Tard o d'hora...

Tinc ganes de parlar amb tu. Tinc ganes, de tornar a sentir-te, de crear milers de moments, i entendre el perquè dels meus ulls brillants, de les meves ganes de sentir-me viva, i que tard o d'hora, puguem dir que aquell es el nostre moment.

Tinc la estranya sensació que tot el que m'envolta perd el color quan no ets amb mi, quan no em fas mil pessigolles perquè dius que sense el meu somriure no ets feliç o simplement que m'abracis, i que em donis un petó, i que se't marquin aquells dos clotets a les galtes.

Potser no el podem arribar a trobar mai, potser les paraules d'amor queden soterrades per sentiments que mai tindràs per mi, potser lluito un altre cop per un impossible, i sé que m'estic tornant a donar cops en una paret, una paret plena de sentiments, de ganes d'estimar que s'han quedat enganxats i mai podrem fer res per  esborrar-los, perquè han format part de nosaltres, de totes aquelles persones que han marxat.

Tard o d'hora serà el nostre moment, i si no ho és em quedarà el consol que tu en algun moment vas pensar en mi, i vas creure en mi, cosa que jo mai faré, per això t'he de donar les gràcies i demanar-te que no t'allunyis més de mi, perquè t'agradi o no, el destí ens ha fet ensopegar en el mateix tram del camí, així que, això pot significar quelcom, veritat?

Quan tan sols tenia 17 anys

No entenc que coi ha esdevingut per a que ara tot succeeixi així. Em sento totalment confusa, tan sols tinc ganes de llençar la tovallola, de deixar estar tot el que m’uneix a tu.

Porto moltissim temps enamorada de tu, fent que el teu dia a dia sigui una mica menys complicat, ajudant a que el teu somriure sigui l’únic que no s’esborri en el teu rostre, sigui el que enamora a la gent que t’envolta.

Ara ja no importa res, tot el que m’envolta s’ha esvaït i, ara tan sols queda la suau brisa del mar, les ganes de tornar a començar de tirar endavant, o si més no de intentar pas a pas oblidar el que avant temps em va fer somiar, plorar, somriure, tot el que em va enamorar.

Res es com havia imaginat s’ha esfumat tot record de tu, tot el que em vas dir, el que vaig sentir quan en el teu rostre els teus ulls em miraven dolçament, quan les teves mans acaronaven el meu cabell, quan… Quan tot el que m’envoltava feia olor a tu.
Tan sols em queden les nits d’estiu, les ganes de volar, les bogeries, i amb molta sort oblidar tot el que vas arribar a estar per mi.

Pot una persona esdevindré l’eix gravitatorial de la teva vida?

Una foscor tapa els carrers, tapa la ciutat, tapa tot allò que ens va envoltar, que ens va fer viure plegats, tot el que em vas regalar.

M’avergonyeixo al pensar en qui m’he convertit, en com he pogut arrossegar tot el que era, deixant en el camí les escames d’una vida sincera, plena de ganes de ser feliç, i aquelles escames, son el que queda de mi, son el va i bé de les ones, son tot el que em vas fer sentir.

Tinc ganes de besar-te però a la vegada de donar-te mil cops, d’obligar-te a sentir el dolor que m’has produït en tot aquest temps, els plors a mitja nit, les ganes de morir al veure que tu t’apagaves, al veure que ja no eres amb mi.

Tenia por. Por a perdre’t a que tot el meu món, l’únic que no m’havia fallat, podia esvair-se enmig d’una boira matinera, entre els plors d’un nen cridaner, entre els somnis de la gent.

Ara, en aquest moment, sento por de no tornar a estimar, de no poder tornar a ser feliç, d’oblidar tot el que et vaig ensenyar i tot el que em vas regalar. No puc més, les llàgrimes son el meu abric en aquestes nits, i la música és un petit xiuxiueig cap al món que vam viure plegats, aquell somni que vas esborrar, aquella nit de sant Joan, deixant la música passar.

Realment creus que tot el que està succeint es per culpa meva? Et sents millor menyspreant tot el que avant temps em vas regalar? Ets capaç d’imaginar el dolor que estàs causant fins i tot quan les estrelles comencen a brillar?

Sento por. Encara no sé de què, encara no sé per quina estranya raó jo m’he enamorat de tu, però en aquest moment vull deixar de fer-ho, per tu, per mi per tots els plors a mitja nit, per la foscor, pels somnis d’amor, per la teva poesia o tan sols per una carícia, per la teva pell fregant la meva, per tots els moments que junts em aprés a viure, em aprés a somiar.

Les gotes d’aigua rellisquen pels vidres entelats, i em sento com una d’aquestes gotes, com a una d’aquestes llàgrimes del desig, de l’oblit d’aquella pluja de mitja nit, que aliena al que succeeix en la meva habitació, segueix lluitant segueix el seu camí.

Camino. Si, estic caminat i mai ho he deixat de fer, i sempre ho faig en una direcció, en aquella en la que vam començar a còrrer junts i tu, vas deixar estar ja que no et valia la pena seguir al meu costat, seguir lluitant per mi, seguir lluitant per l’únic que et faria feliç, per l’únic capaç de deixar la vida tan sols per escoltar el teu somriure.

Destí. si això ho ha dictat ell, tan sols em queda esperar, perquè tot el que vindrà serà l’únic que em farà oblidar tot el que estic passant totes les llàgrimes que estic degotant, tots els somnis estripats, tots els somriures amagats que et vas endur quan jo tan sols tenia 17 anys.

Qui és el món per no deixar-te ser lliure?

Sht! Silenci, escolta't a tu mateix. Respira profund i no pensis en el que t'envolta, no pensis en els teus amics, ni en com aquesta maleïda crisi ens ofega, ni tan sols en aquest govern corrupte, no pensis en el teu futur, ni tampoc en el teu passat, pensa en el present, en tu mateix i en com ha d'influir la teva vida, en com canviar-la per fer-la millor, es teva així que no la deixis en mans d'una altra persona.

Alça el cap i no miris tot el que deixes durant el camí, no pensis que una pedra, pot entorpir les teves passes,  ni que una persona, pot condicionar la teva forma de pensar.

Qui es la societat per obligar-te a fer el que no vols? Qui és el món per no deixar-te ser lliure?

Si, la llibertat resideix en moltíssimes coses, en les més simples, com elegir una faldilla, o en les més complexes, com elegir qui t'ha de representar durant quatre anys, el problema es que ens ho prenem tot de la mateixa manera i no pensem en el molt que influirà aquesta decisió, aquesta elecció en la vida de tots nosaltres.

No volem acceptar i tirar endavant, seguim dia rere dia formant part d'una rutina, d'un pensament, o fins i tot d'una ideologia. No creiem en els nostres pensaments i això ens obliga a creure que el que ens ensenyen es el correcte, tot el que ells idealitzen per a que creguem que tan sols ells poden trobar aquella formula, aquella estabilitat, aquella meta que ells canvien i distorsionen, fent veure que es el millor per a nosaltres.
Som simples titelles en una obra que mai acaba.

Creus que tu mateix controles la teva vida? Creus que podries aturar el món en un segon? Creus que aconseguiràs la felicitat?

Pensem en nosaltres mateixos, en com podem ser els millors i destacar en una societat en la que ara mateix hi ha tantes esquerdes que no podem ni nombrar-la així, cadascú te la seva carcassa, el seu món, aquell "jo" que no deixaran perquè ja es senten bé així, se n'adonen que tan sols importa l'individú, i es deixen guiar per els seus desitjos, esclafant al dèbil, deixant enrere les petjades de tot el que els ha fet mal.

És el moment de viure, de viure amb tu mateix, de no reprimir els nostres pensaments, de tenir opinió pròpia.
No ens em de deixar esclafar pels estereotips, per les modes o la gent que intenta esborrar l'essència de tu mateix.


Avui pot ser el principi o el final de la teva vida, així que cal aprofitar-ho, per un segon aturem els nostres pensaments i escoltem el que el nostre cor ens diu, ja que a vegades necessitem tancar els ulls per veure el que tenim al voltant.

L'espurna de la meva felicitat.

Ella somia totes les nits en posar-se en el seu pit i en silenci sentir la seva respiració, creu que la màgia que desprèn aquell moment no es podrà igualar a cap, Ell somia en acaronar els seus llavis i no deixar de besar-los mai més.

Tots dos, consumen un amor prohibit. El seu amor, real, intenta traspassar fronteres, deixar enrere aquells "Mai podrà ser" i obrir aquella finestra anomenada "Ho aconseguirem".

Es difícil ocultar aquest sentiment, aquelles rialles entre mig de la gent, aquells clotets que se'ls forma a tots dos tan sols sentir l'olor de l'altre, aquella llàgrima al pensar que no podran junts, aquella esperança que mai tindria que desaparèixer.

Dos fugitius cercant el sol, en mig d'un desert, buscant aigua en el mar, i l'amor en els seus cors. Era tan evident el que sentia l'un per l'altre que fins i tot els atemoria que aquesta força s'esvaís, que aquell gra de sorra quedés soterrat entre milers d'amors perduts, i mai més retrobats.

Conta la història que aquells dos joves vas escapar del seu destí, van esborrar les empremtes que els havien portat fins allà, que van trencar els lligams que tan fort els havien unit, i van començar a caminar en una mateixa direcció, lluny dels maldecaps, de la prohibició, de tot el que tan mal els havia provocat, i fent realitat el somni que durant tant temps els havia guiat, com aquella estrella que brillava en les nits més fosques, quan les seves mans s'entrellaçaven amb les seves ganes de fer-se l'un de l'altre.

Es tan bonic pensar que una història així hagi esdevingut que a vegades sembla irreal, sembla una novel·la de ficció, un dels milers de contes que els pares contaven als seus fills per adormir-los i deixar-los caminant pel món dels somnis, on aquell amor seguia endavant, on les pors i les inseguretats no tenien cabuda, on tot era màgic.

Potser la màgia va fer que ell i ella es trobessin, i s'enamoressin, i que trobessin en aquella negació popular la espurna que va encendre la passió, o tan sols perquè en aquell moment tots dos van trobar el que necessitaven. Sentir-se vius.

Podem dir que aquesta historia, es com moltes altres, però hi ha una cosa que la fa diferent, ell va decidir córrer, aturar el temps i fugir d'aquella presó, però no tot sol, sinó que ho va fer agafat de la mà de la seva jove princesa.

Ell temps després d'aquesta fugida li explica un secret, el que farà que ella es quedi tota la vida al seu costat "Ets l'única que ha aconseguit que deixi de creure que hi ha un únic eix que mogui el món, ja que tu, princesa meva t'has convertit en l'únic que mou i mourà sempre la meva vida."

En aquells moments Ella plora i tan sols pot contestar entre singlots " Tu m'has fet trobar un rumb a la meva vida, tu has aconseguit que sigui feliç, i vull que sàpigues que tan sols deixaré de ser-ho quan el teu somriure s'allunyi de mi".

Ell i Ella s'abraçen i es besen, i se n'adonen que l'amor es més que un simple sentiment, es més que nits boges d'amor, i sobretot es l'únic que pot perdurar eternament.

Hi ha històries que no s'haurien d'acabar mai, hi ha histories que sempre haurien de seguir vives i una d'elles es aquesta, perquè en un moment d'aquesta historia van decidir ser feliços, i no deixar-se influenciar per aquells que no senten aquelles pessigolles a l'estomac, aquelles ganes de deixar-ho tot, perquè saps que tard o d'hora això s'acabarà i tu no vols, i sobretot les ganes de besar els llavis que en algun moment d'aquesta historia van pronunciar la paraula que va canviar la vida d'ells dos, aquell "T'estimo" que ara s'havia convertit en una forma de vida, en tot el que importava.

Ell i Ella ara, son dos persones com tu i jo, però amb una única diferencia, que ells fa molt temps que van decidir ser lluires i nosaltres seguim amb els ulls tapats creient que tot el que veiem es l'únic que ens espera i que podrem arribar a trobar.

Deixa'm explicar-te....

Deixa'm explicar-te que sento per tu. Deixa'm tornar-te tots els petons en forma de paraules d'amor, deixa'm que t'expliqui el que han significat aquelles carícies a mitjanit, mentre la lluna somreia al veure'ns units, al veure a dos amants estimant-se dins del llit.

Vols que t'expliqui un secret? Des de que et conec que només somio amb tu, somio a totes hores i no et puc treure del meu cap. Es estrany veritat? Com una persona que gairebé no conec esdevingui tan ràpid un ésser tan important en la meva vida, que la interposi la teva felicitat a la meva, i que fins i tot somrigui quan t'enfades amb mi, però no pots evitar somriure mentre et dono un petó.

No diguis res, abraça'm i no facis cas a les llàgrimes que ara, brollen pel meu rostre, cada una d'elles significa el molt que t'estimo, i la falta que em fas, la necessitat que tinc de tu, i de tot el que porti la teva olor.

M'agrada la manera teva manera de mirar-me i fer que em desfaci cada cop que ho fas, la manera que tens de despertar-me quan el Sol es ben amunt, i les teves mans acaronen la meva esquena nua, i entre somriures em repeteixes que m'estimes, i fas que en aquell moment em senti la noia més afortunada del món, m'agrada tot de tu.

Mai m'he plantejat com seria un dia sense tu, sense el foc que manté encesa la meva vida, sense l'única persona que realment sap com sóc, sense tot el que signifiques per mi.

L'amor, es fugaç, es complicat i molts cops es difícil entendre com esdevenen les coses, com la simplicitat es pot convertir en una revolta mundial de sentiments, i en com una simple rialla pot canviar el teu dia, la teva setmana i fins i tot la teva vida.

S'accelera el teu cor, i deixes de caminar per córrer ben ràpid i llençar-te al buit amb els ulls tapats, i amb la persona que provoca tot això agafada de la mà, i aquest amor es el que et fa volar, el que et manté viu, l'únic capaç de no deixar que t'enfonsis en els pitjors moments.



A vegades, tan sols a vegades em plantejo deixar-ho tot i marxar amb tu, aturar els temps i encendre un món nou, un món en el que sol estiguem tu i jo.

T'estimo, i no me'n canso de repetir-ho, perquè tu ets qui em manté viva.

Amb aires de llibertat.

Hi ha moments en els que et vols sentir lliure, vols deixar enrere tot el que desconeixes, i es que a

vegades la ignorància, el no saber que esdevindrà es el que ens fa mantenir encesa aquesta espelma, la nostra vida.

Sentir que ja res té sentit, que tens el control màxim de la teva vida i que no importa res, i la teva única meta es ser feliç, i que aquella felicitat sol la aconsegueixis al trobar aquell control total, al trobar aquella peça del trenca-closques, aquells jo mai, aquells no podría.

A vegades m'agradaria tornar a començar, iniciar de nou la meva vida, i canviar-la, tornar a creure en els somnis, i fins i tot esborrar moments que m'han fet perdre segons, minuts, instants que potser hagués pogut aprofitar, tot i que vaig despreciar, perquè creia poc importants.

Tard o d'hora arribarà el moment de reflexionar que ha esdevingut en la teva vida, com un seguit de sucessos t'han portat a ser qui ets, a madurar, a besar apasionadament, altres en canvi, tan sols seràn fet irrellevants que passaran a ser simple palla, que embolicarà tot el que realment t'importa.

Ets o no ets tu, l'únic capaç de controlar la teva vida? No vols ser lliure?

Tan de bó hi hagués algun instrument per tirar enrere, però es impossible, es impossible esborrar les empremtes del passat, però si que es pot canviar el camí, i això es el que haurem de fer, ja que... De que serveix tenir vida, si no la controles?

Crec, que seguir endavant no es dolent. N'estic segura que en algun moment, la vida, et recompensa, aquells mals moments s'han de poder millorar, escrivint-hi damunt un final millor, un somriure amb els amics, una abraçada amb aquella persona que fa tant temps que no veus, o simplement amb aquell silenci que es queda després del trist adéu, que tot i ser dolorós, saps que es el millor per tots dos.

En aquest post no volia acabar parlant d'amor, tot i que sigui un punt que influeix en la nostra felicitat, no es l'únic i a vegades no ens n'adonem de les altres coses i tan sols cerquem el que creiem més fàcil.
Està clar, trobar una persona es una cosa senzilla, si més no n'hi ha per tot arreu, el problema és trobar el noi que s'adeqüi a la societat, als cànons establerts per gent superficial que tan sols es guia per una moda estúpida que s'ha de seguir.

Després d'aquest petit incís, vull afegir, que aquesta societat tan sols esborra les empremptes del que vàrem ser, i del que mai tornarem a ser.

Creieu capaç a aquesta societat a canviar? A esborrar tots els estereotips que ha format i deixar enrere les etiquetes que ens ofeguen, que ens destrueixen, perquè tan sols diferencien més a les persones, perquè, vulguin o no, es el que som, es el que serem, es el que mai em deixat de ser.

Es dolent ser diferent? Es dolent voler trencar aquestes etiquetes? No es normal que si tant anhelem aquesta llibertat, l'aconseguim?

Sabeu l'únic problema? No volem canviar aquesta societat, ens acostumem a ella i convivim queixant-nos d'una cosa tan fàcil de resoldre que fins i tot fa mandra aixecar-se per canviar-la.

Vull que entengueu una cosa, tan sols una, vull deixar enrere l'amor, les etiquetes i tot el que comporta i vull dir-vos un secret.

Quan tanqueu els ulls no penseu, deixeu la ment en blanc i somríeu, ja que tan sols el fet d'estar viu ja es un motiu per ser-ho, per ser feliç.

El meu petit i gran país ||*||

Visc en un país peculiar. Un país que ha estat reprimit, humiliat, i fins i tot exclavitzats, sí el meu país es Catalunya i n'estic molt orgullosa de ser catalana.

Quatre barres duc al cor, quatre barres que amaguen una història, un sentiment, una passió i unes ansies de llibertat que no pararan fins arribar al nostre somni, a la nostra màxima prioritat: LA INDEPENDÈNCIA.

Em tingut que lluitar per expresar-nos, per poder parlar aquesta bonica llengua, la volien esborrar, però el poble, es massa fort i no va deixar que les paraules quedessin soterrades, que tot el que vam tenir que lluitar per portar-ho lluny una maleïda pesa, amb nom i cognoms l'esquinçava i no en deixava res. 

La lluita va seguir endavant, vam continuar el nostre camí, vam netejar les espurnes del dolor, i vam seguri treballant amb força, i sobretot amb un himne que ens ha guiat fins aquí.

Els segadors, mitjançant la música, em aconseguit seguir units, seguir sent una nació, perquè es el que som. 

Mai ens han tingut respecte, sempre em sigut la riota d'Espanya, i em treballat per ells, estem mantenint un país que no ens estima, per això cridem " MEREIXEM RESPECTE SOM UNA NACIÓ" 

Molts catalans han estat insultats per fascistes, per gent inculta que no enten que el que demanem es el que ells volen, no ens volen al seu costat tot i que siguem qui paga les seves festes, no volen al catalans i nosaltres no els volem a ells.

Mai em sigut ben rebuts, em viscut agenollats durant molts temps, ja es hora d'alçar el cap i cridar ben fort CATALUNYA INDEPENDENT, 

Em suat sang, ens han obligat a no creure el que erem i ara, estem retrocedint en el temps, s'està tornant a aquells moments, al final no ens deixaran expressar-nos en una de les llengües més boniques que mai sentireu, en una llengua que ha patit, que ha tingut que lluitar per enlairar-se i que dia a dia rep tot tipus d'obstacles i inconvenients, no volen que ens expressem, no volen que siguem lluires.

En les meves terres predomina un ball, la sardana, un sentiment, un cercle de persones dansant al ritme de la música, una melodia que ens fa nostres. També en el que mengem pa amb tomàquet i un bon raig d'oli d'oliva, en el que passegem gegants al so de la música, on fem torres humanes, i aquest castellers arriben al cel, on aconseguirem un impossible, i on hi ha un poble unit, un poble que no es detindrà davant aquesta petita Espanya

Em caminat mil i una passes i no ens aturarem ara que estem apunt d'aconseguir-ho.

CATALANS, SIGUEM FORTS, ENS ESTEM APROPANT, , UNITS ACONSEGUIREM L'INDEPENDÈNCIA. 

Avui dia 11 de setembre es la diada de Catalunya, i es el dia que mes fort em de cridar, em de cridar pels nostres avant passats, perquè ells han començat aquesta lluita i es mereixen que ho aconseguim.

Tot el que no t'he pogut ensenyar

He sentit el retruc de la porta i m'he posat a plorar. He intentat deixar enrere tot el que m'uneix a tu, oblidar aquells petons, recordar perquè ens vàrem separar, i no deixar que aquells petons em cremessin per la pell, esborrar l'empremta que has deixat, arrancar-me els "t'estimo" i els "per sempre" i esclafar la part de mi que no deixa de repetir "No seras res sense ell".

Sempre he volgut saber el perquè de tot el que ha esdevingut, perquè vas marxar, perquè m'estic culpant a mi, si no em vas donar ninguna explicació del que succeia al teu voltant, i tan sols em feies promeses estúpides que ara, m'estan perforant, m'estan obligant a deixar de ser qui sóc.

Tu vas ser el culpable de les mil i una nits sense dormir, de les meves ganes de sobrevolar el món, dels meus intents de fugir sense moure ni una passa, i sobretot vas ser el culpable de que comencés a apreciar les petites coses, els petits detalls que ens definirien tard o d'hora, que ens ensenyarien a trobar el camí correcte, el camí que més ens ajudaría a seguir endavant.

No vas voler mai que t'obrís el cor, que t'ensenyés el millor de mí, i encara no has aprés que he viscut i estic vivint per estar al teu costat.

No vull recordar però ho faig, es inevitable recordar els teus petons, com els teus llavis recorrien a poc a poc totes i cada una de les parts del meu cos, en com eres l'únic que sabia exactament on besar per a que somrigues, per a que tot el que ens envoltés fos una mica més feliç.
Quan la roba era l'única distància que al cap de pocs segons arrancariem per tocar-nos, per no deixar que tot el que estavem sentint, que aquell clímax de sentiments no s'esborressin amb el transcurs de carícies, de mirades, i llençant cada peça de roba, volent extreure en ella també tot el que ara no importava i deixant nus els nostres sentiments, i les nostres ganes d'estimar-nos.

Cada cop que ho recordo no puc evitar plorar, no puc pensar ni un sol segon que tot això no fos cert, perquè jo ho sentia de veritat,

M'encantava perdre'm entre els teus petons, entre les teves pigues, entre tot el que significaves tu.

Tot això tu ho has esborrat. M'has deixat sola, ja no queda res. Tan sols les meves ganes de voler marxar, perquè sé que ja no podré tornar a viure igual, hauré de començar de nou sense tenir els teus braços, sense una empenta  que m'indiqui que aquest es el camí correcte, sense tot el que tard o d'hora es necesari.

Ara, tan sols em queda recordar aquells bons moments i aprendre a conviure amb l'única ferida que sé que mai es tancarà, la teva pèrdua.

Cànons de bellesa?

Que et penses, que per ser més intel·ligent es fixaran amb tu? Està clar que no.

La societat es regeix per els cànons que ha establert. Si, es molt miserable, però cert.
Ara mateix, les persones que no complim aquest cànon, som repudiades de aquesta maleïda societat, i fins i tot podem arribar a trobar situacions en les que t'avergonyeixes de ser de la mateixa especie que són ells.

Pensar que tard o d'hora això canviarà i sabeu que? Nosaltres ens aguantarem i deixarem que ens ofeguin aquestes modes passatgeres, deixarem que marquin el nostre dia a dia fent mil i una bogeries per seguir-la, deixant de ser nosaltres mateixos per crear-nos un "jo artificial" que no deixarà que es vegi el millor de nosaltres, i sobretot ens convertirà en éssers que tan sols pensen en una cosa,

Tot i això crec que els pitjors jutges som nosaltres mateixos. Creiem i acceptem el que diu la societat i ens obliguem a ser una còpia més que podem sumar a la llarga llista de gent que s'ha afegit i s'està afegint diariament i no ho deixarà de fer, perquè si més no és com una meta, poder arribar a seguir aquesta tendència per molt complicat que sigui, lluitar pel que vols et costi el que et costi.

Jo n'estic farta i aquest post es una petita reivindicació per lluitar contra aquell "cànon" que fa que moltes persones deixin de ser qui son.

Que ens comencem a fixar en l'interior, en tot el que ara passem per alt, en com una persona que no segueix aquells cànons pot arribar a ser més feliç que tu, perquè fa el que vol, perquè es ell mateix, perquè aconseguirà ser quelcom que tu mai podràs arribar a trobar perquè ni tan sols ho estàs cercant.

Jo ja no puc més, vivim contínuament lligat i ningú diu res, i ara que? Ara que coi succeirà?

Tan sols em queda dir que les coses més boniques es troben en les petites coses, i en el cas de les persones em refereixo a l'interior, en els seus pensaments, en com pot aconseguir trasmetre't tant amb tan sols una mirada, en com el cap i el cor s'uneixen per formar aquest sentiment que et deixa damunt-davall i et fa arribar a trobar la felicitat, aquella felicitat tan cercada i anhelada que fins que no trenquem aquestes barreres no podrem assolir.

A més qui es el que marca aquests estereotips? Quin tipus de ésser superior es creu per a que tinguem que fer total cas a una persona que vol trobar la felicitat a base de fer malbé a la gent.

Així que...
ADÉU CÀNONS, ADÉU ESTEREOTIPS. HOLA GANES DE SER FELIÇ.

 I dit això tan sols vull llençar un crit al vent i cridar ben fort " Tot i els estereotips, jo vull ser feliç em costi el que em costi"

T'estimo.

Vols saber una cosa? Vull arribar a entendre el que sents per mi, vull que cridis al món que m'estimes i ser feliços tots dos junts. Però això no es un conte, es més complicat que una historia narrada i explicada, són sentiments, amor, amistat, complicitat, màgia, nits de bogeria i fins i tot discussions que acaben entre mil carícies i petons.
A vegades és difícil arribar a encendre aquella espurna que algú va apagar
fa molt de temps i ara et sents perduda al veure que aquell noi aparentment encantador et somriu i els seus ulls brillen al veure que els teus el miren a ell.
Costa entendre aquest rebombori de sentiments, aquest gran caos que hi ha en mi, ja que tan sols tu pots fer-me tocar el cel amb tan sols mirar-me.
Vols saber una cosa? Vols saber per què sé que estic bojament enamorada de tu? Perquè durant les fredes nits d'hivern anhelo sentir la teva tendra veu explicant-me qualsevol cosa, i que el teu somriure es desdibuixi entre mil i un petons plens d'amor i passió mentre estic aliena al que succeeix fora d'aquells llençols color rosa pàl•lid.
Potser no som del tot iguals, potser es difícil d'entendre que quan et miro m'introdueixo en un món paral•lel en el que sol existim tu i jo, i tan sols tinc ganes de córrer i refugiar-me en els teus braços mentre m'abraces i hem dius aquell "Tot anirà bé princesa".

Saps que faré? agafar-te de la mà i et portaré ven lluny d'aquí, on tan sols importem tu i jo, on siguem feliços.
Perquè vull que cridis als cuatre vents que m'estimes, i que pugui oblidar-me del món.
Perquè sé que sempre estarem junts. Ara res importa, mentre estem junts tot es possible. Et sento a prop meu, el teu alé es clava en el meu clatell i no puc deixar de somriure.

I que sàpigues que m'encanta quan un dels teus petons em segella la boca, els teus llavis entrellacen els meus i em fan sentir especial, en un nuvol en el que sol existim tu i jo.

Realment mai hauria pensat que una persona em fes sentir tan gran quan el tinc a la meva vora, que em pugui produïr tantíssim, que trenqui totes les meves barreres, i que m'ensenyi a ser feliç.

A la teva vora, tot es màgic, tu ets màgic. Tan sols amb una paraula pots fer que se m'erici la pell, fer-me somriure, fer-me plorar.
M'encanta que m'abracis fort, sentir el teu cor bategar mentre hem mires de reull i somrius, puc tancar els ulls i entendre perquè t'estimo.

Penso en tot el que hem viscut i tot el que ens queda per viure. No poder imaginar-me a la vora de ningú, i sentir-me estúpida al enfadar-me amb tu per qualsevol tonteria fan que entengui aquest rebombori de sentiments que em provoques tan sols amb una mirada, amb un gest, amb una paraula.
saps, hem sento especial en els teus braços, allí puc arribar a palpar la vertadera felicitat.

Realment costa estimar a algú, entregar-li tot el que tens i quedarte nu de sentiments. Poc a poc te n'adones que vas fer bé al entregar-li a aquell noi que sense saber-ho havia arribat fins al mes profund del teu cor, i te l'havia fet bategar com ningú.

Tot i això t'estimo, t'estimo tant que fins i tot em fa mal.

Avui es el meu blog número 35. Avui potser ha canviat alguna cosa, però no m'he n'he adonat, segueixo com sempre, la meva vida es resumeix en estar enamorada d'un impossible.  En somriure quan vull plorar i en no deixar entrar a ningú que vulgui ocupar el lloc que tinc reservat per a que el noi del que estic enamorada s'hi insta li, per a que sigui feliç, això si, que sigui feliç al meu costat.

Jo pensava, que et podries fixar amb mi, que després de fer tot el que vaig fer per tu, creuries que seies feliç al meu costat i no és així, es tot el contrari, per cada cosa que faig, tu t'allunyes, encara no se perquè si tot el que faig es per que tu siguis més feliç, perquè somriguis, perquè entenguis que hi ha algú que si que sofreix cada cop que no lluites, i que has de lluitar perquè, jo estic al teu costat, i perquè vulguis o no jo t'estimo pel que ets, perquè ets únic.

Saps? Creia que podria fer-te canviar d'opinió, que potser l'interior tenia més significat que un grapat de esvelts cossos, de noies maques i de persones que es impossible que t'estimin tan com jo ho faig, però tot això no t'ho puc dir, no vull que t'allunyis més del que ho estàs fent tu solet, m'estàs deixant sota terra, estic perdent tota la màgia que em vas ensenyar al principi, i fins i tot estic deixant de creure en l'amor.

Recordes quan l'únic que importava era arribar a casa per obrir l'ordinador? Quan jo somreia per un motiu, i aquest motiu eres tu? No et feia feliç que donaria la vida per tu? No creus que el que sento es real?

Em sento com una estúpida justificant cada moviment que faig, tenir que explicar que el que sento es real i no es un simple caprici, tenir que sentir mil ximpleries, per què no entenen tot el que em fas sentir, no entenen com puc seguir lluitant per tu desprès de tot el que m'has fet, del poc que m'has deixat fer-te sentir.

Potser tot això ha anat massa de pressa, potser tan sols es necessari el temps, o potser aquest ens distanciï més, i no m'ho puc arribar a imaginar. No vull. No puc.

No sé que he fet malament. Em culpo un i un altre cop sobre aquest fet, sobre aquesta afirmació tan reiterada que no em deixa de rondar el cap "Mai estarà al meu costat" I  això no deixa d'enfosquir tot el que faig.

No crec que el que em deies al principi fos una mentira. No puc creure'm que aquella mirada que sentia tan dins meu no signifiqués res. No crec que aquells petons fossin fingits i que aquelles paraules se les hagués emportat el vent.
No ho puc fer perquè tan sols de pensar-ho em desfaig i aquests pensaments em desfan i m'obliguen a aturar-me i a pensar que coi estic fent, per què mai m'havia sentit així.

Potser alguna cosa et fa por, però vols que et confessi una cosa? Jo tinc por a moltes coses, però aquesta es divideix quan ets al meu costat, perquè em protegeixes, perquè em fas sentir jo.

Saps que es el que somio totes les nits? Despertar i veure que ets al meu costat. Que el teu somriure es deixi veure entre els meu llençols mentre et faig mil pessigolles per a que et despertis somrient, mentre jo no deixo de fer-ho. Vull que la teva vida sigui al meu costat, perquè de que serveix la vida si no es per gaudir-la? I quina millor manera de gaudir-la que amb la persona que més t'estima a la teva vora?

Jo no cometré l'errada que han fet els demés. Jo et cuidaria, jo t'animaria, jo et faria ser feliç. Però no vols que això esdevingui sigui pel físic, pel caràcter o perquè totes dues coses juntes siguin insuportables.
Jo, et vull al meu costat, perquè et conec i sé com fer-te feliç.

A més... Que et penses que no m'atemoreix a mi la distància? Que et penses que jo no hi penso? Es clar que hi penso, però tenint-nos l'un a l'altre que més dóna això? Tenint el que nosaltres podríem tenir aturaríem el món.

Si, l'aturaríem. Amb les nostres mirades, amb els nostres petons i amb les nostres ganes de no voler deixar escapar el moment.

Entenc que tot això sigui complicat, però no per això s'ha de deixar perdre l'oportunitat, tot i que crec que ni has barallat l'opció d'estar amb mi.

Tot i això t'estimo, t'estimo tant que fins i tot em fa mal.

Deixar enrere tot el que ens fa mal.

I es en aquell moment, quan te n'adones que val la pena parar, tancar els ulls i no tornar a mirar enrere, deixant el passat a un costat i escrivint un futur millor, i si més no, diferent.

Es llavors, en aquell instant quan necessites mes que mai que una mà amiga et sostingui, i et recordi perquè ets allà, i que mai has estat sol, perquè tot el que necessites es al teu costat, ajudant a que tot i ser moments complicats a somriure, a créixer com a persones, a ser una mica millors.

Quan ens posem a pensar en com han canviat les coses, en com han crescut o disminuït cada un dels nostres sentiments envers altres persones, en com canvia tot el que sentim, en com podem odiar tot el que més em estimat, o fins i tot voler oblidar el que t'ha entorpit el viatge i no poder, perquè forma part de tu, es la teva vida.

Potser algun cop podrem tornar a mirar enrere, trobem aquell punt en el que parar i mirar el que has recorregut et servirà per alguna cosa, potser et fa ser millor, potser et fa tornar a ser tu mateix, però fins a aquell precís instant tan sols podem caminar, córrer, deixar enrere tot el que en el passat ens ha fet mal i mirar endavant perquè serà en aquell moment quan te n'adonaràs que les coses mes boniques encara no han passat.

Qui sap, i si en aquell passeig ens em topat amb l'amor de la nostra vida? I si trobem per casualitat allò que després ens fa ser qui em anhelat ser? Pot canviar tot el que t'envolta amb un sol obrir i tancar d'ulls?

Realment crec que ara, es moment de córrer com el vent i arribar ben lluny perquè, si mes no, els problemes no t'atraparan, on tan sols puguis ser feliç.

Pensa. Actua. No creguis que està millor llençar els problemes, si te'n venen afronta'ls perquè no tornin, i no deixis de somiar, de somriure i de creure en món millor.

Tot el que creies dolent, a vegades pot millorar i convertir-se en una de les coses més boniques i significatives de la teva vida. Pot convertir-se en tot el que mai havies pensat.

Avui fa deu mesos....

Avui fa deu mesos que he canviat. Avui fa deu mesos que conec a persones que m'han canviat la vida.

Avui es un dia massa especial, es un dia massa nostàlgic, i necessitava plasmar-lo en el blog, deixar un raconet del meu cor escrit, per poder-lo llegir sempre que vulgui, i també per compartir amb tu, que estàs llegint-ho, tot el que sento i el que m'han fet canviar.

Era una noia, molt boja que em moria de ganes per viure, per trobar l'estel que avant temps sempre m'havia acompanyat. Em costava centrar-me però intentava, amb la meva bogeria, fer que els que m'envoltaven fossin feliços, intentava reprimir el dolor, esborrar les tristeses i deixar de ser el que més odiava, jo mateixa.

I aquella nit de l'1 d'octubre vaig quedar-me en aquell concert de festa major envoltada de gent que poc després es farien persones tan importants en la meva vida, o en allò al que jo anomenava vida.
Dalt l'escenari, hi havia un noi, molt maco per cert, que amb la seva veu i els seus ullets il·luminaven aquella ciutat que tan fosca estava en aquella nit d'octubre. Qui sap, potser em vaig enamorar en aquell moment, però jo era aliena als meus sentiments, tan sols volia escoltar la seva veu, sentir-lo al meu costat.
Dies després després de tot això, d'haver parlat amb ells, d'haver intercanviat paraules amb aquell noi que em feia somriure tan sols de pensar-lo, semblava una altra, semblava per un cop en molt temps jo mateixa.

No sé com, però es va convertir en el meu eix gravitatorial. Ell tenia i a vegades crec que segueix tenint un control total del meu ésser. Es capaç de controlar el meu estat anímic, i tan sols ell, pot fer-me tremolar amb una carícia, fer-me somriure amb una mirada, i fer-me envermellir amb un petó.

no me n'adonava de la importància que li donava a aquest noi, realment no sé com va entrar en la meva vida, no hi havia deixat entrar a ningú tan ràpid, i ell ja hi era, i crec que es una de les millors sensacions que he tingut des de fa molt temps.

Jo sé que un noi com aquest, mai es plantejaria sortir amb mi, una noia de carrer amb massa ganes de viure, però no hi puc fer més, es tan maco, es tan únic, es... Es tot el que jo vaig somiar, i ara s'ha fet realitat tot i que no de la manera que jo havia esperat.

Ho he donat tot per ell, i crec que ho sap, espero que sàpiga que jo per ell donaria la vida, perquè me l'estimo moltíssim, no pot arribar a saber quant, he fet mil bogeries per aconseguir robar-li un somriure, i crec que ho he aconseguit, crec que he aconseguit aparèixer una mica en la seva vida, ser un granet de sorra en el desert dels seus pensament, però ser-hi, i encara que ell no vulgui que estigui al seu costat, a mi em tindrà per tot, perquè ha fet m'estimi una mica més, perquè sense voler, sense que ho sàpiga, aquelles nits parlant fins a altes hores, aquells somriures damunt l'escenari, aquells petons i sobretot aquelles abraçades que espero que mai s'acabin han aconseguit que m'estimi una mica perquè si més no he aconseguit que part del que havia somiat es faci realitat, he aconseguit conèixer al prototip de noi, que espero que tard o d'hora sigui el meu príncep blau.

He canviat, ara sé qui sóc, i no em donaré per vençuda, ara no, perquè encara que ell no senti el mateix, jo vull aconseguir la seva amistat, ser més que el granet de sorra, vull que se n'adoni que es ell el que m'ha fet canviar i es l'únic que aconsegueix fer-me somriure.

I pensar que mai havia sentit això abans... Que mai hagués cregut que aquesta bogeria m'estaria esdevenint a mi, i ara, sóc aqui, deu mesos després de tot això escrivint tot el que sento, mentre somric i ploro a la vegada, ja què tot el que m'importa en aquest precís instant es troba a 166 quilòmetres de mi, i ell ni tan sols sap que jo segueixo sentint tot això, i que crec que mai ho deixaré de sentir.

Gràcies per tot mare.

Després de tot sempre hi ha una persona en la que pots confiar. Sempre hi ha una mà que mai et decebrà. Sempre hi haurà una persona que et coneixerà, i que mai deixarà que et passi res.

Des de que naixem se'ns es atorgat un àngel de la guarda per cuidar-nos i vigilar-nos. Aquest àngel en qüestió ens ensenya a caminar, a parlar, ens ensenyar a ser una persona, i a aprendre tot el que ella sap.
I sabeu que es l'únic que elles volen? Veure'ns somriure, i sentir-se estimades per nosaltres, veure'ns prosperar i que de tant en tant les fem sentir especials.

Veure com ens caiem, com ens aixequem de nou, per poc després tornar a ésser a terra, es de les coses que acostumen a veure aquestes mares, veuen com no els fem cas i per això no deixem de cometre aquest error, i quan ens volem donar compte em de fer el que ella havia dit, ja que des d'un principi sabia que esdevindria perquè ella ja havia passat per aquesta etapa i sap on son els obstacles, sap on caurem.

No volem que tinguin raó perquè pensem que nosaltres som els millors, no volem pensar que algú sapigui més que nosaltres i sobretot no deixa que ens passi res, ja que com he dit abans son els nostres àngels de la guarda.

Quants cops ens n'hem  penedit de dir alguna cosa que la podia ofendre? Quants cops em escridassat a aquesta personeta que ens ha donat la vida? Realment ens n'adonem del molt que ens arriben a estimar?

Ha de ser màgic, i fins i tot estrany sentir aquest amor, aquestes ganes de ser algú per un nounat que encara no ha viscut res però tot es igual ja que es i serà la persona que més estimaràs.

A vegades no ens n'adonem de la importància de la nostre mare, de que no seríem qui som si ella no hagués decidit emprendre aquest viatge amb nosaltres a les espatlles, de lluitar per a sobreviure i sobretot per no enfonsar-se quan tot era complicat, quan fins i tot els somnis li donaven l'espatlla, tan sols per mantenir-nos en vida, per veure'ns créixer, per veure com ens convertim en tot el que elles no van poder ser.

Diuen que els pares se n'adonen del molt que estimen als nounats justament en el primer moment de néixer amb el primer contacte però son les mares les que senten aquells lligams des del moment que se n'adona que aquella vida neix dins seu.

Per molts cops que decebem a una mare, aquesta sempre ens ajuda, u crec que aquest es l'amor més sincer, ja que es l'únic que ho perdona tot, l'únic que no s'esvaeix amb el pas del temps per molts obstacles que es trobin sempre seguiran caminant al nostre costat.


Moltissimes gràcies mare per ésser sempre al meu costat i per estimar-me tot i els defectes. T'estimo.

Després de tant de temps.

Recordes quan tan sols érem dos nens fugint del dolor? Recordes quan tot el que ens envoltava no ens deixava respirar?

Quan el sol entrava per la finestra i no ens deixava dormir, quan creiem que els minuts ens estaven fent una cursa, on qui s'aturava perdia, on tot el que importava es aprofitar cada segon, fer-lo únic, on tu i jo no deixàvem de desafiar al temps i sobretot vàrem aprendre a viure a contra rellotge.

Recordo quan t'encantava que et llegís, mentre tu m'escoltaves i somreies perquè segons tu, això et transportava al món dels contes.

Jo tan sols podia fer això, pronunciar les lletres que eren escrites en aquelles pàgines, mentre els teus ulls clucs es posaven sobre les meves cames, i les teves mans jugaven amb la meva mà.

No deixaves que les pors ens afectessin, i sobretot, saps que es el que millor fas? Fer-me somriure.


Si, potser ara no som tal com érem abans, potser em deixat de ser nens, em deixat de jugar, però seguim sent els mateixos. Seguim corrent quan la pluja ens intenta atrapar, quan vol mullar, o simplement embrutar el que fa tant de temps que mantenim com nous. Seguim somrient quan es fa fosc, ja que sabem que en algun moment sortirà el sol, o si més no trobarem una llum que il·luminarà el que som.

Realment no sé com, però m'he enamorat de tu, si, ho vaig saber quan et vaig mirar als ulls, quan em agafar de la mà i em vas dir "Tot sortirà bé".

Els teus petons son els que em fan sentir qui sóc, i que cada matí em despertis amb un d'ells es una de les coses que més m'agraden, i que més feliç em fan.
Ja que la meva felicitat te nom i cognoms i ara, en aquest moment no sé que faria sense aquesta persona que em fa la noia més feliç del món.

No sé  quan temps estarem junts, no sé si serà per sempre, l'únic que sé es que ara, vull viure la vida amb tu, vull estar al teu costat, i no vull que et distanciïs de mi, ja que si ho fas, jo no sé que faré, perquè m'he acostumat a que tu siguis al meu costat, als teus petons, a la teva veu i sobretot a aquelles mirades que em deixen sense paraula.

Si no caus no sabràs aixecar-te.

Veus aquest somriure? I aquest? Doncs darrere de cada un d'ells s'amaguen milers de llàgrimes. S'amaguen les mentires que em vas contar, s'amaguen les traïcions, els secrets inconfessables i sobretot els lligams que em mantenien al teu costat.

Recordes quan em prometies el sol, la lluna i les estrelles? Recordes quan em deies que tots dos junts podriem arribar a tocar el cel? Quan deies que erem eterns?

Un sarpat de mentides son les que ara em porten a escriure això. A escriure que no, no estic bé, que tot el que realment em feia feliç s'ha esvaït, o millor dit, tu t'ho vas endur, però realment es igual, ja que tu em vas oblidar en l'instant en que vas decidir traïcionar-me, quan vas marxar del meu costat. 

Érem feliços. Ho aparentàvem. Jo t'estimava. Tu no en vas tenir prou, no vas creure convenient estimar-me, fer-me feliç, potser tenies raó i la culpa tan sols la tenia jo, però, vas  arrabassar-me el somriure, no vas voler per un cop, deixar enrere tot el que eres, i deixar el nostre timó sense rumb, ja que era l'únic que ens feia falta en aquell moment. 

La por a estimar-me, va fer que em destruïssis. Que tot el que era desaparegués i tan sols en quedés la tristesa oculta entre milers de somnis trencats, vas enfosquir tot el que tenia a veure amb tu, en aquell moment tota la meva vida.

Ara ja tot es igual. Tan sols em queden capses plenes de records.

 Qui diria que darrere d'una relació tan salvatge, sentimental, i fins i tot fugaç, tot i que intensa es podria encaixar amb poques capses, i que aquestes ocuparien el mínim d'espai, ja que ara, tan sols queden trists retalls d'una vida, d'un interval de temps tan escàs en el meu rellotge, que a penes l'he pogut aprofitar, que ni tan sols l'he pogut sentir, sentir del tot.

Seguiré endavant, amb una experiència més a les espatlles i intentant fer desaparèixer tota la foscor que em vas crear.

Eres el meu Sol, però vas fer que la foscor oprimís els raigs del sol, del teu amor. Tot i això gràcies per ensenyar-me una cosa nova, ja que si no caus no sabràs aixecar-te.

Quan saps realment que ets feliç?

Fa molt de temps, em van preguntar que volia ser quan fos gran. Jo, realment no ho tenia clar, mil idees em capficaven i vaig arribar a la conclusió que el meu màxim objectiu seria ser feliç, però em van preguntar que era ser feliç, i jo realment no ho sabia.

Que és ser feliç? Quan saps realment que ets feliç?

Potser ser feliç es tenir a una persona que t'inspira al teu costat, que et fa feliç, i que sense que te n'adonis, t'enamores, i se t'omple el cor al sentir aquesta felicitat, al sentir que aquesta llum que ara et rodeja es l'única que et fa vibrar, que et fa sentir qui ets.
 O potser es viatjar, marxar ben lluny, deixar en cada ciutat un pedaç de tu, per quan i tornes recuperar-lo i poder-lo deixar en alguna altra part d'aquest gran planeta, d'aquest món...
Fugir dels problemes i esperar fins que desapareguin, pot arribar a ser una bona opció, si més no, es la més fàcil...
Qui sap, i si és conèixer als teus idols? I si la felicitat està en la persona que et fa oblidar els problemes i que saps que mai el coneixeràs? És això el que ens fa tirar endavant? Ens fa tirar endavant les ganes de arribar a la meta? De voler ser millors o simplement importar un mínim en la seva vida?
La felicitat pot estar amagada en qualsevol lloc.

També pot estar amagada en les petites coses aquesta felicitat. En com li queda aquella samarreta amb els seus cabells, que en aquella taula, rere els llibres hi ha una petita figura en forma de fada, i que aquella simbolitza que algun cop ella volarà i marxarà, marxarà ben lluny on els problemes no la trobin, o simplement que quan et somriu aquell nen desconegut del tren, saps que és perquè necessita una escapada i et veu la millor opció. Petits detalls, que potser són el que més importa.

Crec que la felicitat son els somnis, i les ganes de prosperar, perquè quan en aquell camí en fas una passa, es quan realment n'estàs satisfet, i aquesta felicitat sempre prospera, ja que, sempre camines endavant, sempre segueixes lluitant.

Canvis. Llibertat.

Temps de canvis. Temps de records. Ganes de ser lliures.
En aquests moments, tot el que m'envolta canvia. Canvien les estacions, les persones que m'envolten, les persones a les que estimo, també canvien les fulles dels llibres, els dies que aliens al que m'esdevé, canvien sense cèsar i no deixen temps a l'espera.

Realment crec, que tard o d'hora aquests canvis deixaran de com a mínim ofegar-me. Deixaran que em circuli un altre cop la sang, ja que ara tan sols flueixen problemes.
Potser aquests canvis son bons, potser tan sols es un tràmit, per aconseguir donar una passa més, arribar una mica més lluny que els demés, tocar el cel, i si no pots imaginar-ho i ser feliç amb aquell tros de somni.

Ser lliure. Beneït somni, beneïda innocència, ja que estem lligats de mans i peus. Quina ironia, veritat? Som lliures, però els lligams afectius, polítics i religiosos ens ofeguen i volen acabar amb nosaltres, amb la nostra bogeria, amb la nostra identitat.
Ara, tan sols vull viure de la innocència que em queda, del temps que va a contra-rellotge, i les manelles d'aquest ja m'han dit que no em volen esperar.

Així que tan sols us puc donar un consell. Sigueu feliços, intenteu-ho, sentiu aquella felicitat com recorre el teu cos, com s'introdueix en tu, i sobretot lo bé que et t'escau sentir-te així.

A part d'això... Crec que tan sols em queda dir que procureu no dependre del que pensin o deixin de pensar els demés, ja que això es un dels altres lligams que em plantejat...
Ho veieu? No sentiu aquells lligams? I sabeu el pitjor? Que no ens podrem deslliurar d'ells, perquè estan tan arrelats a nosaltres que es impossible tallar-los o esborrar-los.

Jo seguiré el meu camí, seguiré endavant, no vull retrocedir més així que m'ompliré de forces i saltaré tots els obstacles que trobi, així com a mínim podré dir que ho he intentat i mentre ho faig cercaré la meva felicitat, ja que... Quina es la meva meta llavors?

Pensaments, sentiments, tot el que no m'atreveixo a dir.

Necessito veure'l. Necessito sentir el seu alè, i que a poc a poc el seu somriure s'entrellaci amb el meu, vull que estigui al meu costat.

Més igual tot. Com l'he conegut, les situacions tan estranyes que em viscut, o el temps que fa que parlem, però en aquells mesos ha estat sempre al meu costat. M'ha fet somriure, m'ha fet creure que tot pot millorar i tan sols parlant-me i fent-me sentir especial.

Es una persona genial, i realment l'estimo moltíssim. Potser, espero massa d'ell, vull que tot surti perfecte, o simplement que no sigui com els demés, que m'ensenyi alguna cosa, que m'ajudi a prosperar i que sobretot no em deixi com altres han fet.
Si, potser espero massa, però crec, que en aquests moments estic fent bé, ja que, es l'únic que m'ajuda, o simplement que em dóna la seva mà per caminar, caminar al seu costat.

Tants cops he somiat en tenir algú que m'ajudi a la meva vora, que no m'he n'he adonat de lo a prop que estava ell, de la proximitat de les seves paraules, dels seus actes. Realment, m'atemoreix perdre'l, que res no surti com crec, com somio, com penso.

Potser tan sols passarà a ser un amic més, una persona que es convertirà en algú molt especial, però vull desitjar que quan ens veiem em pugui llençar als seus braços i mentre estem els dos, abraçats, tan sols importi això, res més.
I que en veure'l pugui besar-lo, i pugui dir-li que me l'estimo, perquè ara, es en l'únic que penso. Si, penso contínuament en ell, en els seus llavis, en les meves ganes de sentir el seu alè prop de la meva galta, de sentir els seus llavis acaronar els meus, si, espero que tot això pugui ser cert, i no sigui un altre cop un somni que tingui que estripar per aconseguir tenir-ne de nous.

Espero que estigui al meu costat, i que no em deixi, espero que no vulgui marxar del meu costat, i sobretot que em protegeixi dels monstres, les pors, de les tristeses de tot el que em fa plorar, perquè es l'únic que sap fer-ho encara que no se n'adoni, encara que sembli impossible me l'estimo i molt, potser tan sols soc una nena tonta que torna a llençar-se a per un impossible, un de mils, mil objectius llençats per el simple fet de que no son adients, no son el que esperava.

Vull arribar a pensar que no es així amb totes, que per un cop, soc jo la especial, soc jo la persona que el fa somriure, i que no soc una més de la llista interminable.
Potser necessito això, sentir-me especial, creure'm que algú de debò m'estima i que no estaré sola, que no deixarà que estigui sola, ni que sigui per un instant, que sempre estigui al meu costat....

Potser es molt demanar, tan sols em queda dir que gràcies, si, gràcies per aparèixer en la meva vida, i sobretot per fer-la una mica més bonica, per confiar en mi, i per fer-me somriure com tu sol saps.
No sé com acabarà tot això, espero poder seguir al teu costat, sigui de la manera que sigui, ja que t'has convertit en algú molt especial...

Imagino, i penso en que algun cop puguem ser feliços tots dos, junts, ja que per alguna estranya raó, em sento més unida a tu que mai, i vull seguir sentint aquesta sensació durant molt temps.

Et puc dir una altra cosa i que quedi en secret? M'encanta quan el suau so de la teva veu em parla, quan crea melodies i quan em fa somriure tan sols parant-me, ets genial.

Si, puc dir-ho ben alt, t'estimo.

Creus que ho has fet bé?

En quin moment he deixat de viure? En quin instant he deixat de ser qui era? Quan he deixat de somriure? Per què no m'has sabut estimar?

realment, no sé per quina raó no ho has fet, però crec que m'ha servit per madurar i per ensenyar-me que d'una casualitat he pogut conèixer a gent que m'ha ensenyat a apreciar les petites coses, els petits detalls.
M'he sentit realment esclafada, decebuda, i fins i tot podria dir que he deixat enrere una part de la meva vida, l'has estripat, no m'has volgut estimar, no has volgut sentir aquell pessigolleig, però que sàpigues que ho he fet tant bé com he sabut, i he donat tot el que tenia per tu.

No tinc clar encara el per què no m'estimes. T'he donat tot el que tenia, he fet mil bogeries per tu, i crec que l'amor es això, fer mil bogeries per la persona que estimes, es creure en l'impossible,es somiar, es somriure sense motius i fins i tot es creure en els contes, aquells que mai complirem perquè tu no ho has volgut.

 He plorat mil mars, he sentit mil espurnes apagar-se en el meu interior cada cop que et veig al seu costat, i ara, me n'adono que tot no es tan fosc, potser he trobat aquell petit raig de llum, potser vull que m'acompanyi cada dia, potser no vull que em deixi més, no vull sentir mes dolor, vull deixar de sentir aquest dolor al cor al pensar que ara l'estàs besant, pensant, que ara està al teu llit.

Diuen que l'amor es basa en el dolor, però jo crec que no, jo crec que es basa en la felicitat, sabeu per què?
Perquè quan estimes, somrius com un ximple durant hores, perquè quan es al teu costat, sents mil coses in explicables dins del teu ventre que vols seguir sentint sempre que puguis, sents que res importa, que tot absolutament tot es pot solucionar, i  sobretot te n'adones de l'important que es tenir-lo al teu costat, i et sents afortunada al tenir aquell noi, a la teva vora.

No sé que fer... Potser he de trobar una escapada, sol sé que vull deixar de plorar a mitja nit, perquè no ets amb mi, vull deixar de sentir que tu ets el millor, vull deixar de creure que t'importo, ja que, en realitat així és, perquè si t'hagués importat no m'haguessis fet això.
Però ara tot es igual, ja que, tan sols les persones que més m'importen m'ajuden dia a dia a superar quelcom que està mort, i que tu mai vas voler acceptar.

Ara, potser... Ara, donaria la vida per tu, si, però tinc clar que vull que no sigui així, no vull que siguis el meu somni, no vull que estiguis present en el meu dia a dia, tan sols volia perdre't de vista, però es impossible, ja que amb tu o sense tu, es improbable que deixi d'estimar-te, per això espero aquell raig, espero que brilli tant que el vegi des de l'habitació i que aquell raig, m'esborri les llàgrimes, m'esborri els records amargs, m'esborri les teves carícies, m'esborri el poc que em vas deixar conèixer de tu.

Pensava que com a mínim ens unia una amistat, però veig que no es així, tan sols era una joguina mes, una titella en aquest gran circ que tu solet has creat, i que aviat t'explotarà.

Encara, després de tot, segueixo estimant-te tant o més, però ara, tingues clar, que potser vull deixar de patir, ja que crec que aquest dolor no s'esvairà.
I sobretot espero que aquell raig que ara m'està il·luminant, no ho deixi de fer, i s'obri pas entre al foscor per atrapar-me i no soltar-me, perquè aquest si que descobrirà qui sóc jo realment, i que s'ha perdut la persona que no ha volgut saber res de mi.

Tot el que no esperava de tu...

Conta la llegenda que tu i jo érem feliços,que t'agradava que somrigués a totes hores, que t'enamorava la meva manera de canviar el rumb, de ser impossible i de poder crear tot el que somiés.
Conta la llegenda que m'estimaves.
Recordo que t'encantaven els petons al coll, que no t'enfadaves quan et mossegava l'orella, i que t'encantava quan et despertava a mitja nit entre petons, mig sobresaltada, tan sols per dir-te que t'estimo, perquè, aquell t'estimo no em deixava respirar i necessitava dir-t'ho.

Ara, tan sols discutim, ja no hi han petons en mig de la pluja, ja no hi han mirades confidents, el teu amor s'ha esfumat, ja no és amb mi, i ja no vols formar part del que un cop tots dos vam formar, crec, que has oblidat tot el que vam sentir, tot el que t'he estimat, tot el que et segueixo estimant.
Abans havíem escrit unes pàgines en les nostres vides, i tu, ara, les estaves estripant, estaves esborrant l'empremta que vaig deixar en tu, l'empremta que encara ens unia.
Vas voler esborrar tota la por que et produïa estimar-me, refugiant-te en una carcassa que tan sols va destruir-nos.

Per què vas voler marxar del meu costat? Que coi et vaig fer per fer-me això? Per què no em vas dir que no m'estimaves i ja està? Per què vas decidir fer-me mal?
Tan sols desitjava veure aquell somriure al llevar-me, que siguessis feliç al meu costat, esperava estar sempre al teu costat, que tonta vaig ser al pensar-ho, al pensar que m'estimaries tant o més del que ho feia jo, i que viuríem feliços, creant a poc a poc un conte, en el que tot seria perfecte, en el que tot seria màgic.
Recordes que ens va unir? Com ens vam conèixer? Recordes com em miraves? Com somreies sense voler, i ho intentaves ocultar, però ho veia, i tancava els ulls, i t'abraçava, érem feliços.

No tinc paraules per expressar el que sento. No hi ha paraules per definir que t'estimo, que has marxat del meu costat, i que no vols tornar-hi. Com puc definir que mai més tornarem a estar junts?
Ara mateix res em pot fer canviar d'opinió, tot es fosc, encara no em crec que l'amor entre els dos s'hagi esfumat, no em puc arribar a imaginar que m'hagis deixat sola, sense ningú,

Recordo, com t'agradava l'olor a mar, deies que era una de les olors més pures que mai havies sentit, que et recordaven a mi, perquè també et feien sentir especial. Em pregunto si també hauràs oblidat aquesta olor, em pregunto si encara em recordaràs.
Sóc molt ingènua, ja que, tu has passat pàgina, i jo segueixo encallada en els estels fugaços, en els unicorns de colors i les nits de bogeria. Segueixo encallada en la pàgina en la que m'ensenyaves a estimar, a viure, a riure, a que també es pot plorar de felicitat, i sobretot a que una persona pot arribar a convertir-se en la vida de una altra, en com l'amor por arribar a moure muntanyes, en com l'amor pot ser el que sostingui una vida, la meva vida.

Porto una màscara que m'aïlla del dolor, o com a mínim l'oculta, no em deixa exterioritzar-lo, i no sé com em sento, perquè tot es fosc, pensava que aquest moment no arribaria mai, que no se't acabarien els petons, que no se't acabarien les ganes d'estimar-me, de fer-me sentir una princesa, de voler ser el meu príncep.

No saps quant de temps porto pensant en tu, quant de temps malgastat, imaginant que en qualsevol instant podries entrar per la porta i cridant dir-me que m'estimes, que tot ha sigut un error, que no has oblidat tot el que em sigut tu i jo.
T'estimo, i no vull fer-ho. Me n'avergonyeixo, perquè estic estimant a la persona que m'està destruint, que m'està matant en vida, que m'està portant pel camí del que tu em vas salvar.

Crec, tan sols crec, que m'he de treure aquesta disfressa, aquest "Tot va bé" que m'està ofegant, m'he d'esborrar el somriure de la cara i he d'assumir que no ets qui vas dir ser, he de llençar la màscara que m'acompanya des de que tu em vas dir adéu, he d'aconseguir per mi mateixa ser feliç, he d'aconseguir somriure, i que aquest somriure, no el produeixis tu, i sobretot, he de deixar de somiar en els contes, he de deixar de creure que existeixen, perquè m'has demostrat, que el prínceps blaus son simples materials que al final acaben destenyint-se, i es converteixen en simples humans, d'aquest món que ens apropiat.

Recorda una cosa, tan sols una dels milers de moments que em viscut junts, recorda qui va ésser al teu costat, quan fins i tot el vent et donava l'esquena i te n'adonaràs de tot el que has perdut.

Petons, mossegades i somriures que amaguen el molt que t'estimo.

T'arranco la roba, tinc ganes de fer-te l'amor, de sentir-te, de deixar enrere tots els problemes que havíem tingut fins a aquell moment, vull que entenguis que jo t'estimo.

En aquell moment tan sols importem tu i jo. Sentir-nos vius. Sentir-nos tots dos únics.
Et vull menjar a petons, menjar-te sencer. Vull que toquis el cel, que ho facis amb mi, al meu costat mentre jo al teu costat, el toco, i quedem tots dos, levitant en mig del cel omnipotent, fent que l'amor sigui pur, fent que sigui un moment salvatge, però a la vegada intim, fent que aquest moment tan sols importi això, fer-nos l'amor.

Trenquem el llit, trenquem les lligadures que ens ofeguen, trenquem la roba que ens deixa sense alè, trenquem tot el que no ens deixi estimar-nos.
Apreta'm a tu. Fes que el meu cos, gairebé nu, senti els teus pectorals en el meu tors, senti que realment vols sentir, vols encastar-me a la paret, vols que les agulles del rellotge es parin, vols fer tot el que està prohibit.
Respira profundament, deixa'm mossegar-te l'orella, i no deixis de donar-me petons al coll, fes que les teves mans trobin el punt just en el meu cos per a que se m'erici la pell, troba un dels punts que em fan gaudir.
Fes que els teus llavis recorrin cada part del meu cos. Fes que les teves mans acaronin els meus pits, que els sentin, i que poc a poc baixin i m'acaronin tot el cos, fes-me sentir una dona.

Vols que et digui una cosa? M'encanta quan em dius entre petons i petites mossegades que m'estimes, que el sol matiner sigui l'únic que vegi el que esdevé en aquella habitació, que vegi que la tempesta ha cessat, i que l'arc de sant Martí no s'esborrarà, com a mínim fins al moment.

Els nostres dits juganers, s'entrellacen amb les mirades, i entre algun que altre t'estimo se'ns escapa un somriure fins arribar al llit, ja totalment desfet, per continuar, per sentir que tot el que fem es cert, per oblidar que el món està en guerra, per fer que la guerra tan sols estigui en el nostre llit, d'una ciutat remota, d'aquell món en el que la pau es relativa, es una corda que s'esguinça minut a minut.

Sé que potser no som perfectes, però quan estem junts, tot i les imperfeccions som únics, i això es el que ens fa especials, ens fa convertir-nos en la parella més bonica de tota la ciutat, som aquella petita lluerna en la fosca nit, que brillem en mig d'un mar d'amor, de ganes de viure.

Deixo que les teves mans s'introdueixin en el meu cos, que els teus llavis mosseguin els meus, sóc adicta a aquells petons, i en busco més, busco tot el que siguis tu.
Et mossego el nas, i mentre tu t'enfades m'assec al teu costat i et menjo a petons, m'estiro damunt teu.
Et sento més a prop que mai, en aquest moment, crido de plaer. Crido sense voler, però ho faig. La meva respiració s'accelera i sento que la seva s'accelera en el mateix moment.
Els nostres cossos s'atreuen d'una manera espectacular. Mentre ets dins meu, els teus dits premen el teu cos al meu, i les meves mans no poden evitar esgarrapar la teva esquena, i aquella petita mostra de passió, fa
que el sexe sigui una mica més salvatge, més dur, mes nostre.
Somric, i sense deixar que les nostres mirades es perdin en l'horitzó, continuem fent l'amor.

Mai m'he plantejat que faria sense tu. Que faria sense els teus petons càlids sense les ganes de veure't, sense els t'estimo a mitja nit, sense tot el que signifiques per mi, i realment no m'ho vull plantejar, ja que... si no ets amb mi, jo no sóc res.

Ara tot es igual, tu ets amb mi i això es l'únic que m'importa.
Crido. Sento que tots els meus músculs s'estremeixen i com tota la meva pell s'eriça.
Torno a cridar, crido amb tu, et dono un petó i em quedo agitada al teu costat.

El batec del meu cor es suavitza, i el teu tors deixa d'anar accelerat. Es l'únic que em fa sentir-me així de viva tot just després de sentir tant.

Les seves mans, endormiscades, dibuixen cercles en el meu ventre totalment nu, mentre que els meus ulls es tanquen i el meu somriure es deixa veure més que mai.
Tan sols em queda dir que encara que no sé si això ho sentiré sempre, tinc molt clar, que mai oblidaré qui està ara al meu costat, quan ningú ho ha estat, quan tothom s'ha allunyat i ell a seguit lluitant per mi, per el que realment li importa.

Paraules encofrades...

Des de ben petitona la meva àvia, em llegeix cada nit una història d'aquell llibre que no té fi. És un llibre molt antic i jo, mai n'ho vist l'interior, mai he vist els milers de lletres que s'amaguen en ell, que fan tan acollidores cada nit que l'àvia seu en el meu llit, m'arropa i continua la història, la vida d'aquella noia, i ho viu tant que no puc deixar d'escoltar, fins que acaba el capítol, fins que acaba una altra petita aventura, aquella que any rere any em fa tenir una altra raó per lluitar, per aconseguir el que aquella protagonista anhelava, la felicitat.

Em son molt familiars les històries, potser perquè fa molts anys que llegeix el mateix llibre, potser perquè en algun moment les he viscut, no ho sé, tan sols m'encanta sentir la dolça veu d'ella explicant-me totes aquelles aventures, i retornant una mica a la infància, recordant lo segura que em sentia en els seus braços, com tot era tan plaent, on tot era un somni, un joc nou, on la imaginació no deixa lloc als problemes, on tot es com volem que sigui.

Es tan estrany com dia a dia m'agrada més aquella novel·la que em narra l'àvia, es tot tan real...
Com pot una història descriure tantissimes coses? Com pot fer-me pensar d'aquesta manera?

El capítol d'avui, es una mica complex, explica moltíssimes coses... La repressió en la que viu la protagonista, les ganes de llibertat d'un poble on el nacionalisme reprimia la seva llengua, l'amor jovial, l'amor d'adolescència, també reprimit per les desavinences de les diferents families.

Els problemes d'aquell llibre son constants, potser perquè se n'explica una època una mica dura, en plena post-guerra, però me'n familiaritzo massa, necessito acabar-lo, però sembla la història interminable....

Quan acaba de llegir, l'àvia marxa m'arropa, em besa el front i marxa somrient. Sento un cop. Un crit. Silenci.
M'aixeco corrents i em trobo a l'àvia a terra amb els ulls tancats. Emergències arriba al cap d'uns minuts i poc després ja som dins l'hospital, on l'àvia sembla no despertar.

Els dies passen, i jo no puc fer res, es allà, dormint sense parar. En tornar a casa, agafo aquell llibre interminable, i el fullejo, sembla escrit a mà, sembla que la persona que ho hagi escrit algú fa molt de temps, i en arribar a la seva habitació i obrir el primer calaix de la cómoda en veig altres llibres aparentment iguals, però el tipus de lletra era diferent, a vegades millor, altres pitjor. Semblava... semblava una novel·la escrita a mà.

En arribar a l'hospital un altre cop, m'assec a la vora de l'àvia, i amb una veu suau continuo la història, aquella que la nit abans ella va deixar a mitges...
La història continua... " I en aquella habitació, em va abraçar, no teníem massa temps, ens besàvem mentre els seus ulls buscaven els meus i fins i tot em feia vergonya mirar-lo als ulls... Després dels centenars de cartes que ens haviem enviat... "
Paraula a paraula, m'endinsava en un món totalment paral·lel al que estava vivint. Tenia ganes de saber-ne l'autor, però no el posava, volia llegir-me tota la col·lecció d'aquest autor o autora.

L'àvia mou la mà i em toca la cama. Deixo de llegir i veig com obre els ulls. Em mira. Somriu. Parla:
"T'estimo petita, et portaré sempre al cor i recorda, encara queda llegir-ne el final" Tanca els ulls.
PIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIP. Crits. Plors. Ganes de morir.

L'àvia va morir en aquell instant i també va morir una part de mi, totes les nits escoltant la seva veu. Faig el que em demana i m'acabo el que em queda, acabo els llibres.
" Avui m'han dit que estic embaraçada. L'Ernest no pot deixar de somriure, som tan feliços, sembla que després de la tempesta, arriba l'arc de sant martí, i aquest nounat ens portarà la felicitat que ens han tret els nostres familiars.
Avui i sempre, t'estimo Ernest."

I així s'acaba... Pensava que això em diria qui es l'autora...
La mare en veure que m'havia acabat el llibre em somriu i em diu "Com es deia l'avi?" quan responc dient "Erne" ella es posa a riure, i em mira, i plorant em diu "Aquest es el diari de l'àvia, i aquell neixement que nombra al final del llibre, sóc jo, aqui va voler acabar el seu diari, mes de deu anys narrats i patits en pròpia carn..." 
Ploro. com no hi havia caigut abans? Per què no m'ho va dir mai?

Ara tan sols em queden aquells diaris, aquells pedaços de la seva vida, aquells que guardaré sempre, ja que son una part de mi, una part d'ella, la part que va morir aquell vint-i-dos de juliol.