I que en despertar tot hagi sigut un malson...

No puc respirar. Els llençols m'ofeguen, necessito marxar d'aquí, no puc dormir, he deixat de viure, mai més tornaré a ser qui era.

Nit d'estiu. Nit de bogeria. Nit en la que ens guiàvem pels somnis, per les ganes de ser grans, de ser millors, la matinada ens ha saludat fa estona i tan sols tenia ganes de continuar bevent, de ballar fins a que es desfessin tots i cada un dels problemes, fins que en el meu cos tan sols hi hagués felicitat, poder trobar aquella pau interior, tornar a ser aquell infant que vaig deixar de ser quan els problemes van començar a enfosquir les meves ganes de viure, i van debilitar tot el que tan fort era, tan arrelat estava.
Tan sols es respirava festa en l'ambient, ganes de deixar anar tot el que ens enfosquia, tot el que no ens deixava continuar endavant.

La nit no s'acabava, l'alcohol cada cop baixava més lleuger i tan sols tenia ganes de beure una mica més, semblava que la motxilla dels records pesava menys, sabia que allò no em faria cap bé.
La matinada avançava, i les meves ganes de fer-me gran també.
Un noi. Intento allunyar-me d'ell. No puc. Ningú m'ajuda. Em sento sola. Balla tota l'estona a la meva vora, intento coordinar, però no puc, no em veig amb forces d'absolutament res, m'apropo a les meves amigues, totes elles amb un noi diferent, els utilitzen i sobretot se n'enorgulleixen d'aquest fet.  No reconec a les meves amigues, totes tenen pressa, volen fer massa en poc temps i jo tan sols tinc una por irremediable cap al noi, que tota l'estona se m'apropa.

Es molt tard, marxo cap a casa. El camí es llarg, i camino ràpid ja que sento que algú em segueix. M'aturo. Continuo caminant. Obro la petita bossa de mà. Intento no perdre l'equilibri. No vull girar el cap. Respiro profund. Les meves passes comencen a ser més ràpides fins que començo a còrrer.
No puc respirar. Necessito parar, però aquelles passes encara em segueixen i sóc molt a prop d'un bosc. Tinc por. Em giro. El miro als ulls. Fujo entre els milers d'arbres.

M'atrapa. M'agafa. L'esgarrapo. Crida. Intento respirar. No puc. Tinc moltissima por.

Suplico que em deixi, que em doni una oportunitat per viure, per ésser algú important, poder tenir una oportunitat per viure. M'agafa dels cabells. Em mira als ulls i amb l'altra mà intenta deslligar-me la blusa.  Amb les mans intento tapar-me, donar-li cops, mentre tan sols puc plorar i pegar com una nena estúpida.

El pare m'havia explicat que fer en aquests casos, però per què no podia reaccionar? Per què no podia moure ni un sol múscul? Per què les meves llàgrimes no deixaven d'esdevindré del meu rostre? Era la por? Era les ganes de seguir viva? O tan sols m'atemoria deixar  tot el que em feia feliç?

Em lliga les mans. Encara no tinc els cinc sentits alerta, l'alcohol m'està jugant una mala passada i aquest home no sé que farà amb mi, no puc respirar gairebé i tota l'estona riu d'una manera molt estranya, vull tornar a casa.
Entrem en una casa de camp de per allà a prop. M'arranca la roba i jo no puc fer res, tan sols cridar mentre ell s'excita en cada crit, en cada plor.

Es treu els pantalons. Sé exactament que passarà i em resisteixo. No puc. No vull. Crido més fort que mai, les llàgrimes ofeguen les meves súpliques i ell tan sols riu i s'excita mentre em veu sofrir.

No vull. M'ho nego. La meva cara de por es veu reflectida en un vidre que hi ha en una paret de l'habitació. Em força. Repetides vegades. Estic morint. Morint en vida. Els seus cops no em deixen respirar, m'està fent mal, no sento més enllà del pit, porta dos hores agredint-me sexualment, violant-me.
Perdo el coneixement.
En despertar, crido, no em puc moure. Tanco els ulls i en despertar sóc a l'hospital. No puc respirar. No sé que m'ha passat, bé... Si que ho sé, però en aquell moment esperava que tan sols fos un malson i que en despertar encara seria qui vaig ser, ara ja fa molt temps.