En qui t'has convertit.

La gent que t'envolta t'està advertint del que està succeint, t'està ensenyant la realitat i tu tan sols tanques els ulls i no vols treure't la vena que en aquests mesos tu mateixa t'has lligat.
Deixa que la gent que t'estima t'ajudi a sortir d'aquest solc que tu mateixa has cavat, i en el que t'has ensorrat per no voler anar de cara amb els problemes.
Sé que no t'agrada i que no estàs d'acord amb els "Estàs massa prima" "Per què no menges?" "Mira't, no et veus?" Ja sé que es dur, però aquesta no es la solució.

Es molt difícil, ho sé, però deixa que jo t'ajudi, parla'm, torna a ser qui eres. Tinc por de perdre't, d'oblidar els moments al teu costat, no vull arribar a pensar que esdevindrà en uns mesos, ara mateix t'estàs destruint, i jo... Jo no en puc fer res, tan sols mirar com tot el que t'envolta s'esta esvaint.

Ets la mes important per mi, i creia que jo significava alguna cosa en la teva vida, estàs marxant i em vas prometre que mai em deixaries sola.

Portes mesos enganyant a tots els teus amics, familiars, coneguts en fi, a tota la gent que t'envolta, pensava que t'estava ajudant, que milloraries i ara, tan sols sé que has continuat gitant tot el que menjaves, i que mai havies pensat en l'opció de deixar-ho.

Anna i Mia, ara, les teves millors amigues. Les que ara t'han convertit en tot això, Les que mai més et tornaran. 

Porto moltíssims mesos encobrint les teves faltes al menjador de l'escola, intentant que no t'enganxessin en el que creia que tu podries controlar i ara... Ara tan sols es una maleïda obsessió, et cauen totes les peces de roba, i no te'n vols donar compte. 

Les pastilles, els vomits constants, allunyar-te de mi, i començar a convertir-te en una d'aquelles persones que abans tan odiaves, que tan malament ens queien mentre menjàvem al parc i les veiem passar.

On s'han quedat aquells moments? Que s'ha emportat el teu somriure? Qui ets?

Abans eres una noia riallera, plena de vida, i ara ets tot el contrari, tot el que t'envoltava tenia color, i tu l'has esborrat, has deixat enrere tots els teus amics i tan sols parles amb aquelles noies que t'empenyen a seguir endavant a deixar de menjar, a esborrar-te d'aquest mapa, i a convertir-te en tan sols un numero,  i crec que ja es massa llarg per a que tu també hi siguis.

T'estimo, i no vull que segueixis així. Faré el que sigui per a que tornis a somriure, per a que tornis a menjar. Quantes hores has perdut davant la tassa del vàter? Quantes hores has pensat en el suïcidi? I la pregunta més important, has pensat en mi? En els teus pares? En tot el que significava la nostra amistat?

El teu major objectiu es comptar les calories que entren en el teu cos, mentre et destrueixes pensant que ningú més et vol, que tan sols tens aquella pàgina web, i et penses que ningú es preocupa per tu...

Saps una cosa estimada amiga? Sóc jo la que ploro totes les nits perquè tard o d'hora et perdré, perquè marxaràs del meu costat, i no he fet res per ajudar-te, sóc jo la que veu tot el que t'està passant i no et pot parar els peus, perquè ja no confies en mi... Ja no m'estimes, ja no significo res per tu.

Et prometo que faré el que pugui per a que tornis a ser qui eres, i començaré per acceptar que estàs malalta, que necessites la meva ajuda i sobretot acceptaré que em de començar de zero, i que tornaré a aconseguir la teva amistat, perquè un cop vàrem dir per sempre.

Ets la meva millor amiga i passi el que passi seguiré al teu costat i molt més ara, ja que em necessites, ja que et necessito. 

T'estimo.