Tot el que t'he de dir.

Avui, m'he llevat molt d'hora i he agafat un paper i un bolígraf i estic intentant escriure tot el que sento per tu.
Ets dormint aqui, a la meva vora, ets tan bonic, el teu somriure brilla entre els llençols, realment no sé que escriure, ja què crec que ho saps tot.

Avui, ha sortit el sol d'una manera especial, jo crec que m'ha somrigut, i m'ha recordat a tot el que em viscut junts, m'ha recordat al que em fas sentir.
Mira't, el teu tors nu mig destapat es el que em fa escriure cada paraula i la teva forma única de somriure mentre dorms es la que em fer enamorar-me de tu, de les teves mans fortes, del teu cor sincer, dels teus ullets que tan sols demanaven pietat, una sortida, marxar d'aquest món en que tu i jo sobràvem, i ens vàrem refugiar en un món paral·lel en el que matàvem el temps amb les carícies, els debats a mitja nit, les ganes de viure, les ganes de saber somiar.

El primer cop que vaig veure aquells ulls verds vaig saber que tenien que ser el primer que veiés al despertar,  els que m'acompanyessin en el meu dia a dia, els que estiguessin en les nits fredes al meu costat, els... els que em diguessin t'estimo. Des de que et vaig conèixer no m'he pogut separar de tu, dels teus llavis carnosos, de la teva ànima innocent.

Mai hagués pensat que una persona podia entrar d'aquesta manera en la meva vida, i com un huracà vas destruir tot el que ens separava, tot el que ens feia mal, tot el que no et deixava arribar als meus llavis.

T'estimo tantíssim... Sé, que vull ser jo, qui et desperti a mitja nit, vull ser jo qui et digui que t'estima quan estiguem sols, jo vull ser les culpables d'aquelles llàgrimes, vull ser l'única persona en la teva vida, em pots dir egoista, em pots dir boja, però sense tu, de què em serveix la vida? Per què vull viure si tu no ets per fer que sigui un dia millor? Per què vull viure si no tornaria a somriure mai més?
Com podria explicar tot el que em viscut junts? Com podria descriure tots els moments que m'has proporcionat? No veus que tu has sigut qui m'ha descobert? Ets tu qui m'ha fet néixer, ets tu qui m'ha reviscut de les cendres, el que m'ha ensenyat que la vida està per viure-la, que la vida no es conta pels segons que ets viu, sinó que es conten per el nombre de moments que has viscut, per cada somriure que has proporcionat, per cada somni complert.

T'he de dir una cosa, però que quedi entre tu i jo, d'acord? T'estimo. Sé que t'ho dic poc, que no sempre sóc com tu vols que sigui, però l'amor em va trobar quan els teus llavis pronunciaven milers de paraules i jo somreia perquè no sabia que dir, no sabia que fer per no llençar-me en els teus braços, volia reprimir les ganes de fer-te l'amor allà mateix, de que no t'allunyessis de mi, de que algú se n'adones de lo magnífic que eres, de que trobessis una noia molt millor que jo, de que... de que marxessis del meu costat.

Sempre he tingut por de perdre't. Saps per què? Perquè un cop ho vaig fer, si, un cop et vaig perdre, vas marxar molt lluny. La distancia volia que tu i jo apaguéssim la flama, aquella que no es podia apagar, la del nostre amor.
Els dies passaven i tu i jo ens vàrem distanciar, semblava que s'havien complert els meus presagis, potser havies trobat la noia que fos adient a tu, però jo no vaig dubtar un moment anar-te a buscar, sobrevolar mes de mil quilometres i tornar al teu costat.

T'estàs movent al meu costat, i jo suaument t'acaricio el rostre, no vull que despertis perquè encara no he acabat de dir-te el que sento per tu, tot el que em fas sentir.
M'estàs fent pessigolles, però no vull riure, m'encanta que m'abracis, ets la meva vida, encara no sé com puc estimar-te tant, ja que jo abans de conèixer-te no creia en l'amor, com podia creure que tot això era veritat? Com podia saber que les papallones a l'estomac existien? Com podia creure que algú es podria convertir en l'amor de la meva vida?

Puc afirmar davant d'un firmament que ets el noi més maco del món sencer, que la teva bellesa interior es capaç de aturar una guerra, es capaç d'ensorrar qualsevol mur, ja que ho vas fer amb els murs que ens separaven.

Estic plorant i estic mullant aquest petit paper en el que m'he posat a escriure tot el que sento per tu.
Vols saber que sento al mirar-te? Sento unes petites papallones en el meu estomac, un petit calfred em recorre el cos, i una veueta en el meu interior em diu "Tonta, vols fer el favor de còrrer i llençar-te en els seus braços", mentre el meu cor s'accelera i quan faig cas a la veueta i em llanço en els teus braços es para de cop, no batega fins que els teus llavis s'apropen als meus i un càlid petó entre ells, fa que torni a bategar mentre unes ganes terribles de tornar a sentir això em recorren el cos.

Et confesso una cosa? M'encanta fer-te enfadar, que t'enfurrunyis i marxis corrents a l'habitació i que per darrere t'abraci o fer-te mil pessigolles i que no puguis evitar riure mentre abraçats caiem sobre el llit, i ens barallem entre petons sobre qui s'estima mes.
Saps que m'encanta també? Quan en les nits més fredes m'abraces i poso el cap sobre el teu tors, sento el batec del teu cor, i m'endormisco pensant que el "bum bum" aquell el provoco jo, el provoca el meu cos fredolic al seu costat, i quan me'n vull adonar el meu cor batega al mateix ritme que el teu, bateguen junts, ja que senten el mateix.

Crec que deixaré ja d'escriure, que t'abraçaré tan fort com pugui i que no et deixaré marxar mai, t'ho prometo, perquè si tu marxes, jo no podré viure, l'angoixa m'oprimirà el cor, aquell que batega tan sols per tu.

Vull abraçar-te, i dir-te que t'estimo, que t'estimo molt, tant que em fa mal, però a la vegada es l'únic que em manté viva així que ara, deixaré d'escriure aquestes paraules, aquest petit resum del molt que t'estimo i et despertaré de la millor manera que sé, a petons, carícies, amb molt d'amor i potser... alguna que altra pessigolla.

Mai em cansaré de dir-te que t'estimo, de dir que et l'home de la meva vida i que gràcies a tu, i a les teves ganes d'estimar em vas fer creure en aquest sentiment...
Has fet que la meva vida tingui sentit, gràcies per fer-me sentir tot aquest rebombori de sentiments, gràcies per mirar-me com un nen petit i dir-me "Petita, que si, que jo t'estimo", això es el que no em fa perdre l'esperança, aquella que aviva el nostre amor, la nostra passió, confiança, les ganes de sentir i  de voler-te estimar cada dia més.

I que sàpigues que en conèixer-te, tan sols somiava en sentir un "t'estimo" dels teus llavis, o tan sols una petita raó per la que seguir lluitant per tu, per la que no llençar la tovallola, per la que creure en l'amor.

Millor deixo d'escriure que els teus ulls s'estan començant a obrir i no vull que em vegin escriure això, així que tan sols em queda dir un t'estimo, però un dels sincers, d'aquells que mai perdran el significat, aquells que sempre ens guiaran pel camí que estem escollint.

T'estimo tantissim que donaria la vida per tu, gràcies per ser la meva única raó per la que seguir vivint.