Creus que ho has fet bé?

En quin moment he deixat de viure? En quin instant he deixat de ser qui era? Quan he deixat de somriure? Per què no m'has sabut estimar?

realment, no sé per quina raó no ho has fet, però crec que m'ha servit per madurar i per ensenyar-me que d'una casualitat he pogut conèixer a gent que m'ha ensenyat a apreciar les petites coses, els petits detalls.
M'he sentit realment esclafada, decebuda, i fins i tot podria dir que he deixat enrere una part de la meva vida, l'has estripat, no m'has volgut estimar, no has volgut sentir aquell pessigolleig, però que sàpigues que ho he fet tant bé com he sabut, i he donat tot el que tenia per tu.

No tinc clar encara el per què no m'estimes. T'he donat tot el que tenia, he fet mil bogeries per tu, i crec que l'amor es això, fer mil bogeries per la persona que estimes, es creure en l'impossible,es somiar, es somriure sense motius i fins i tot es creure en els contes, aquells que mai complirem perquè tu no ho has volgut.

 He plorat mil mars, he sentit mil espurnes apagar-se en el meu interior cada cop que et veig al seu costat, i ara, me n'adono que tot no es tan fosc, potser he trobat aquell petit raig de llum, potser vull que m'acompanyi cada dia, potser no vull que em deixi més, no vull sentir mes dolor, vull deixar de sentir aquest dolor al cor al pensar que ara l'estàs besant, pensant, que ara està al teu llit.

Diuen que l'amor es basa en el dolor, però jo crec que no, jo crec que es basa en la felicitat, sabeu per què?
Perquè quan estimes, somrius com un ximple durant hores, perquè quan es al teu costat, sents mil coses in explicables dins del teu ventre que vols seguir sentint sempre que puguis, sents que res importa, que tot absolutament tot es pot solucionar, i  sobretot te n'adones de l'important que es tenir-lo al teu costat, i et sents afortunada al tenir aquell noi, a la teva vora.

No sé que fer... Potser he de trobar una escapada, sol sé que vull deixar de plorar a mitja nit, perquè no ets amb mi, vull deixar de sentir que tu ets el millor, vull deixar de creure que t'importo, ja que, en realitat així és, perquè si t'hagués importat no m'haguessis fet això.
Però ara tot es igual, ja que, tan sols les persones que més m'importen m'ajuden dia a dia a superar quelcom que està mort, i que tu mai vas voler acceptar.

Ara, potser... Ara, donaria la vida per tu, si, però tinc clar que vull que no sigui així, no vull que siguis el meu somni, no vull que estiguis present en el meu dia a dia, tan sols volia perdre't de vista, però es impossible, ja que amb tu o sense tu, es improbable que deixi d'estimar-te, per això espero aquell raig, espero que brilli tant que el vegi des de l'habitació i que aquell raig, m'esborri les llàgrimes, m'esborri els records amargs, m'esborri les teves carícies, m'esborri el poc que em vas deixar conèixer de tu.

Pensava que com a mínim ens unia una amistat, però veig que no es així, tan sols era una joguina mes, una titella en aquest gran circ que tu solet has creat, i que aviat t'explotarà.

Encara, després de tot, segueixo estimant-te tant o més, però ara, tingues clar, que potser vull deixar de patir, ja que crec que aquest dolor no s'esvairà.
I sobretot espero que aquell raig que ara m'està il·luminant, no ho deixi de fer, i s'obri pas entre al foscor per atrapar-me i no soltar-me, perquè aquest si que descobrirà qui sóc jo realment, i que s'ha perdut la persona que no ha volgut saber res de mi.