Per què no som com volem ser?

Creus que realment saps com sóc? Penses que em coneixes? Creus que sóc com tu t'imagines?

Aparences. Prejudicis. Tots algun cop ho em fet, em parlat d'una persona sense conèixer-la, sense saber realment com és, com pensa, com actua tot i que sempre ens pot arribar a quedar el dubte de si està o no fingint, si ens ensenya la vertadera cara de la moneda, si no fa trampes en aquesta relació, en aquesta amistat.

Molts cops em perdut l'oportunitat de conèixer a una persona meravellosa per no voler trencar els cànons de la societat, aquesta que ens marca cap on em d'anar en tot moment, que té possessió absoluta de les nostres vides.
Tot i que molts cops ens sorprenen la gent que deixes entrar en la teva vida, que l'ajudes i l'ensenyes a seguir un camí a la teva vora i en canvi fa temps que ells han volat i t'han deixat sol, davant dels problemes, patint totes i cada una de les situacions a les que dia a dia ens estem enfrontant.
A vegades, podem sentir por de que això ens esdevingui amb el nostre amic, amb el nostre company, amb la persona que compartim gran part de la nostra vida, que sap tots els nostres secrets, totes les nostres pors.

L'altre dia, en mirar el cel, brillava més que mai, ple d'estrelles, grans i petites innundaven el cel i el feien més bell, més intens. Vaig admirar-lo durant una estona i me'n vaig adonar que les relacions humanes no son tan diferents, és a dir, quan el cel no està ennuvolat milers d'estrelles decoren aquest cel preciós, però quan un núvol, o l'aigua envolta el cel, tan sols es queden poques estrelles, i aquelles son els nostres amics, els de veritat, els que no fugirien si algun cop m'esdevé alguna cosa, si algun cop no puc il·luminar per mi mateixa el camí que estic seguint

Entre nosaltres mateixos no ens coneixem ni en un quaranta per cent. No sabem quins son els seus costums abans d'anar a dormir, com li agrada tenir el tovalló quan esmorza al matí o fins i tot que es el que realment necessita per arribar a trobar la felicitat absoluta.

Mai saps si aquella persona s'avergonyeix del seu passat, si no vol recordar-lo pel dolor que li causen les pèrdues que durant aquests anys l'han martiritzat o simplement l'ha oblidat, tan sols viuràs en l'ignorància i no sabràs el que avant temps la va fer feliç i ara, ara tan sols necessita una petita espurna d'aquesta felicitat per encendre un altre cop la flama que guia el seu dia a dia, el seu temps.

Les aparences enganyen, o això han dit sempre. Mai mostrem realment com som, com ens sentim per por a no ser acceptats, per no ofendre o simplement per que no creus que tingui importància.

En aquell moment sents impotència, vols deixar-ho tot i quan això succeeix vols explotar, dir tot el que sents i plorar, plorar com un nen petit, extreure el dolor en forma de llàgrima i que aquesta desaparegui entre les immensitats dels mocadors, oblidant tot el que ens fa mal. 

Qui pot dir qui sóc jo? Qui pot explicar com sóc? Qui pot expressar com em sento?

Jo, i tan sols jo, així que deixaré de fingir i de fer creure que tot és fàcil, que pots conèixer a una persona  en un espai de temps molt breu i començaré a creure en les complicacions, perquè aquestes son les úniques que  t'ensenyaran realment qui ets, tot i que mai del tot.

Les aparences, són el camí fàcil, així que, per què no? Per què no ens proposem entre tots que a partir d'ara deixarem de creure en això que fa que no coneguem gent genial pel sol fet que no són iguals que nosaltres? Per què no ens compliquem i ens n'adonem de que els millors moments s'amaguen en les petites coses? 

Per què no som com volem ser?