Recordes quan em prometies el sol, la lluna i les estrelles? Recordes quan em deies que tots dos junts podriem arribar a tocar el cel? Quan deies que erem eterns?
Un sarpat de mentides son les que ara em porten a escriure això. A escriure que no, no estic bé, que tot el que realment em feia feliç s'ha esvaït, o millor dit, tu t'ho vas endur, però realment es igual, ja que tu em vas oblidar en l'instant en que vas decidir traïcionar-me, quan vas marxar del meu costat.
Érem feliços. Ho aparentàvem. Jo t'estimava. Tu no en vas tenir prou, no vas creure convenient estimar-me, fer-me feliç, potser tenies raó i la culpa tan sols la tenia jo, però, vas arrabassar-me el somriure, no vas voler per un cop, deixar enrere tot el que eres, i deixar el nostre timó sense rumb, ja que era l'únic que ens feia falta en aquell moment.
La por a estimar-me, va fer que em destruïssis. Que tot el que era desaparegués i tan sols en quedés la tristesa oculta entre milers de somnis trencats, vas enfosquir tot el que tenia a veure amb tu, en aquell moment tota la meva vida.
Ara ja tot es igual. Tan sols em queden capses plenes de records.
Qui diria que darrere d'una relació tan salvatge, sentimental, i fins i tot fugaç, tot i que intensa es podria encaixar amb poques capses, i que aquestes ocuparien el mínim d'espai, ja que ara, tan sols queden trists retalls d'una vida, d'un interval de temps tan escàs en el meu rellotge, que a penes l'he pogut aprofitar, que ni tan sols l'he pogut sentir, sentir del tot.
Seguiré endavant, amb una experiència més a les espatlles i intentant fer desaparèixer tota la foscor que em vas crear.
Eres el meu Sol, però vas fer que la foscor oprimís els raigs del sol, del teu amor. Tot i això gràcies per ensenyar-me una cosa nova, ja que si no caus no sabràs aixecar-te.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada