Pensaments, sentiments, tot el que no m'atreveixo a dir.

Necessito veure'l. Necessito sentir el seu alè, i que a poc a poc el seu somriure s'entrellaci amb el meu, vull que estigui al meu costat.

Més igual tot. Com l'he conegut, les situacions tan estranyes que em viscut, o el temps que fa que parlem, però en aquells mesos ha estat sempre al meu costat. M'ha fet somriure, m'ha fet creure que tot pot millorar i tan sols parlant-me i fent-me sentir especial.

Es una persona genial, i realment l'estimo moltíssim. Potser, espero massa d'ell, vull que tot surti perfecte, o simplement que no sigui com els demés, que m'ensenyi alguna cosa, que m'ajudi a prosperar i que sobretot no em deixi com altres han fet.
Si, potser espero massa, però crec, que en aquests moments estic fent bé, ja que, es l'únic que m'ajuda, o simplement que em dóna la seva mà per caminar, caminar al seu costat.

Tants cops he somiat en tenir algú que m'ajudi a la meva vora, que no m'he n'he adonat de lo a prop que estava ell, de la proximitat de les seves paraules, dels seus actes. Realment, m'atemoreix perdre'l, que res no surti com crec, com somio, com penso.

Potser tan sols passarà a ser un amic més, una persona que es convertirà en algú molt especial, però vull desitjar que quan ens veiem em pugui llençar als seus braços i mentre estem els dos, abraçats, tan sols importi això, res més.
I que en veure'l pugui besar-lo, i pugui dir-li que me l'estimo, perquè ara, es en l'únic que penso. Si, penso contínuament en ell, en els seus llavis, en les meves ganes de sentir el seu alè prop de la meva galta, de sentir els seus llavis acaronar els meus, si, espero que tot això pugui ser cert, i no sigui un altre cop un somni que tingui que estripar per aconseguir tenir-ne de nous.

Espero que estigui al meu costat, i que no em deixi, espero que no vulgui marxar del meu costat, i sobretot que em protegeixi dels monstres, les pors, de les tristeses de tot el que em fa plorar, perquè es l'únic que sap fer-ho encara que no se n'adoni, encara que sembli impossible me l'estimo i molt, potser tan sols soc una nena tonta que torna a llençar-se a per un impossible, un de mils, mil objectius llençats per el simple fet de que no son adients, no son el que esperava.

Vull arribar a pensar que no es així amb totes, que per un cop, soc jo la especial, soc jo la persona que el fa somriure, i que no soc una més de la llista interminable.
Potser necessito això, sentir-me especial, creure'm que algú de debò m'estima i que no estaré sola, que no deixarà que estigui sola, ni que sigui per un instant, que sempre estigui al meu costat....

Potser es molt demanar, tan sols em queda dir que gràcies, si, gràcies per aparèixer en la meva vida, i sobretot per fer-la una mica més bonica, per confiar en mi, i per fer-me somriure com tu sol saps.
No sé com acabarà tot això, espero poder seguir al teu costat, sigui de la manera que sigui, ja que t'has convertit en algú molt especial...

Imagino, i penso en que algun cop puguem ser feliços tots dos, junts, ja que per alguna estranya raó, em sento més unida a tu que mai, i vull seguir sentint aquesta sensació durant molt temps.

Et puc dir una altra cosa i que quedi en secret? M'encanta quan el suau so de la teva veu em parla, quan crea melodies i quan em fa somriure tan sols parant-me, ets genial.

Si, puc dir-ho ben alt, t'estimo.