No em deixis sola...

Quants cops ens em sentit sols? Quants cops em sentit que per molta gent que ens envoltés ningú ens comprenia? Per què ens sentim així? Per què coi no podem gaudir? Per què tot es de color negre? Per que tenim por a afrontar els problemes?

Decebuda, cansada, trista d'aguantar tot el que m'envolta, de tenir que estar sola, de no poder compartir tot el que m'apassiona amb la persona que estimo, i que tot el que m'envolti sigui simple fum que s'esvairà amb una rafega de vent, amb una bufada d'aire, i s'emportarà tot el que he sigut, tot el que vaig ser en un passat, tot el que m'ha fet feliç, tot el que no vaig poder ser i sobretot es va endur tots els meus somnis, les ganes de viure, les ganes de tornar a ser jo. 

La llum de la meva habitació està apagada, sóc abraçada al coixí que vaig teixir amb la meva vida, aquella que ara no em pertany, aquella que m'ha portat la soledat.

Tinc ganes de cridar, de deixar de sentir per un moment aquestes punxades al pit, deixar de sentir que ningú m'entén, que ningú se n'adona de com puc arribar a plorar, i que ningú vulgui posar-hi remei, que ningú em vulgui estimar.

Milers de persones passen pel meu costat, algunes em pregunten qualsevol cosa mentre d'altres tan sols caminen i em somriuen al veure'm passar, però tot i això em sento sola.
Es estrany veure com tots els que m'envolten progressen i jo em quedo aquí somiant el mateix que ahir, i aquest serà el meu somni del demà. Potser em sento així perquè no tinc a ningú a qui explicar-li els meus problemes, una persona que m'ensenyi a viure, que no em deixi quan els problemes m'ofeguin, quan tot es negre, quan el meu somriure no pugui despertar-lo, quan necessiti un company de viatge i que aquest em porti ben lluny, on pugui tornar a somiar.

Vull sentir que algú s'interessa per mi, que m'ajudi, vull deixar de ser jo, i ser un tuijo, vull sentir-me protegida, vull deslliurar-me dels problemes ni que sigui per un instant.
La soledat, que tots els que t'envoltin siguin simples estranys que no comprenen que necessites més que aquells simples "Tot sortirà bé" per tirar endavant, que tan sols es un maleït tram de la teva vida, però aquesta costa s'està fent eterna, i t'està portant a extrems que no volies arribar.

Voler explicar el que sents, voler deixar de sentir la angoixa, voler dir aquell t'estimo que potser et canvia la vida, però no fer-ho per por.
I encara que busqui una escapada, una petita claror en aquesta vida, no la trobo, els núvols no em deixen veure les estrelles, les que ens recorden que un dia trist pot millorar, que després del dolor pot venir el peto que canviarà la teva vida, els somriures que t'ensenyaran a creure en el que ets, i els ulls dolços que et recordaran que algú creu en tu, en les teves ganes de somiar, en tot el que li despertes i el molt que importes a la gent que passa desapercebuda i tan sols apareix quan necessites un amic de veritat.

Vull deixar aquesta soledat així que si us plau si algun cop llegeixes això, estima'm tant com jo ho he fet amb tu, treu-me de sobre aquest pes que m'ofega i ensenya'm a tirar endavant, i no em deixis mai sola, perquè si tu no ets amb mi, jo no vull seguir existint, ja que la soledat m'oprimeix tantíssim que em treu l'alè, que em treu la vida.