Quan el sol entrava per la finestra i no ens deixava dormir, quan creiem que els minuts ens estaven fent una cursa, on qui s'aturava perdia, on tot el que importava es aprofitar cada segon, fer-lo únic, on tu i jo no deixàvem de desafiar al temps i sobretot vàrem aprendre a viure a contra rellotge.
Jo tan sols podia fer això, pronunciar les lletres que eren escrites en aquelles pàgines, mentre els teus ulls clucs es posaven sobre les meves cames, i les teves mans jugaven amb la meva mà.
No deixaves que les pors ens afectessin, i sobretot, saps que es el que millor fas? Fer-me somriure.
Si, potser ara no som tal com érem abans, potser em deixat de ser nens, em deixat de jugar, però seguim sent els mateixos. Seguim corrent quan la pluja ens intenta atrapar, quan vol mullar, o simplement embrutar el que fa tant de temps que mantenim com nous. Seguim somrient quan es fa fosc, ja que sabem que en algun moment sortirà el sol, o si més no trobarem una llum que il·luminarà el que som.
Realment no sé com, però m'he enamorat de tu, si, ho vaig saber quan et vaig mirar als ulls, quan em agafar de la mà i em vas dir "Tot sortirà bé".
Els teus petons son els que em fan sentir qui sóc, i que cada matí em despertis amb un d'ells es una de les coses que més m'agraden, i que més feliç em fan.
Ja que la meva felicitat te nom i cognoms i ara, en aquest moment no sé que faria sense aquesta persona que em fa la noia més feliç del món.
No sé quan temps estarem junts, no sé si serà per sempre, l'únic que sé es que ara, vull viure la vida amb tu, vull estar al teu costat, i no vull que et distanciïs de mi, ja que si ho fas, jo no sé que faré, perquè m'he acostumat a que tu siguis al meu costat, als teus petons, a la teva veu i sobretot a aquelles mirades que em deixen sense paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada