La por de les paraules.

En entrar a l'institut miro els passadissos, busco quelcom que em faci canviar, ser com ells.
Estic tremolant, les meves cames no em deixen continuar. Veig l'aula. Respiro profund i continuo caminant.En arribar, tot continua com sempre. Una llàgrima esdevé, i l'amarg record de tot el que m'està succeint em provoca una punxada al pit. Tots m'estan mirant, abaixo la mirada i continuo escrivint en el meu quadern tot el que m'atemoreix, aquelles mirades salvatges que m'estaven fent sentir com una simple desconeguda després d'haver viscut tota la vida amb ells.

Els murmuris son constants, encara em queden dos anys d'aguantar això, d'aguantar tot el que m'està amargant, m'està enterrant, m'està cavant la meva tomba. Miro al meu voltant, no conec la gent que m'envolta, que he vist créixer, que tan mal m'està fent.

Em pregunto perquè segueixo vivint, no tinc res a lo que aferrar-me, quelcom que em faci sentir una mica millor, oblidar per un instant que estic sola, que ningú vol comprendre que no sóc al culpable de ser així.

Estic en un infern, tot al meu voltant crema, tot s'esvaeix...
En deixar els llibres, venen a per mi. Volen que els i doni explicacions sobre aquelles llàgrimes que no deixen de mullar el meu rostre.
Les empentes son constants i tan sols tinc ganes de morir. Tinc por. Se'ls nota la ràbia en els ulls, les ganes de que desaparegui d'aquell món, d'on ells creuen que jo no hauria d'haver nascut, i crec que a vegades tenen raó. He d'acceptar que sóc diferent, que ningú mai m'estimarà, perquè com ells diuen els "bitxos rars"  han de morir, ja que no tenen cabuda. 

Els professors veuen el que succeeix i se'n renten les mans. Tots veuen com m'està afectant això i tan sols saben dir-me que es normal, que ja parlaran amb ells i intenten evitar aquest tema, intenten que s'esborri el problema, oblidar-lo per no pensar-hi, fan que sigui invisible pels ulls dels altres, i continuen fent l'únic que saben fer, deixar passar les coses fins que explotin, ja que creuen que es desfaran i que això quedarà amb un simple acudit.

Em taco les mans i vaig a la cambra de bany per netejar-me-les i recordar quina es la meva meta, arribar viva un dia més. Obro l'aigua. poso les mans a dins i tanco els ulls. En obrir-los veig el seu reflex darrere meu, començo a respirar massa ràpid, em tremola tot el cos, i els seus somriures es claven en el meu cap. Els meus ulls deixen veure la por. Aquell somriure en els seus quatre rostres no s'esborra i la ràbia que deixen entreveure els seus ulls em fa tenir encara més por.
Trago saliva i tanco els ulls. Ja tinc clar que passarà.

Dues de les noies m'agafen i em tiren a terra, l'altra aguanta la porta. Intento sortir d'allí. Encara no sé que els he fet jo, sol sé que tinc moltíssima por.
La seva mà colpeja la meva cara, l'altra intenta que no cridi mentre les mans de l'altra no deixen de crear-me ferides que mai més es tancaran.
Segon rere segon sento la meva vida més dèbil, més fluixa i cada cop crec més el que diuen elles, crec que si, que he de deixar de viure.
Estic sola. Elles quatre somriuren i es diverteixen,i jo no deixo de plorar. Les llàgrimes m'escouen no sé quantes ferides dec tenir a la cara, sol sé que tenen les mans ensangonades i parlen sobre el seu èxit.
Ho veig tot borrós. No puc respirar. Sento crits i algú m'arrossega. 

No puc respirar, sento una pressió al coll. Estic a punt de perdre el coneixement. Tan sols puc pensar en els meus pares. En com m'han estimat sent com sóc. Sé que elles tenen raó però no vull deixar de viure. 

Aquella pressió desapareix per un moment. Puc tornar a respirar, en obrir els ulls torno a deixar de respirar, l'aigua m'ofega, totes quatre m'estan agafant, no puc cridar, no puc deslligar-me. 

De sobte, m'agafen i em treuen d'allà. Els cops no disminueixen, miro els ulls de totes i cada una de les noies mentre amb l'últim alè d'aire pronuncio aquell "adéu" que fa que deixi de sofrir. Que deixi enrere les penes, tot i que no vaig poder aconseguir la meva meta.

Si, he mort. Ho vaig fer el dia que va començar tot això. La por no em va deixar viure, i vaig acabar com sabia que acabaria, tan sols vaig poder viure setze anys de la meva vida, i aquest últim vivia amb la por als ulls. 

Tan sols soc un nombre, un de milers casos de bullying a Espanya, sento no haver dit res, però si ho hagués fet, sé que hagués mort fa molt més temps. 






Tema escollit per Maria Sàbat