenen data de caducitat? 

Pots considerar amic, a aquella persona que en algun moment de la teva vida, en aquell instant que tan malament ho vas passar va esser al teu costat, també pots arribar a la conclusió que un amic ha d'estar a la teva vora un cert temps, o simplement que et conegui i pugui arribar a saber quins son els teus temors.

Jo personalment crec que es una petita barreja de tot, però no sabria realment com definir a un amic, definir aquesta paraula que aparentment es tan simple, tan senzilla, però que si aprofundeixes en ella pot arribar a ser tan complicada, i a vegades tan falsa i sense cap tipus de significat.

És fàcil conèixer gent, trobar qualsevol excusa per parlar amb aquella persona desconeguda, que sembla molt simpàtica i que connecteu tan sols conèixer-vos i realment et sents diferent, millor, sabent que potser ella també ho sent, també sent la necessitat de conèixer-te, ja que teniu més coses en comú de les que creieu, mes coses que faran que aquella amistat perduri, si més no perquè sabeu com es sent l'altra persona, ja que es sent com tu.

Es estrany veritat? com una persona pot conèixer-te tant que fins i tot t'atemoreix que algun cop "caduqui" aquesta amistat, que pugui esdevindré quelcom que trenqui aquests nusos, que faci desaparèixer el que tant us va costat de començar, i d'enfortir.

Tot i que hi ha "amics" que et destrueixen, amics que penses que t'estan ajudant i es tot el contrari, et fan mal, els agrada veure't totalment destrossat, i s'enforteix veient com desapareixes, i acabes sent res. 

Dels últims n'estem rodejats contínuament, els ajudes, t'il·lusiones pensant que tot va bé que aquella persona no et pot perjudicar i quan menys t'ho esperes et clava el punyal de la mentida. 

Com es pot confiar en algú després de tot el que això comporta? I si mai trobem cap amic de veritat? 

Els amics de veritat es poden comptar amb els dits d'una mà, i son aquells que passen desapercebuts, que son en el teu dia a dia, reflexionant al teu costat, somrient, sent tot el que mai haguessis imaginat, i quan te n'adones et sents afortunat de tenir una persona com aquella a la que mai li havies mostrat una atenció especial, en aquell precís instant desitges que els amics no vinguin amb aquella data de caducitat, que siguin per sempre i que aquella persona segueixi estant al teu costat, perquè sents que has perdut el temps no estant dia a dia al seu costat i necessites el major temps possible per recompensar-la per tot el que ha fet per tu.

Tanca els ulls. Pensa en tota la gent que t'envolta. Obra els ulls i mira al teu voltant. Torna'ls a tancar i mentre ho fas pensa a qui vols realment a la teva vora, qui vols que estigui al teu costat passi el que passi, a qui vols contar-li com et va el dia, que et preocupa, que t'atemoreix, i en obrir-los un altre cop te n'adonaràs de qui realment estarà a la teva vora quan tot això esdevingui, quan tinguis algun temor, quan necessitis plorar, o simplement quan no vulguis estar sola, tindràs als amics de veritat, als que estan ara, els que has pensat en tancar els ulls, ara està  al teu costat, procurant que tot el que t'envolta sigui mes plaent que tot el que has viscut amb un d'aquells "amics" que avant temps et van clavar el punyal, et van ferir, i ara el temps està curant amb els amics que t'envolten i no et deixaran. 

Tan sols voldria donar les gràcies als amics sincers, als que farien qualsevol cosa per treure un somriure al seu amic, i que la seva meta es fer somriure a les persones que te a la vora i sobretot aquells que no deixen que el seu amic caigui en qualsevol parany que li depara el destí.

Sentint l'amor.

Apropa't a mi. Toca'm. Abraça'm

En aquest instant tan sols necessito treure'm la roba que m'apreta, deixar que les teves mans acaronin el meu cos nu, deixant que tot el que em fa mal desaparegui amb aquelles carícies i em deixi ser lliure, em deixi cridar, em deixi gaudir.

En aquest moment estàs molt a prop meu, puc sentir la teva respiració en la meva espatlla, el teu somriure tímid em fa somriure a mi, i aquella petita brisa que desprèn aquesta respiració em fa sentir un calfred, i se'm eriça la pell mentre et miro als ulls. 

Encara portem la roba posada, em crema la pell. Portes posada la camisa blava, te l'arranco mentre els meus llavis acaronen les teves galtes, mentre ens estimem. Salten dos botons i tu sorprès ho mires i somrius mentre em treus la samarreta. 

Jocs de mans, jocs de rialles, jocs que sol entenem tu i jo.

Entre aquests jocs ens estirem al llit, dolç i tendre jaç que m'havia vist créixer, millorar, plorar i fins i tot gaudir, si gaudir amb ell.

Ens acabem de treure la roba, amb pressa, tirant-la per l'habitació, i entre carícies sento un foc que m'ofega, el beso. El meu cor no deixa de bategar, te ganes de més, de sentir-se fort, de sentir-se bé.

La llum de la lluna es l'única que ens il·lumina. Hi ha un silenci aclaparador que trenquem amb els nostres sospirs, les nostres ganes de sentir-nos a prop, de sentir-nos un.

Et miro. Em mires. Et sento. Em sents. Crido. Tanques els ulls. Et beso. Em beses. Et sento dins.

Els teus ulls brillen, mentre jo intento no desfer-me de plaer, aquell que vaig descobrir entre els llençols d'un hotel ara farà un any al teu costat, i he de dir, que des d'aquell moment no vaig poder desenganxar-me de tu, dels teus petons, dels teus dits i del teu tors nu a mitja nit.

Em mossegues l'orella, i jo inconscientment moc el cap, somrius i continuem jugant al joc de sentir-nos, d'estimar-nos de ser tu i jo, on tot el demés no existeix, on tot el que necessitem es damunt d'aquell llit en el que estem fent l'amor. 

 Les meves mans esgarrapen la teva esquena, forta i musculosa esquena mentre acluco els ulls, i em deixo fer teva. Crido de plaer. Ressona tota l'habitació, trenco aquell silenci alterat per les nostres fortes respiracions. 

Vull mes. Necessito sentir mes estona aquella sensació, aquella pau interior que sol tu em proporciones, aquell petit edèn al que arribem tu i jo quan estem junts.

El paradís no es etern i poc a poc torno a la realitat, i ho faig abraçada al teu tors cansat, ple de seguretat, d'amor, de sentiments ocults en aquella suor que junts em provocat, els nostres cors, tan alterats ja s'han calmat i tornen al seu batec normal, jo tan sols somric amb el cap sobre el teu pit i els teus dits enredant-se en els meus cabells mentre els nostres cossos despullats descansen en el nostre niu d'amor.

T'endormisques i jo marxo a la dutxa.

Un bany d'aigua tèbia per alliberar tensions. L'aigua recorre el meu cos nu, entre mig de les teves carícies, dels teus petons, de tot el que hem sentit, del molt que ens estimem.

Respiro profundament. Poso el cap dins de l'aigua. M'abraces. Somric. Em giro i mentre l'aigua continua el seu camí et torno a besar. 

Em quedo molt a prop teu, em sento tan protegida, ets capaç de fer que no tingui por a menjar-me el món, a ser lliure en aquest món ple d'injustícies i ple de cadenats, m'ajudes a trobar la clau de cada un i a millorar sent jo mateixa. 

Torno a sentir aquella escalfor dins meu i et beso amb passió, i mentre l'aigua continua el seu curs, fem l'amor dins d'aquella banyera on en aquell moment vaig saber que mai més voldria tornar a entrar si no fos amb tu. 

Petons i mes petons, carícies, brutalitat sexual que tanta falta ens feia, ganes de ser nosaltres mateixos, amor. Sexe. Passió i sobretot tu i jo.

 

Encara no sé com puc expressar tot el que em fas sentir quan som tots dos junts, quan ets fent-me gaudir, fent-me sentir la dona que sóc.

T'estimo, i t'estimaré i t'ho vull seguir demostrant entre els llençols, i que l'alba del mati ens desperti volent construir un futur junts, un futur en el que tan sols tu i jo existim.

No vull morir sense haver viscut.

He mort. Vaig morir amb les teves mentides, amb les teves ganes de marxar del meu costat, i et vas endur  la meva vida, tot el que era jo, Et vas endur la meva felicitat.

No puc tirar endavant. Tinc por de donar una maleïda passa sola, de caure en l'intent, de no poder-me aixecar quan tothom estigui caminant, quan tots estiguin prosperant.

Ara mateix no tinc cap motiu per continuar, per seguir lluitant, per el que seguir existint, tan sols em queda el dolç record dels vells moments en que tu i jo estàvem junts, érem feliços, érem un.
No sé qui sóc, qui vull ser, que puc esperar de la vida, si ja no tinc vida? Com m'he de sentir si ja no tindré l'única flama que mai s'extinguia? Què passarà amb mi, si ja no et tinc per il·luminar el meu camí? On aniran a parar tots els petons, totes les carícies i les ganes d'estimar-me?
Pensava que tot el que estàvem vivint era una senyal del destí, significaria un per sempre,  o simplement un fins aviat, però mai hagués volgut que acabés amb un adéu, no ho mereixíem, no volia deixar de sentir aquell pessigolleig a l'estomac, aquelles ganes de viure plegats història de conte que vàrem deixar a mitges aquella nit de Nadal, vora el foc.
Aquella nit va deixar de tenir sentit per mi, vaig deixar de creure en tot aquell maleit vint-i-cinc de desembre, mentre la neu acaronava les galtes de milers de nens que inquiets per allò que queia del cel, i volien tocar-ho, i sentir la màgia que la neu en sí portava.
Negra nit. Tot em recorda a tu. Els malsons son constants, ni tan sols el meu inconscient vol deixar d'imaginar una vida, en la que el meu sol fos la llum que desprenien els teus ulls i que els clotets  de les teves galtes es deixessin veure mentre et feia somriure per qualsevol tonteria.
Si us plau torna amb mi, fes que revisqui entre les cendres, no em deixis morir en vida, perquè sense tu, no val la pena seguir existint.
Vaig voler protegir-te, tenia por de que algú descobrís la joia que tenia en aquell moment i que trobessis algú que et fes sentir mes que jo.
La por no em deixava gaudir tot el que hagués desitjat viure, però era igual, era amb tu, m'havies elegit entre un milió de noies maques i vas decidir fer-me feliç, perquè segons tu era especial, era única.
Llàgrimes. Impotència. Ganes de voler deixar de respirar.
Ets la meva vida, bé... ara ja no et res. La meva vida es va esfumar, i jo em vaig quedar de braços creuats, i no vaig voler acceptar la realitat.
Vas marxar. Vas deixar-me sola. I no vas voler donar-me cap motiu per el que seguir vivint, tan sols aquell simple "Adéu" que tan vaig meditar.
No puc més. Necessito escapar. Necessito reviure. Necessito tornar a ser jo, deixar de ser aquell "tu i jo" que tan feliç em va fer, que ara, tan estic anhelant.
Vull tornar a sentir. Encara que no pugui, desitjo deixar de plorar per un instant, i recordar algun dels petits plaers de la vida, quelcom que em faci tornar a vibrar, i que aconsegueixi així poder trobar el "swing" que em falta,  aquell pessig de felicitat que tant trobo a faltar.
Deixa'm ser lliure. Torna amb mi i fes que la meva vida torni a trobar un nord, un motiu per el que cridar, saltar i sobretot ser feliç.
Ara mateix vull deixar de ser jo, i admiro a la gent que no sent res, que viu sense enamorar-se i pot ser feliç, i pot continuar existint, que no s'emociona al escoltar aquella cançó que a mi em posa els pèls de punta, i sobretot que no te por, si, que te por a viure, a existir sense res per recolzar-se, sense ningú.
Ara, ja no puc fer res per a que tornis. Tan sols em queda el teu  vague record, i assolir el somni que vàrem començar plegats.
Has marxat. No tornaràs i jo necessito aconseguir l'únic objectiu que encara no he assolit, Seré feliç sense tu, sense res, tan sols per mi mateixa així que deixaré de pensar i reviuré jo sola, sense tu, costi el que costi, i ho faré, perquè no vull morir sense haver viscut.

El dolor dels records.

Sento impotència, necessito escriure tots els meus temor, vull deixar de sentir aquesta angoixa dins del cor, necessito deixar de respirar, deixar-te d’estimar.

Tot el que m’envolta es converteix en pols quan veig que t’estàs allunyant de mi, que desapareixes de la meva vida, deixant un rastre de dolor i ganes de tornar a començar, allò que un cop vam començar a mitja nit, entre els carrers de la ciutat omnipotent on vàrem ser més que dos nens.

Corro pels carrers de la ciutat, necessito fugir dels records, dels petons, dels meus propis pensaments. Cada passa deixa enrere una llàgrima, un t’estimo que no va significar res i el més important un pedaç de mi.

Mai més seré qui era, deixaré de ser una princesa i em convertiré en una simple persona que no te un príncep que la despertarà del somni etern, que la despertarà de la soledat.

Ara mateix tinc ganes de plorar, estic sola, i la Lluna l’única que no m’abandona persegueix el seu somni, mentre jo em quedo plorant entre els llençols del llit en el que tots dos vàrem descobrir la verdadera felicitat. 

Sento que mai més podré tornar a sentir aquest amor per ningú, ja que ara no puc tornar a confiar en ningú, no puc deixar que em destrossin d’aquesta manera, he deixat de ser jo, he deixat de somiar.

Somnis. Tinc ganes de tornar a somiar, vaig deixar de fer-ho quan la teva rialla va deixar de tenir un significat per mi. 

Les teves falses promeses van ennuvolar el meu cel, i van fer que els somnis es tornessin pols, i un cop de vent entre mil de les il·lusions que em vaig crear va fer desaparèixer el que un cop em va fer tirar endavant.

Ara tan sols quedo jo i m’ auto-destrueixo pensant en el que haguéssim pogut ser, i per el que mai serem ja que mai voldràs que els meus petons et despertin, que les meves mans siguin les culpables de les teves rialles matineres i que tot el que ens envolta sigui un núvol d’amor incontrolable.

Es tan difícil oblidar algú que t’ha utilitzat? Per què tot el que m’envolta fa olor al seu perfum? Per què no puc ser feliç?

M’atemoreix pensar en el que vindrà. Pensar que tu ja no seràs amb mi per espantar els meus malsons, que ja no seràs amb mi quan necessiti els teus braços per plorar, quan necessiti el teu amor, quan necessiti tot el que has sigut per mi.

He de seguir endavant. He de lluitar per mi. He de aconseguir ser feliç. Sigui com sigui, necessito oblidar tot el que hem viscut junts, i necessito oblidar perquè t’estimo, ja que si ho faig també oblidaré estimar-te i sortiràs de la meva vida, i jo tornaré a ser qui era, la noia boja que buscava una rosa entre milers de lliris, la que buscava la felicitat en els ulls d’un noi qualsevol.

Ara tan sols em queda la música, que es aliena al que m’està succeint però es l’única que m’entén ara mateix...

Com pot una cançó canviar el meu estat anímic? Com pot una melodia fer-me oblidar el mar de problemes que m’està ofegant?

El so de les cançons m’ajuden a seguir endavant a no deixar de caminar, a no fugir de la veritat i sobretot dóna una mica de color al que puc anomenar com vida, allò que tu vas destruir i ja mai més tornarà a ser el que era.

Tot i això gràcies, moltíssimes gràcies per deixar-me fora de la teva vida, per destrossar-me i per entorpir les meves passes, avant temps fermes, però ja tot es igual, ja mai més tornaràs i sé que algun cop voldré tornar a somiar amb els teus llavis que una nit es van posar sobre el meu vestit, i em van ajudar a sentir tot el que mai hagués imaginat sentir.

Mai t’oblidaré, això ho he de tenir clar, ets l’únic que m’ha fet sentir papallones a l’estomac, ets l’únic que m’ha fet somriure amb una mirada, l’únic que no em deixava quan necessitava plorar i els teus forts braços m’abraçaven mentre els teus llavis pronunciaven “Mai estaràs sola princesa, jo sóc aquí per protegir-te, per allunyar tot el que et fa por, tot el que et fa mal” , i jo, et besava i em quedava abraçada a l’única persona que em protegia i que em feia sentir la seva reina.

Qui em farà sentir ara com una reina? Qui cridarà als malsons que no tenen res a fer amb mi? Qui m’ensenyarà a espantar els fantasmes dels meus temors?

L’amor es tan fugaç... l’amor s’escapa, com tu quan vas marxar del meu costat aquell vint-i-dos de maig quan la pluja els meus llavis van acaronar i tu tan sols havies complert vint-i-tres anys.

T’estimo, però no puc seguir fent-ho, perquè si ho faig moriré i no mereixo morir, perquè jo vaig ser qui et va ensenyar a viure.