Un xiuxiueig va acariciar
la meva oïda de matinada,
volent creure en un demà
sota la lluna encantada.
Que més dóna si creiem
que res podrà aturar-nos,
que més dóna si pensem
que l’amor ens farà eterns.
I tu al meu costat
vols construir un demà,
mentre jo sense pensar
t’agafo fort i no et deixo anar.
El perquè es ben senzill
tu i jo som infinits.
I la mar ens va demostrar
com de fàcil és pensar
que l’amor és un fantasma
que t’enganxa i t’atrapa,
és l’aranya dels sentits,
la por dels més petits,
l’anhel dels que son vius.
Només em queda dir adéu
a la soledat encantada,
a les nits de plors i ombres,
al silenci dels meus crits,
que semblaven no tenir fi.
Sembla un somni el que vivim
Un paradís el que sentim,
Quelcom que no tindrà fi
Mentre no et separis de mi
I que passa si somric,
Al veure’t despertar amb mi
I amb un petó i un pessigolleig
El dia s’aclareix
Com si els núvols i la foscor
Fossin un malson
Fossin la por de tot allò
D’un tu sense jo,
D’un jo sense tu.
.jpg)
