Sense títol

Estava buscant un títol per posar-li a la nostra història, un títol original, únic, que expressés les mil bogeries que hem arribat a fer, els mil i un petons que ens em donat i els milers de sensacions que provoques en mi.

No he pogut trobar ni tan sols una paraula que definís els teus llavis somrient a mitja nit a la llum de

la lluna, mentre el so de la pluja ens feia de banda sonora una nit de tardor, no he pogut trobar cap mot que s'assemblés als teus ulls quan em mires i jo no puc evitar somriure, perquè me n'adono que sense tu, la meva vida perdria el sentit.

Com puc arribar a expressar fins a quins nivells t'estimo? Com puc expressar que ets tu, si tu, l'amor de la meva vida?

Si tanco els ulls, puc arribar a sentir els teus llavis dient-me que m'estimes, i els teus dits recorrent la meva pell, mentre deixes un camí de petons fins arribar als meus llavis, puc sentir que ets amb mi, encara que siguis a milers de quilòmetres, perquè un lligam molt fort m'uneix a tu.

Intento escriure el que signifiques per mi, però ninguna paraula pot arribar a tenir el sentit que tu tens per mi.

Cap d'aquestes pot expressar amb claredat com em sento quan em truques un dia qualsevol només per dir-me que m'estimes, no puc trobar-ne cap que pugui explicar com em sento al despertar a mitja nit i veure els teus ulls clucs reposant sobre el meu coixí, ni quan em despertes fent-me mil petons, quan fem l'amor, quan som nosaltres que despertem a l'alba del matí amb els nostres somriures, amb el nostre amor, no puc dir res més que t'estimo.

Si una paraula englobés tot el que som, i el camí que portem recorregut, no caldría expressar-ho en mil i una.

Potser aquesta complexitat es la que fa que seguim com el primer dia, potser es la que fa que la sinceritat, la cordialitat, l'amistat i l'amor segueixin aflorant en això que tenim, potser no estem fets per ser simples i la complexitat es la que fa que sense dir-nos res ens ho diguem tot, i que aquells silencis siguin els que ens facin reviure.

Qui sap, la flama d'aquest amor, potser mai s'extingirà o potser el bufec del vent de Tramuntana fa que aquell foc que ens cremava per dins deixi de èsser, deixant-nos buits, deixant-nos sense essència.

Si, parlo d'aquella essència que neix de les nits més fosques i dels dies més clars, aquella que ens obliga a necessitar-nos, a estimar-nos, i que fins i tot deixa entre veure una llàgrima al sentir que ens estem allunyant.

Vull que recordis que sempre estaré al teu costat, que t'estimo, t'estimo tant que fins i tot em fa mal, em fa mal no tenir-te al meu costat cada segon del rellotge, i vull que sàpigues que som una història sense títol, perquè el nostre amor es tan bonic, tan complex i tan especial que no enten de paraules, sinó de sentiments, de un tu i jo, d'aquell nosaltres.

i ara, per últim, deixaré d'escriure aquestes paraules i espero que em facis l'amor, i que m'estimis tota la vida, perquè encara que aquell vent de Tramuntana vulgui bufar la nostra flama, jo ho impediré i mataré mil monstres per tu, perquè t'estimo.