Després de tant de temps.

Recordes quan tan sols érem dos nens fugint del dolor? Recordes quan tot el que ens envoltava no ens deixava respirar?

Quan el sol entrava per la finestra i no ens deixava dormir, quan creiem que els minuts ens estaven fent una cursa, on qui s'aturava perdia, on tot el que importava es aprofitar cada segon, fer-lo únic, on tu i jo no deixàvem de desafiar al temps i sobretot vàrem aprendre a viure a contra rellotge.

Recordo quan t'encantava que et llegís, mentre tu m'escoltaves i somreies perquè segons tu, això et transportava al món dels contes.

Jo tan sols podia fer això, pronunciar les lletres que eren escrites en aquelles pàgines, mentre els teus ulls clucs es posaven sobre les meves cames, i les teves mans jugaven amb la meva mà.

No deixaves que les pors ens afectessin, i sobretot, saps que es el que millor fas? Fer-me somriure.


Si, potser ara no som tal com érem abans, potser em deixat de ser nens, em deixat de jugar, però seguim sent els mateixos. Seguim corrent quan la pluja ens intenta atrapar, quan vol mullar, o simplement embrutar el que fa tant de temps que mantenim com nous. Seguim somrient quan es fa fosc, ja que sabem que en algun moment sortirà el sol, o si més no trobarem una llum que il·luminarà el que som.

Realment no sé com, però m'he enamorat de tu, si, ho vaig saber quan et vaig mirar als ulls, quan em agafar de la mà i em vas dir "Tot sortirà bé".

Els teus petons son els que em fan sentir qui sóc, i que cada matí em despertis amb un d'ells es una de les coses que més m'agraden, i que més feliç em fan.
Ja que la meva felicitat te nom i cognoms i ara, en aquest moment no sé que faria sense aquesta persona que em fa la noia més feliç del món.

No sé  quan temps estarem junts, no sé si serà per sempre, l'únic que sé es que ara, vull viure la vida amb tu, vull estar al teu costat, i no vull que et distanciïs de mi, ja que si ho fas, jo no sé que faré, perquè m'he acostumat a que tu siguis al meu costat, als teus petons, a la teva veu i sobretot a aquelles mirades que em deixen sense paraula.

Si no caus no sabràs aixecar-te.

Veus aquest somriure? I aquest? Doncs darrere de cada un d'ells s'amaguen milers de llàgrimes. S'amaguen les mentires que em vas contar, s'amaguen les traïcions, els secrets inconfessables i sobretot els lligams que em mantenien al teu costat.

Recordes quan em prometies el sol, la lluna i les estrelles? Recordes quan em deies que tots dos junts podriem arribar a tocar el cel? Quan deies que erem eterns?

Un sarpat de mentides son les que ara em porten a escriure això. A escriure que no, no estic bé, que tot el que realment em feia feliç s'ha esvaït, o millor dit, tu t'ho vas endur, però realment es igual, ja que tu em vas oblidar en l'instant en que vas decidir traïcionar-me, quan vas marxar del meu costat. 

Érem feliços. Ho aparentàvem. Jo t'estimava. Tu no en vas tenir prou, no vas creure convenient estimar-me, fer-me feliç, potser tenies raó i la culpa tan sols la tenia jo, però, vas  arrabassar-me el somriure, no vas voler per un cop, deixar enrere tot el que eres, i deixar el nostre timó sense rumb, ja que era l'únic que ens feia falta en aquell moment. 

La por a estimar-me, va fer que em destruïssis. Que tot el que era desaparegués i tan sols en quedés la tristesa oculta entre milers de somnis trencats, vas enfosquir tot el que tenia a veure amb tu, en aquell moment tota la meva vida.

Ara ja tot es igual. Tan sols em queden capses plenes de records.

 Qui diria que darrere d'una relació tan salvatge, sentimental, i fins i tot fugaç, tot i que intensa es podria encaixar amb poques capses, i que aquestes ocuparien el mínim d'espai, ja que ara, tan sols queden trists retalls d'una vida, d'un interval de temps tan escàs en el meu rellotge, que a penes l'he pogut aprofitar, que ni tan sols l'he pogut sentir, sentir del tot.

Seguiré endavant, amb una experiència més a les espatlles i intentant fer desaparèixer tota la foscor que em vas crear.

Eres el meu Sol, però vas fer que la foscor oprimís els raigs del sol, del teu amor. Tot i això gràcies per ensenyar-me una cosa nova, ja que si no caus no sabràs aixecar-te.

Quan saps realment que ets feliç?

Fa molt de temps, em van preguntar que volia ser quan fos gran. Jo, realment no ho tenia clar, mil idees em capficaven i vaig arribar a la conclusió que el meu màxim objectiu seria ser feliç, però em van preguntar que era ser feliç, i jo realment no ho sabia.

Que és ser feliç? Quan saps realment que ets feliç?

Potser ser feliç es tenir a una persona que t'inspira al teu costat, que et fa feliç, i que sense que te n'adonis, t'enamores, i se t'omple el cor al sentir aquesta felicitat, al sentir que aquesta llum que ara et rodeja es l'única que et fa vibrar, que et fa sentir qui ets.
 O potser es viatjar, marxar ben lluny, deixar en cada ciutat un pedaç de tu, per quan i tornes recuperar-lo i poder-lo deixar en alguna altra part d'aquest gran planeta, d'aquest món...
Fugir dels problemes i esperar fins que desapareguin, pot arribar a ser una bona opció, si més no, es la més fàcil...
Qui sap, i si és conèixer als teus idols? I si la felicitat està en la persona que et fa oblidar els problemes i que saps que mai el coneixeràs? És això el que ens fa tirar endavant? Ens fa tirar endavant les ganes de arribar a la meta? De voler ser millors o simplement importar un mínim en la seva vida?
La felicitat pot estar amagada en qualsevol lloc.

També pot estar amagada en les petites coses aquesta felicitat. En com li queda aquella samarreta amb els seus cabells, que en aquella taula, rere els llibres hi ha una petita figura en forma de fada, i que aquella simbolitza que algun cop ella volarà i marxarà, marxarà ben lluny on els problemes no la trobin, o simplement que quan et somriu aquell nen desconegut del tren, saps que és perquè necessita una escapada i et veu la millor opció. Petits detalls, que potser són el que més importa.

Crec que la felicitat son els somnis, i les ganes de prosperar, perquè quan en aquell camí en fas una passa, es quan realment n'estàs satisfet, i aquesta felicitat sempre prospera, ja que, sempre camines endavant, sempre segueixes lluitant.

Canvis. Llibertat.

Temps de canvis. Temps de records. Ganes de ser lliures.
En aquests moments, tot el que m'envolta canvia. Canvien les estacions, les persones que m'envolten, les persones a les que estimo, també canvien les fulles dels llibres, els dies que aliens al que m'esdevé, canvien sense cèsar i no deixen temps a l'espera.

Realment crec, que tard o d'hora aquests canvis deixaran de com a mínim ofegar-me. Deixaran que em circuli un altre cop la sang, ja que ara tan sols flueixen problemes.
Potser aquests canvis son bons, potser tan sols es un tràmit, per aconseguir donar una passa més, arribar una mica més lluny que els demés, tocar el cel, i si no pots imaginar-ho i ser feliç amb aquell tros de somni.

Ser lliure. Beneït somni, beneïda innocència, ja que estem lligats de mans i peus. Quina ironia, veritat? Som lliures, però els lligams afectius, polítics i religiosos ens ofeguen i volen acabar amb nosaltres, amb la nostra bogeria, amb la nostra identitat.
Ara, tan sols vull viure de la innocència que em queda, del temps que va a contra-rellotge, i les manelles d'aquest ja m'han dit que no em volen esperar.

Així que tan sols us puc donar un consell. Sigueu feliços, intenteu-ho, sentiu aquella felicitat com recorre el teu cos, com s'introdueix en tu, i sobretot lo bé que et t'escau sentir-te així.

A part d'això... Crec que tan sols em queda dir que procureu no dependre del que pensin o deixin de pensar els demés, ja que això es un dels altres lligams que em plantejat...
Ho veieu? No sentiu aquells lligams? I sabeu el pitjor? Que no ens podrem deslliurar d'ells, perquè estan tan arrelats a nosaltres que es impossible tallar-los o esborrar-los.

Jo seguiré el meu camí, seguiré endavant, no vull retrocedir més així que m'ompliré de forces i saltaré tots els obstacles que trobi, així com a mínim podré dir que ho he intentat i mentre ho faig cercaré la meva felicitat, ja que... Quina es la meva meta llavors?

Pensaments, sentiments, tot el que no m'atreveixo a dir.

Necessito veure'l. Necessito sentir el seu alè, i que a poc a poc el seu somriure s'entrellaci amb el meu, vull que estigui al meu costat.

Més igual tot. Com l'he conegut, les situacions tan estranyes que em viscut, o el temps que fa que parlem, però en aquells mesos ha estat sempre al meu costat. M'ha fet somriure, m'ha fet creure que tot pot millorar i tan sols parlant-me i fent-me sentir especial.

Es una persona genial, i realment l'estimo moltíssim. Potser, espero massa d'ell, vull que tot surti perfecte, o simplement que no sigui com els demés, que m'ensenyi alguna cosa, que m'ajudi a prosperar i que sobretot no em deixi com altres han fet.
Si, potser espero massa, però crec, que en aquests moments estic fent bé, ja que, es l'únic que m'ajuda, o simplement que em dóna la seva mà per caminar, caminar al seu costat.

Tants cops he somiat en tenir algú que m'ajudi a la meva vora, que no m'he n'he adonat de lo a prop que estava ell, de la proximitat de les seves paraules, dels seus actes. Realment, m'atemoreix perdre'l, que res no surti com crec, com somio, com penso.

Potser tan sols passarà a ser un amic més, una persona que es convertirà en algú molt especial, però vull desitjar que quan ens veiem em pugui llençar als seus braços i mentre estem els dos, abraçats, tan sols importi això, res més.
I que en veure'l pugui besar-lo, i pugui dir-li que me l'estimo, perquè ara, es en l'únic que penso. Si, penso contínuament en ell, en els seus llavis, en les meves ganes de sentir el seu alè prop de la meva galta, de sentir els seus llavis acaronar els meus, si, espero que tot això pugui ser cert, i no sigui un altre cop un somni que tingui que estripar per aconseguir tenir-ne de nous.

Espero que estigui al meu costat, i que no em deixi, espero que no vulgui marxar del meu costat, i sobretot que em protegeixi dels monstres, les pors, de les tristeses de tot el que em fa plorar, perquè es l'únic que sap fer-ho encara que no se n'adoni, encara que sembli impossible me l'estimo i molt, potser tan sols soc una nena tonta que torna a llençar-se a per un impossible, un de mils, mil objectius llençats per el simple fet de que no son adients, no son el que esperava.

Vull arribar a pensar que no es així amb totes, que per un cop, soc jo la especial, soc jo la persona que el fa somriure, i que no soc una més de la llista interminable.
Potser necessito això, sentir-me especial, creure'm que algú de debò m'estima i que no estaré sola, que no deixarà que estigui sola, ni que sigui per un instant, que sempre estigui al meu costat....

Potser es molt demanar, tan sols em queda dir que gràcies, si, gràcies per aparèixer en la meva vida, i sobretot per fer-la una mica més bonica, per confiar en mi, i per fer-me somriure com tu sol saps.
No sé com acabarà tot això, espero poder seguir al teu costat, sigui de la manera que sigui, ja que t'has convertit en algú molt especial...

Imagino, i penso en que algun cop puguem ser feliços tots dos, junts, ja que per alguna estranya raó, em sento més unida a tu que mai, i vull seguir sentint aquesta sensació durant molt temps.

Et puc dir una altra cosa i que quedi en secret? M'encanta quan el suau so de la teva veu em parla, quan crea melodies i quan em fa somriure tan sols parant-me, ets genial.

Si, puc dir-ho ben alt, t'estimo.

Creus que ho has fet bé?

En quin moment he deixat de viure? En quin instant he deixat de ser qui era? Quan he deixat de somriure? Per què no m'has sabut estimar?

realment, no sé per quina raó no ho has fet, però crec que m'ha servit per madurar i per ensenyar-me que d'una casualitat he pogut conèixer a gent que m'ha ensenyat a apreciar les petites coses, els petits detalls.
M'he sentit realment esclafada, decebuda, i fins i tot podria dir que he deixat enrere una part de la meva vida, l'has estripat, no m'has volgut estimar, no has volgut sentir aquell pessigolleig, però que sàpigues que ho he fet tant bé com he sabut, i he donat tot el que tenia per tu.

No tinc clar encara el per què no m'estimes. T'he donat tot el que tenia, he fet mil bogeries per tu, i crec que l'amor es això, fer mil bogeries per la persona que estimes, es creure en l'impossible,es somiar, es somriure sense motius i fins i tot es creure en els contes, aquells que mai complirem perquè tu no ho has volgut.

 He plorat mil mars, he sentit mil espurnes apagar-se en el meu interior cada cop que et veig al seu costat, i ara, me n'adono que tot no es tan fosc, potser he trobat aquell petit raig de llum, potser vull que m'acompanyi cada dia, potser no vull que em deixi més, no vull sentir mes dolor, vull deixar de sentir aquest dolor al cor al pensar que ara l'estàs besant, pensant, que ara està al teu llit.

Diuen que l'amor es basa en el dolor, però jo crec que no, jo crec que es basa en la felicitat, sabeu per què?
Perquè quan estimes, somrius com un ximple durant hores, perquè quan es al teu costat, sents mil coses in explicables dins del teu ventre que vols seguir sentint sempre que puguis, sents que res importa, que tot absolutament tot es pot solucionar, i  sobretot te n'adones de l'important que es tenir-lo al teu costat, i et sents afortunada al tenir aquell noi, a la teva vora.

No sé que fer... Potser he de trobar una escapada, sol sé que vull deixar de plorar a mitja nit, perquè no ets amb mi, vull deixar de sentir que tu ets el millor, vull deixar de creure que t'importo, ja que, en realitat així és, perquè si t'hagués importat no m'haguessis fet això.
Però ara tot es igual, ja que, tan sols les persones que més m'importen m'ajuden dia a dia a superar quelcom que està mort, i que tu mai vas voler acceptar.

Ara, potser... Ara, donaria la vida per tu, si, però tinc clar que vull que no sigui així, no vull que siguis el meu somni, no vull que estiguis present en el meu dia a dia, tan sols volia perdre't de vista, però es impossible, ja que amb tu o sense tu, es improbable que deixi d'estimar-te, per això espero aquell raig, espero que brilli tant que el vegi des de l'habitació i que aquell raig, m'esborri les llàgrimes, m'esborri els records amargs, m'esborri les teves carícies, m'esborri el poc que em vas deixar conèixer de tu.

Pensava que com a mínim ens unia una amistat, però veig que no es així, tan sols era una joguina mes, una titella en aquest gran circ que tu solet has creat, i que aviat t'explotarà.

Encara, després de tot, segueixo estimant-te tant o més, però ara, tingues clar, que potser vull deixar de patir, ja que crec que aquest dolor no s'esvairà.
I sobretot espero que aquell raig que ara m'està il·luminant, no ho deixi de fer, i s'obri pas entre al foscor per atrapar-me i no soltar-me, perquè aquest si que descobrirà qui sóc jo realment, i que s'ha perdut la persona que no ha volgut saber res de mi.

Tot el que no esperava de tu...

Conta la llegenda que tu i jo érem feliços,que t'agradava que somrigués a totes hores, que t'enamorava la meva manera de canviar el rumb, de ser impossible i de poder crear tot el que somiés.
Conta la llegenda que m'estimaves.
Recordo que t'encantaven els petons al coll, que no t'enfadaves quan et mossegava l'orella, i que t'encantava quan et despertava a mitja nit entre petons, mig sobresaltada, tan sols per dir-te que t'estimo, perquè, aquell t'estimo no em deixava respirar i necessitava dir-t'ho.

Ara, tan sols discutim, ja no hi han petons en mig de la pluja, ja no hi han mirades confidents, el teu amor s'ha esfumat, ja no és amb mi, i ja no vols formar part del que un cop tots dos vam formar, crec, que has oblidat tot el que vam sentir, tot el que t'he estimat, tot el que et segueixo estimant.
Abans havíem escrit unes pàgines en les nostres vides, i tu, ara, les estaves estripant, estaves esborrant l'empremta que vaig deixar en tu, l'empremta que encara ens unia.
Vas voler esborrar tota la por que et produïa estimar-me, refugiant-te en una carcassa que tan sols va destruir-nos.

Per què vas voler marxar del meu costat? Que coi et vaig fer per fer-me això? Per què no em vas dir que no m'estimaves i ja està? Per què vas decidir fer-me mal?
Tan sols desitjava veure aquell somriure al llevar-me, que siguessis feliç al meu costat, esperava estar sempre al teu costat, que tonta vaig ser al pensar-ho, al pensar que m'estimaries tant o més del que ho feia jo, i que viuríem feliços, creant a poc a poc un conte, en el que tot seria perfecte, en el que tot seria màgic.
Recordes que ens va unir? Com ens vam conèixer? Recordes com em miraves? Com somreies sense voler, i ho intentaves ocultar, però ho veia, i tancava els ulls, i t'abraçava, érem feliços.

No tinc paraules per expressar el que sento. No hi ha paraules per definir que t'estimo, que has marxat del meu costat, i que no vols tornar-hi. Com puc definir que mai més tornarem a estar junts?
Ara mateix res em pot fer canviar d'opinió, tot es fosc, encara no em crec que l'amor entre els dos s'hagi esfumat, no em puc arribar a imaginar que m'hagis deixat sola, sense ningú,

Recordo, com t'agradava l'olor a mar, deies que era una de les olors més pures que mai havies sentit, que et recordaven a mi, perquè també et feien sentir especial. Em pregunto si també hauràs oblidat aquesta olor, em pregunto si encara em recordaràs.
Sóc molt ingènua, ja que, tu has passat pàgina, i jo segueixo encallada en els estels fugaços, en els unicorns de colors i les nits de bogeria. Segueixo encallada en la pàgina en la que m'ensenyaves a estimar, a viure, a riure, a que també es pot plorar de felicitat, i sobretot a que una persona pot arribar a convertir-se en la vida de una altra, en com l'amor por arribar a moure muntanyes, en com l'amor pot ser el que sostingui una vida, la meva vida.

Porto una màscara que m'aïlla del dolor, o com a mínim l'oculta, no em deixa exterioritzar-lo, i no sé com em sento, perquè tot es fosc, pensava que aquest moment no arribaria mai, que no se't acabarien els petons, que no se't acabarien les ganes d'estimar-me, de fer-me sentir una princesa, de voler ser el meu príncep.

No saps quant de temps porto pensant en tu, quant de temps malgastat, imaginant que en qualsevol instant podries entrar per la porta i cridant dir-me que m'estimes, que tot ha sigut un error, que no has oblidat tot el que em sigut tu i jo.
T'estimo, i no vull fer-ho. Me n'avergonyeixo, perquè estic estimant a la persona que m'està destruint, que m'està matant en vida, que m'està portant pel camí del que tu em vas salvar.

Crec, tan sols crec, que m'he de treure aquesta disfressa, aquest "Tot va bé" que m'està ofegant, m'he d'esborrar el somriure de la cara i he d'assumir que no ets qui vas dir ser, he de llençar la màscara que m'acompanya des de que tu em vas dir adéu, he d'aconseguir per mi mateixa ser feliç, he d'aconseguir somriure, i que aquest somriure, no el produeixis tu, i sobretot, he de deixar de somiar en els contes, he de deixar de creure que existeixen, perquè m'has demostrat, que el prínceps blaus son simples materials que al final acaben destenyint-se, i es converteixen en simples humans, d'aquest món que ens apropiat.

Recorda una cosa, tan sols una dels milers de moments que em viscut junts, recorda qui va ésser al teu costat, quan fins i tot el vent et donava l'esquena i te n'adonaràs de tot el que has perdut.

Petons, mossegades i somriures que amaguen el molt que t'estimo.

T'arranco la roba, tinc ganes de fer-te l'amor, de sentir-te, de deixar enrere tots els problemes que havíem tingut fins a aquell moment, vull que entenguis que jo t'estimo.

En aquell moment tan sols importem tu i jo. Sentir-nos vius. Sentir-nos tots dos únics.
Et vull menjar a petons, menjar-te sencer. Vull que toquis el cel, que ho facis amb mi, al meu costat mentre jo al teu costat, el toco, i quedem tots dos, levitant en mig del cel omnipotent, fent que l'amor sigui pur, fent que sigui un moment salvatge, però a la vegada intim, fent que aquest moment tan sols importi això, fer-nos l'amor.

Trenquem el llit, trenquem les lligadures que ens ofeguen, trenquem la roba que ens deixa sense alè, trenquem tot el que no ens deixi estimar-nos.
Apreta'm a tu. Fes que el meu cos, gairebé nu, senti els teus pectorals en el meu tors, senti que realment vols sentir, vols encastar-me a la paret, vols que les agulles del rellotge es parin, vols fer tot el que està prohibit.
Respira profundament, deixa'm mossegar-te l'orella, i no deixis de donar-me petons al coll, fes que les teves mans trobin el punt just en el meu cos per a que se m'erici la pell, troba un dels punts que em fan gaudir.
Fes que els teus llavis recorrin cada part del meu cos. Fes que les teves mans acaronin els meus pits, que els sentin, i que poc a poc baixin i m'acaronin tot el cos, fes-me sentir una dona.

Vols que et digui una cosa? M'encanta quan em dius entre petons i petites mossegades que m'estimes, que el sol matiner sigui l'únic que vegi el que esdevé en aquella habitació, que vegi que la tempesta ha cessat, i que l'arc de sant Martí no s'esborrarà, com a mínim fins al moment.

Els nostres dits juganers, s'entrellacen amb les mirades, i entre algun que altre t'estimo se'ns escapa un somriure fins arribar al llit, ja totalment desfet, per continuar, per sentir que tot el que fem es cert, per oblidar que el món està en guerra, per fer que la guerra tan sols estigui en el nostre llit, d'una ciutat remota, d'aquell món en el que la pau es relativa, es una corda que s'esguinça minut a minut.

Sé que potser no som perfectes, però quan estem junts, tot i les imperfeccions som únics, i això es el que ens fa especials, ens fa convertir-nos en la parella més bonica de tota la ciutat, som aquella petita lluerna en la fosca nit, que brillem en mig d'un mar d'amor, de ganes de viure.

Deixo que les teves mans s'introdueixin en el meu cos, que els teus llavis mosseguin els meus, sóc adicta a aquells petons, i en busco més, busco tot el que siguis tu.
Et mossego el nas, i mentre tu t'enfades m'assec al teu costat i et menjo a petons, m'estiro damunt teu.
Et sento més a prop que mai, en aquest moment, crido de plaer. Crido sense voler, però ho faig. La meva respiració s'accelera i sento que la seva s'accelera en el mateix moment.
Els nostres cossos s'atreuen d'una manera espectacular. Mentre ets dins meu, els teus dits premen el teu cos al meu, i les meves mans no poden evitar esgarrapar la teva esquena, i aquella petita mostra de passió, fa
que el sexe sigui una mica més salvatge, més dur, mes nostre.
Somric, i sense deixar que les nostres mirades es perdin en l'horitzó, continuem fent l'amor.

Mai m'he plantejat que faria sense tu. Que faria sense els teus petons càlids sense les ganes de veure't, sense els t'estimo a mitja nit, sense tot el que signifiques per mi, i realment no m'ho vull plantejar, ja que... si no ets amb mi, jo no sóc res.

Ara tot es igual, tu ets amb mi i això es l'únic que m'importa.
Crido. Sento que tots els meus músculs s'estremeixen i com tota la meva pell s'eriça.
Torno a cridar, crido amb tu, et dono un petó i em quedo agitada al teu costat.

El batec del meu cor es suavitza, i el teu tors deixa d'anar accelerat. Es l'únic que em fa sentir-me així de viva tot just després de sentir tant.

Les seves mans, endormiscades, dibuixen cercles en el meu ventre totalment nu, mentre que els meus ulls es tanquen i el meu somriure es deixa veure més que mai.
Tan sols em queda dir que encara que no sé si això ho sentiré sempre, tinc molt clar, que mai oblidaré qui està ara al meu costat, quan ningú ho ha estat, quan tothom s'ha allunyat i ell a seguit lluitant per mi, per el que realment li importa.

Paraules encofrades...

Des de ben petitona la meva àvia, em llegeix cada nit una història d'aquell llibre que no té fi. És un llibre molt antic i jo, mai n'ho vist l'interior, mai he vist els milers de lletres que s'amaguen en ell, que fan tan acollidores cada nit que l'àvia seu en el meu llit, m'arropa i continua la història, la vida d'aquella noia, i ho viu tant que no puc deixar d'escoltar, fins que acaba el capítol, fins que acaba una altra petita aventura, aquella que any rere any em fa tenir una altra raó per lluitar, per aconseguir el que aquella protagonista anhelava, la felicitat.

Em son molt familiars les històries, potser perquè fa molts anys que llegeix el mateix llibre, potser perquè en algun moment les he viscut, no ho sé, tan sols m'encanta sentir la dolça veu d'ella explicant-me totes aquelles aventures, i retornant una mica a la infància, recordant lo segura que em sentia en els seus braços, com tot era tan plaent, on tot era un somni, un joc nou, on la imaginació no deixa lloc als problemes, on tot es com volem que sigui.

Es tan estrany com dia a dia m'agrada més aquella novel·la que em narra l'àvia, es tot tan real...
Com pot una història descriure tantissimes coses? Com pot fer-me pensar d'aquesta manera?

El capítol d'avui, es una mica complex, explica moltíssimes coses... La repressió en la que viu la protagonista, les ganes de llibertat d'un poble on el nacionalisme reprimia la seva llengua, l'amor jovial, l'amor d'adolescència, també reprimit per les desavinences de les diferents families.

Els problemes d'aquell llibre son constants, potser perquè se n'explica una època una mica dura, en plena post-guerra, però me'n familiaritzo massa, necessito acabar-lo, però sembla la història interminable....

Quan acaba de llegir, l'àvia marxa m'arropa, em besa el front i marxa somrient. Sento un cop. Un crit. Silenci.
M'aixeco corrents i em trobo a l'àvia a terra amb els ulls tancats. Emergències arriba al cap d'uns minuts i poc després ja som dins l'hospital, on l'àvia sembla no despertar.

Els dies passen, i jo no puc fer res, es allà, dormint sense parar. En tornar a casa, agafo aquell llibre interminable, i el fullejo, sembla escrit a mà, sembla que la persona que ho hagi escrit algú fa molt de temps, i en arribar a la seva habitació i obrir el primer calaix de la cómoda en veig altres llibres aparentment iguals, però el tipus de lletra era diferent, a vegades millor, altres pitjor. Semblava... semblava una novel·la escrita a mà.

En arribar a l'hospital un altre cop, m'assec a la vora de l'àvia, i amb una veu suau continuo la història, aquella que la nit abans ella va deixar a mitges...
La història continua... " I en aquella habitació, em va abraçar, no teníem massa temps, ens besàvem mentre els seus ulls buscaven els meus i fins i tot em feia vergonya mirar-lo als ulls... Després dels centenars de cartes que ens haviem enviat... "
Paraula a paraula, m'endinsava en un món totalment paral·lel al que estava vivint. Tenia ganes de saber-ne l'autor, però no el posava, volia llegir-me tota la col·lecció d'aquest autor o autora.

L'àvia mou la mà i em toca la cama. Deixo de llegir i veig com obre els ulls. Em mira. Somriu. Parla:
"T'estimo petita, et portaré sempre al cor i recorda, encara queda llegir-ne el final" Tanca els ulls.
PIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIP. Crits. Plors. Ganes de morir.

L'àvia va morir en aquell instant i també va morir una part de mi, totes les nits escoltant la seva veu. Faig el que em demana i m'acabo el que em queda, acabo els llibres.
" Avui m'han dit que estic embaraçada. L'Ernest no pot deixar de somriure, som tan feliços, sembla que després de la tempesta, arriba l'arc de sant martí, i aquest nounat ens portarà la felicitat que ens han tret els nostres familiars.
Avui i sempre, t'estimo Ernest."

I així s'acaba... Pensava que això em diria qui es l'autora...
La mare en veure que m'havia acabat el llibre em somriu i em diu "Com es deia l'avi?" quan responc dient "Erne" ella es posa a riure, i em mira, i plorant em diu "Aquest es el diari de l'àvia, i aquell neixement que nombra al final del llibre, sóc jo, aqui va voler acabar el seu diari, mes de deu anys narrats i patits en pròpia carn..." 
Ploro. com no hi havia caigut abans? Per què no m'ho va dir mai?

Ara tan sols em queden aquells diaris, aquells pedaços de la seva vida, aquells que guardaré sempre, ja que son una part de mi, una part d'ella, la part que va morir aquell vint-i-dos de juliol.

El suau so de la teva melodia...

Persones aparentment desconegudes, que apareixen en la teva vida per casualitat i que es converteixen en persones essencials en la teva vida.
Aquelles persones, son els músics, els que fan una mica més amè el teu dia a dia, i aquelles cançons, son les que dia a dia t'entenen i fan que somriguis, ploris o simplement et facin vibrar i sentir la màgia que avant temps vas descobrir.

Aquella música et fa apropar als músics aquells que t'han entès hi ho han reflectit en aquelles cançons, i et fan somriure.
Aquells que es converteixen en els teus idols,  en els teus referents, en tot el que tu desitges, i esperes del teu noi o noia ideal, o simplement a la persona que vols arribar a aspirar, o simplement vols acaronar, i saber-ne tot d'aquella persona perquè realment son les persones a les que aprecies, per, si més no aproximar-te a ell i que formi part de la teva vida.

Hi ha gent que no té aquesta sort, que no pot conèixer les persones que els motiven, que et fan somiar, altres en canvi els tenen al seu abast, poden fins i tot parlar amb ells, i en algun moment podrien fins i tot arribar-se a considerar amics.

Poden ser adorables, simpàtics, sincers, tot semblava el somni del que no volies despertar, aquell que somiaves totes les  nits.

Jo crec que els idols, son persones que t'ajuden, i fins i tot et poden arribar a sorprendre i et treuen els somriures més sincers que hagis pogut imaginar.
Et fan somriure, et fan somiar desperta i fins i tot encara que pugui semblar impossible et poden arribar a enamorar, fins al punt de molestar-lo dia a dia , de no poder viure sense fer-lo somriure, sense que t'expliqui tot el que fa durant el dia, tot el que en aquell moment es converteix en la TEVA vida.

Es molt estrany llegir això sense sentir-ho, sense adonar-te'n que tot això pot existir, que la seva veu es la que guia el teu camí i ets capaç de fer qualsevol bogeria per ell o ella, i tan sols necessites el seu calor, els seus braços per sentir-te bé, però entens que si no els busques en els teus somnis mai els trobaràs, perquè mai elegirà a la noia qualsevol que s'enamorava dia a dia del seu somriure i d'aquells ullets clucs que feien que el seu estomac dónes un tomb mentre mil papallones es bellugaven entre la suau melodia que escoltava en un cada un dels concerts que anava.

Així que a moltes noies els queda somiar, somiar despertes, perquè saben que aquell idol, mai les despertarà amb mil petons, perquè el seu petit somni mai es complirà i tard o d'hora tot aquell amor, i aquella màgia es convertiran en un dolor continu que farà desfer fins al punt de desaparèixer a la persona que està sentint això.

Però això es el que esdevé quan t'enamores d'un impossible, de l´única persona que no aconseguiràs mai, ja que mai es fixaria amb la persona corrent que camina sola pels carrers de la ciutat, mentre en el seu reproductor sona el CD del seu grup preferit sona d'una manera energètica mentre tan sols pots estar pensant en els seus petons, les seves mans o simplement lo meravellós que es amb tu.

Son simples il·lusions d'adolescent o tan sols els deliris d'una noia enamorada de la lluna, enamorada de la persona que l'ha ensenyat a viure, a ser feliç

Hi havia una vegada? o simplement... FI?

Tot té un final. Tot s'acaba.
L'amor que pensaves haver trobat, es tan sols una passejada, un glop d'aire que tard o d'hora s'esvairà, desapareixerà, i tan sols en quedaran allò que anomenem records.

Els finals son una de les coses més difícils. Es deixar enrere tot el que et va fer feliç, es oblidar per què vas començar i sobretot es pensar que després de trobar aquest final, comença un altre inici, potser millor, que et farà tornar a sentir com quan vas començar a experimentar aquell principi, aquell inici de relació, les ganes de no voler acabar mai, el que podríem dir que es com un somni, perquè saps que tard o d'hora s'acabarà.

Heu pensat mai en això? En que tot té un final, començant per nosaltres? Que si no hi haguessin finals, no hi haurien principis? i sobretot, que sense aquests principis nosaltres no haguéssim viscut?  Ens hem adonat de com una sola peça de la història la pot convertir en una farsa, en una cosa que no existiria?

Els finals no son tan dolents com semblen, son mers passatges de la nostra vida, son simples camins que ens toca recórrer, i que a vegades tot i que son complicats, ens ajuden a millorar, a ser forts, a seguir endavant i sobretot a seguir endavant, a no deixar ni un segon de caminar, a no llençar la tovallola.

Quan creus que s'acaba el món, quan te n'adones que has acabat aquella etapa, la por de no saber com començar-ne l'altra, a fer-nos grans i a acabar totalment amb allò que anomenem vida.
Es en aquell precís moment, on veus que tens una sortida, que tens una escapada per la que tornar a caminar, per la que aixecar-te i continuar si més no, a no deixar veure als demés que t'has ensorrat, i a intentar com a mínim sortir d'aquest cingle, intentar ser feliç, ser feliç tot i els obstacles.

Els contes, els llibres, ens han ensenyat des de sempre que aquest final es pròxim, que al final d'una història apareix aquella paraula que a molts els martiritza aquell "FI" que ens envolta contínuament, que ens dóna una raó més per a lluitar.

Aquella lluita constant, contra tot el que no volem que s'acabi, voler fer interminables aquells tres minuts de la teva cançó preferida, voler congelar aquell instant en la que els seus ulls es van creuar amb els teus, o simplement voler fer eterna la nostra estada en aquest món, voler estar eternament amb la persona que estimem, que no s'acabi, que aquella maleïda paraula no arruïni tot el que nosaltres hem estat cultivant, cuidant i enfortint en anys, i pensem que aquell final no arribarà, fins que ho fa, fins que tot s'enfonsa, i queda soterrat en un mar de llàgrimes, aquelles que ens ajuden a entendre que tard o d'hora haurem d'aixecar el caparró i tindrem que eixugar-nos les llàgrimes per tirar endavant, perquè allà estarà el inici d'una nova història i  potser aquesta tingui un final no tan tràgic, o simplement sigui narrada d'una manera diferent, d'una manera especial.

Tots i cada un d'aquells finals, son simplement experiències, petites "Batalles" que explicar als teus nèts un cops siguis vell, un cop aquell tren hagi marxat, i poder veure a les persones que et rellevaran, volent viure aquelles mateixes sensacions, sentir aquells sentiments i que tan sols necessitis això per viure,en aquell moment es l'únic que et fa somiar i recordar que tots aquells finals van desembocar en millors inicis.

Tot i que el temps no juga al nostre favor, ens intenta fer entendre que s'ha d'aprofitar el poc temps que ens queda, sobretot a que cada sentiment, sigui insuperable al que ja em sentit, sigui l'alicient que necessitem per explorar el desconegut, el que ens atreu, el que ens fa viure amb aquella vida que pocs coneixen, i que tants parlen.

Tots i cada un de nosaltres sentim com se'ns esgota el temps, com de complicat es conèixer realment un motiu pel que lluitar saben que aquelles agulles que ens acompanyen a tot hora seràn les que marcaran la nostra mort, però jo crec que em de saber calcular aquest final, i sabeu com? Creant la història, i no deixant que acabi, si, encara que sigui impossible, jugar a contra temps, i sobretot fer cas al que et dicti el cor, saltar, cridar, ballar, enamorar-se, tot es igual, l'únic que importa es ser feliç, o intentar ser-ho el major temps possible, perquè com ja he dit, el temps no està al nostre favor.

Així que, inicis o finals, tot s'acaba tard o d'hora, així que voleu que us doni un consell? Viviu, gaudiu, enamoreu-vos i sobretot no deixeu que els finals afectin als inicis, ja que potser un dels inicis et porta a la felicitat que tots anhelem, i encara que sigui per poc temps s'ha de disfrutar, perquè no serà per sempre, i desapareixerà aquell moment i tan sols en quedaran els records que molt després recordaràs i te'n riuràs, ploraràs, o reviuràs aquell moment, en que encara que per poc temps, vas ser realment feliç.

Per què no som com volem ser?

Creus que realment saps com sóc? Penses que em coneixes? Creus que sóc com tu t'imagines?

Aparences. Prejudicis. Tots algun cop ho em fet, em parlat d'una persona sense conèixer-la, sense saber realment com és, com pensa, com actua tot i que sempre ens pot arribar a quedar el dubte de si està o no fingint, si ens ensenya la vertadera cara de la moneda, si no fa trampes en aquesta relació, en aquesta amistat.

Molts cops em perdut l'oportunitat de conèixer a una persona meravellosa per no voler trencar els cànons de la societat, aquesta que ens marca cap on em d'anar en tot moment, que té possessió absoluta de les nostres vides.
Tot i que molts cops ens sorprenen la gent que deixes entrar en la teva vida, que l'ajudes i l'ensenyes a seguir un camí a la teva vora i en canvi fa temps que ells han volat i t'han deixat sol, davant dels problemes, patint totes i cada una de les situacions a les que dia a dia ens estem enfrontant.
A vegades, podem sentir por de que això ens esdevingui amb el nostre amic, amb el nostre company, amb la persona que compartim gran part de la nostra vida, que sap tots els nostres secrets, totes les nostres pors.

L'altre dia, en mirar el cel, brillava més que mai, ple d'estrelles, grans i petites innundaven el cel i el feien més bell, més intens. Vaig admirar-lo durant una estona i me'n vaig adonar que les relacions humanes no son tan diferents, és a dir, quan el cel no està ennuvolat milers d'estrelles decoren aquest cel preciós, però quan un núvol, o l'aigua envolta el cel, tan sols es queden poques estrelles, i aquelles son els nostres amics, els de veritat, els que no fugirien si algun cop m'esdevé alguna cosa, si algun cop no puc il·luminar per mi mateixa el camí que estic seguint

Entre nosaltres mateixos no ens coneixem ni en un quaranta per cent. No sabem quins son els seus costums abans d'anar a dormir, com li agrada tenir el tovalló quan esmorza al matí o fins i tot que es el que realment necessita per arribar a trobar la felicitat absoluta.

Mai saps si aquella persona s'avergonyeix del seu passat, si no vol recordar-lo pel dolor que li causen les pèrdues que durant aquests anys l'han martiritzat o simplement l'ha oblidat, tan sols viuràs en l'ignorància i no sabràs el que avant temps la va fer feliç i ara, ara tan sols necessita una petita espurna d'aquesta felicitat per encendre un altre cop la flama que guia el seu dia a dia, el seu temps.

Les aparences enganyen, o això han dit sempre. Mai mostrem realment com som, com ens sentim per por a no ser acceptats, per no ofendre o simplement per que no creus que tingui importància.

En aquell moment sents impotència, vols deixar-ho tot i quan això succeeix vols explotar, dir tot el que sents i plorar, plorar com un nen petit, extreure el dolor en forma de llàgrima i que aquesta desaparegui entre les immensitats dels mocadors, oblidant tot el que ens fa mal. 

Qui pot dir qui sóc jo? Qui pot explicar com sóc? Qui pot expressar com em sento?

Jo, i tan sols jo, així que deixaré de fingir i de fer creure que tot és fàcil, que pots conèixer a una persona  en un espai de temps molt breu i començaré a creure en les complicacions, perquè aquestes son les úniques que  t'ensenyaran realment qui ets, tot i que mai del tot.

Les aparences, són el camí fàcil, així que, per què no? Per què no ens proposem entre tots que a partir d'ara deixarem de creure en això que fa que no coneguem gent genial pel sol fet que no són iguals que nosaltres? Per què no ens compliquem i ens n'adonem de que els millors moments s'amaguen en les petites coses? 

Per què no som com volem ser?

I que en despertar tot hagi sigut un malson...

No puc respirar. Els llençols m'ofeguen, necessito marxar d'aquí, no puc dormir, he deixat de viure, mai més tornaré a ser qui era.

Nit d'estiu. Nit de bogeria. Nit en la que ens guiàvem pels somnis, per les ganes de ser grans, de ser millors, la matinada ens ha saludat fa estona i tan sols tenia ganes de continuar bevent, de ballar fins a que es desfessin tots i cada un dels problemes, fins que en el meu cos tan sols hi hagués felicitat, poder trobar aquella pau interior, tornar a ser aquell infant que vaig deixar de ser quan els problemes van començar a enfosquir les meves ganes de viure, i van debilitar tot el que tan fort era, tan arrelat estava.
Tan sols es respirava festa en l'ambient, ganes de deixar anar tot el que ens enfosquia, tot el que no ens deixava continuar endavant.

La nit no s'acabava, l'alcohol cada cop baixava més lleuger i tan sols tenia ganes de beure una mica més, semblava que la motxilla dels records pesava menys, sabia que allò no em faria cap bé.
La matinada avançava, i les meves ganes de fer-me gran també.
Un noi. Intento allunyar-me d'ell. No puc. Ningú m'ajuda. Em sento sola. Balla tota l'estona a la meva vora, intento coordinar, però no puc, no em veig amb forces d'absolutament res, m'apropo a les meves amigues, totes elles amb un noi diferent, els utilitzen i sobretot se n'enorgulleixen d'aquest fet.  No reconec a les meves amigues, totes tenen pressa, volen fer massa en poc temps i jo tan sols tinc una por irremediable cap al noi, que tota l'estona se m'apropa.

Es molt tard, marxo cap a casa. El camí es llarg, i camino ràpid ja que sento que algú em segueix. M'aturo. Continuo caminant. Obro la petita bossa de mà. Intento no perdre l'equilibri. No vull girar el cap. Respiro profund. Les meves passes comencen a ser més ràpides fins que començo a còrrer.
No puc respirar. Necessito parar, però aquelles passes encara em segueixen i sóc molt a prop d'un bosc. Tinc por. Em giro. El miro als ulls. Fujo entre els milers d'arbres.

M'atrapa. M'agafa. L'esgarrapo. Crida. Intento respirar. No puc. Tinc moltissima por.

Suplico que em deixi, que em doni una oportunitat per viure, per ésser algú important, poder tenir una oportunitat per viure. M'agafa dels cabells. Em mira als ulls i amb l'altra mà intenta deslligar-me la blusa.  Amb les mans intento tapar-me, donar-li cops, mentre tan sols puc plorar i pegar com una nena estúpida.

El pare m'havia explicat que fer en aquests casos, però per què no podia reaccionar? Per què no podia moure ni un sol múscul? Per què les meves llàgrimes no deixaven d'esdevindré del meu rostre? Era la por? Era les ganes de seguir viva? O tan sols m'atemoria deixar  tot el que em feia feliç?

Em lliga les mans. Encara no tinc els cinc sentits alerta, l'alcohol m'està jugant una mala passada i aquest home no sé que farà amb mi, no puc respirar gairebé i tota l'estona riu d'una manera molt estranya, vull tornar a casa.
Entrem en una casa de camp de per allà a prop. M'arranca la roba i jo no puc fer res, tan sols cridar mentre ell s'excita en cada crit, en cada plor.

Es treu els pantalons. Sé exactament que passarà i em resisteixo. No puc. No vull. Crido més fort que mai, les llàgrimes ofeguen les meves súpliques i ell tan sols riu i s'excita mentre em veu sofrir.

No vull. M'ho nego. La meva cara de por es veu reflectida en un vidre que hi ha en una paret de l'habitació. Em força. Repetides vegades. Estic morint. Morint en vida. Els seus cops no em deixen respirar, m'està fent mal, no sento més enllà del pit, porta dos hores agredint-me sexualment, violant-me.
Perdo el coneixement.
En despertar, crido, no em puc moure. Tanco els ulls i en despertar sóc a l'hospital. No puc respirar. No sé que m'ha passat, bé... Si que ho sé, però en aquell moment esperava que tan sols fos un malson i que en despertar encara seria qui vaig ser, ara ja fa molt temps.

Estaré al teu costat, algun dia...

M’agradaria despertar i trobar-te a la meva vora, que aquell so del despertador, s’amenitzés amb una carícia, amb un petó i amb un “Bon dia princesa”.

T'he de confessar que mai m’ha agradat la soledat, despertar amb aquell maleït so  i que en obrir els ulls no hi hagi res, tan sols aquella solitud, sentir-se com d’un altre planeta, on ets tu tot sol, sense res, sense ningú.

Les carícies son les paraules de l’ànima, en cada gest pots saber el que sent la persona que executa aquell moviment. La manera en la que t’acarona la mà, el moviment que fa al besar els teus llavis amb la cura que té al tocar cada part del teu cos i se m'eriça la pell tan sols de pensar-ho, sentir aquella carícia tímida quan no feia ni cinc minuts que dormia, i que t’agraïa amb un somriure i poc a poc t’endormiscaves i jo queia en els teus braços abatuda, i aquell cansament es convertia en la major satisfacció al sentir la teva respiració colpejant el meu clatell.

Aquella habitació plena de records m’entristeix. Tan sols vens els caps de setmana, el teu cansament i els nervis destrossen la nostra relació, no puc deixar de pensar en els moments que tots dos em viscut, els moments en que no et separaves de mi.

Et perdre, i no vull, ho sento en cada passa que dones, en cada t'estimo oblidat, i saps el pitjor? No puc canviar el destí, aquell que un cop ens va unir i ara poc a poc ens està separant, està desfent el que un cop va ser tan fort i estava tan unit, el que un cop vam construir tu i jo.
Abans, com si hagués passat una eternitat i tan sols han passat mesos, mesos intensos, mesos en que tu i jo cantàvem la melodia de la nostra vida, narràvem els nostres sentiments i sobretot no deixàvem que res ens distanciés, no com ara, que tu ets una altra persona, has passat el full en que hi havien mil i una caricatures, ratlles i cors, que simbolitzaven el nostre amor, les nostres ganes de viure, de viure bojament.

Quant t'estimo, i la distancia no em deixa demostrar-ho.
Sempre em sigut un, i ara tu ets a tantissims quilometres, i jo, sola, tan sols faig que donar voltes dins del llit en el que mesos abans havíem fet l'amor salvatgement, i ara tan sols es un record més, d'aquells que t'arrenquen l'ànima de manera que te n'adones de com de difícil es estimar.

No tornaràs, o passarà molt temps fins que torni a veure aquelles galtones plenes de vida, aquells llavis que em feien tornar boja o aquells peuets que em trobava en les nits fredes d'hivern entre els llençols i mil carícies que venien a continuació i al final tot això desembocava en mil i una rialles en les que tan sols volíem simbolitzar d'una manera mes sincera com ens estimàvem, com erem el que tu i jo definíem com la unió perfecta.

Aquell dia em vas prometre el cel, que tots dos cercaríem el que un cop ens va unir i ho lligaríem ben fort al nostre cor, per què? Tot va ser una simple mentida, i jo estic sola, sense tu, sense el més important.

Recordes la pregunta que em feies sempre? Si, aquella que sempre em formulaves quan em veies fer un trencaclosques en aquelles nits tan fredes en les que tan sols importava estar junts...
Per què t'agrada tant evadir-te dels problemes encaixant aquestes peces? Mentre intentaves obrir els ulls perquè queies de son i jo et mirava i et deia que no ho entendries, era massa complicat en aquell moment....

Tan sols era perquè em recordava a tu, a la nostra relació, els fets tan sols eren les peces que unides formaven un bonic dibuix, i que tan sols calia mirar-ne les peces per veure que va ser difícil però per fi es va aconseguir unir-les, unir-nos.

Estar al teu costat ara tan sols es un somni, m'hauré de resignar, però recorda que per molts quilometres que ens separin et seguiré estimant i tot i que no sé si serà recíproc, t'esperaré vestida de princesa a que em vinguis a buscar per enfrontar-nos a aquell malefici que ens ha mantingut separats durant aquests mesos, o potser en aquell moment anys i vèncer a l'únic obstacle que no em pogut saltejar, la distància.

I recorda en aquelles nits tan fredes, que no estic feta per dormir sola, per despertar sabent que ningú em despertarà i sobretot pensa en mi, no oblidis que t'estimo i que encara que el destí s'ho hagi proposat, no ens separarem, o com a mínim intentaré correspondré a l'amor que vaig rebre en aquells anys i passi el que passi, sigues viu o mort el meu cor estarà amb tu, i et protegirà per a que en algun moment tornem a trobar-nos, tornem a estar junts.

Tot el que t'he de dir.

Avui, m'he llevat molt d'hora i he agafat un paper i un bolígraf i estic intentant escriure tot el que sento per tu.
Ets dormint aqui, a la meva vora, ets tan bonic, el teu somriure brilla entre els llençols, realment no sé que escriure, ja què crec que ho saps tot.

Avui, ha sortit el sol d'una manera especial, jo crec que m'ha somrigut, i m'ha recordat a tot el que em viscut junts, m'ha recordat al que em fas sentir.
Mira't, el teu tors nu mig destapat es el que em fa escriure cada paraula i la teva forma única de somriure mentre dorms es la que em fer enamorar-me de tu, de les teves mans fortes, del teu cor sincer, dels teus ullets que tan sols demanaven pietat, una sortida, marxar d'aquest món en que tu i jo sobràvem, i ens vàrem refugiar en un món paral·lel en el que matàvem el temps amb les carícies, els debats a mitja nit, les ganes de viure, les ganes de saber somiar.

El primer cop que vaig veure aquells ulls verds vaig saber que tenien que ser el primer que veiés al despertar,  els que m'acompanyessin en el meu dia a dia, els que estiguessin en les nits fredes al meu costat, els... els que em diguessin t'estimo. Des de que et vaig conèixer no m'he pogut separar de tu, dels teus llavis carnosos, de la teva ànima innocent.

Mai hagués pensat que una persona podia entrar d'aquesta manera en la meva vida, i com un huracà vas destruir tot el que ens separava, tot el que ens feia mal, tot el que no et deixava arribar als meus llavis.

T'estimo tantíssim... Sé, que vull ser jo, qui et desperti a mitja nit, vull ser jo qui et digui que t'estima quan estiguem sols, jo vull ser les culpables d'aquelles llàgrimes, vull ser l'única persona en la teva vida, em pots dir egoista, em pots dir boja, però sense tu, de què em serveix la vida? Per què vull viure si tu no ets per fer que sigui un dia millor? Per què vull viure si no tornaria a somriure mai més?
Com podria explicar tot el que em viscut junts? Com podria descriure tots els moments que m'has proporcionat? No veus que tu has sigut qui m'ha descobert? Ets tu qui m'ha fet néixer, ets tu qui m'ha reviscut de les cendres, el que m'ha ensenyat que la vida està per viure-la, que la vida no es conta pels segons que ets viu, sinó que es conten per el nombre de moments que has viscut, per cada somriure que has proporcionat, per cada somni complert.

T'he de dir una cosa, però que quedi entre tu i jo, d'acord? T'estimo. Sé que t'ho dic poc, que no sempre sóc com tu vols que sigui, però l'amor em va trobar quan els teus llavis pronunciaven milers de paraules i jo somreia perquè no sabia que dir, no sabia que fer per no llençar-me en els teus braços, volia reprimir les ganes de fer-te l'amor allà mateix, de que no t'allunyessis de mi, de que algú se n'adones de lo magnífic que eres, de que trobessis una noia molt millor que jo, de que... de que marxessis del meu costat.

Sempre he tingut por de perdre't. Saps per què? Perquè un cop ho vaig fer, si, un cop et vaig perdre, vas marxar molt lluny. La distancia volia que tu i jo apaguéssim la flama, aquella que no es podia apagar, la del nostre amor.
Els dies passaven i tu i jo ens vàrem distanciar, semblava que s'havien complert els meus presagis, potser havies trobat la noia que fos adient a tu, però jo no vaig dubtar un moment anar-te a buscar, sobrevolar mes de mil quilometres i tornar al teu costat.

T'estàs movent al meu costat, i jo suaument t'acaricio el rostre, no vull que despertis perquè encara no he acabat de dir-te el que sento per tu, tot el que em fas sentir.
M'estàs fent pessigolles, però no vull riure, m'encanta que m'abracis, ets la meva vida, encara no sé com puc estimar-te tant, ja que jo abans de conèixer-te no creia en l'amor, com podia creure que tot això era veritat? Com podia saber que les papallones a l'estomac existien? Com podia creure que algú es podria convertir en l'amor de la meva vida?

Puc afirmar davant d'un firmament que ets el noi més maco del món sencer, que la teva bellesa interior es capaç de aturar una guerra, es capaç d'ensorrar qualsevol mur, ja que ho vas fer amb els murs que ens separaven.

Estic plorant i estic mullant aquest petit paper en el que m'he posat a escriure tot el que sento per tu.
Vols saber que sento al mirar-te? Sento unes petites papallones en el meu estomac, un petit calfred em recorre el cos, i una veueta en el meu interior em diu "Tonta, vols fer el favor de còrrer i llençar-te en els seus braços", mentre el meu cor s'accelera i quan faig cas a la veueta i em llanço en els teus braços es para de cop, no batega fins que els teus llavis s'apropen als meus i un càlid petó entre ells, fa que torni a bategar mentre unes ganes terribles de tornar a sentir això em recorren el cos.

Et confesso una cosa? M'encanta fer-te enfadar, que t'enfurrunyis i marxis corrents a l'habitació i que per darrere t'abraci o fer-te mil pessigolles i que no puguis evitar riure mentre abraçats caiem sobre el llit, i ens barallem entre petons sobre qui s'estima mes.
Saps que m'encanta també? Quan en les nits més fredes m'abraces i poso el cap sobre el teu tors, sento el batec del teu cor, i m'endormisco pensant que el "bum bum" aquell el provoco jo, el provoca el meu cos fredolic al seu costat, i quan me'n vull adonar el meu cor batega al mateix ritme que el teu, bateguen junts, ja que senten el mateix.

Crec que deixaré ja d'escriure, que t'abraçaré tan fort com pugui i que no et deixaré marxar mai, t'ho prometo, perquè si tu marxes, jo no podré viure, l'angoixa m'oprimirà el cor, aquell que batega tan sols per tu.

Vull abraçar-te, i dir-te que t'estimo, que t'estimo molt, tant que em fa mal, però a la vegada es l'únic que em manté viva així que ara, deixaré d'escriure aquestes paraules, aquest petit resum del molt que t'estimo i et despertaré de la millor manera que sé, a petons, carícies, amb molt d'amor i potser... alguna que altra pessigolla.

Mai em cansaré de dir-te que t'estimo, de dir que et l'home de la meva vida i que gràcies a tu, i a les teves ganes d'estimar em vas fer creure en aquest sentiment...
Has fet que la meva vida tingui sentit, gràcies per fer-me sentir tot aquest rebombori de sentiments, gràcies per mirar-me com un nen petit i dir-me "Petita, que si, que jo t'estimo", això es el que no em fa perdre l'esperança, aquella que aviva el nostre amor, la nostra passió, confiança, les ganes de sentir i  de voler-te estimar cada dia més.

I que sàpigues que en conèixer-te, tan sols somiava en sentir un "t'estimo" dels teus llavis, o tan sols una petita raó per la que seguir lluitant per tu, per la que no llençar la tovallola, per la que creure en l'amor.

Millor deixo d'escriure que els teus ulls s'estan començant a obrir i no vull que em vegin escriure això, així que tan sols em queda dir un t'estimo, però un dels sincers, d'aquells que mai perdran el significat, aquells que sempre ens guiaran pel camí que estem escollint.

T'estimo tantissim que donaria la vida per tu, gràcies per ser la meva única raó per la que seguir vivint.

El mes enllà del t'estimo.

Avui fa un any que vas marxar del meu costat. Avui fa un any que vaig d'estimar.

Recordo tots i cada un dels moments que vaig viure al teu costat, fins a aquell dia, fins al dia en que tot el que m'envoltava, tota la felicitat que tu em produïes es va esvair, i tan sols va quedar, el trist plor d'una noia que es va quedar sola en aquest món, on tu, vas marxar per sempre.

No se m'esborra del cap, el teu rostre pàl·lid, els teus ulls clucs, i les meves ganes de voler marxar amb tu, volia morir, volia estar per sempre al teu costat, deixant per sempre tot el que em deslligava de tu.
Vas morir, i ara tan sols em queda el vague record, del teu somriure entre els meus llençols, de les teves mans acariciant les meves, de com em mossegaves l'orella, de com somreies a pesar de de tot el que ens envoltava, de les teves ganes de viure, i de les teves paraules, que en aquest moment tan necessito.
Necessito.... Ho necessito tot de tu, que no s'esborri el teu record, perdre la por a viure sense tu, sense tots els sentiments que em vas ensenyar, i sobretot aquelles experiències, que mai més podré tornar a experimentar, ja que, ara tan sols necessito tornar a sentir aquella veueta que murmurava "T'estimo, tonta" i em feia mil pessigolles.

Cada nit recordo tot el que em vas dir, aquells dos anys al teu costat, i no puc oblidar res, sento que encara ets amb mi, vols que et confessi una cosa? Si, quan ploro a mitja nit abatuda per tenir que aguantar tot el que m'envolta, i que no siguis un dels meus pilars, que no estiguis al meu costat, i que no pugui abraçar-te, sento que em protegeixes, que les teves mans acaronen la meva espatlla i un petit corrent d'aire, fa moure el meu cabell, aquell que avant temps tu acariciaves i enretiraves per deixar un camí de petons, de ganes de fer-me teva.

Avui he recordat la nostra escapada al mar, amb tan sols setze anys ens vàrem fugir de tot, i vam arribar a una petita cala que era de sorra blanca i em vas mirar, i somrient em vas dir que allí, en aquell paisatge paradisíac, viuríem, i explicaríem aquesta experiència als nostres fills i aquests ho explicarien als seus, i així successivament fins que un d'ells vulgues canviar la història i fes una bogeria, tant o més bonica que la nostra.
I ara, em fa por apropar-me al mar, perquè sé que res serà el mateix sense tu.

Tinc por. Recordo que en les nits de pluja eres tu qui m'abraçava i em deia que no li tingués por als llamps i trons, que no tindrien el valor suficient per fer-me mal si jo era rodejada en els teus braços, perquè tu, el meu petit príncep, els espantaries com ho feies amb els malsons, amb les pors, amb tot el que no em deixava viure, i sobretot amb tot el que em feia morir.

Sol em queda una vella camisa, una rosa seca i totes les llàgrimes que he degotat, que han desaparegut, he plorat molt per tu.
No volia perdre't, erem feliços, van arrancar-te del meu costat.

Diga'm boja, però aquesta nit t'he sentir al meu costat, estava dormint i he sentir la calidesa dels teus braços,
l'escalforeta del teu tors nu, i fins i tot aquell "t'estimo" de bona nit.
Estic boja. Però t'he sentit més a prop que mai, fins i tot he sentit els teus llavis acaronant els meus, i aquella mà que es posava en la meva front.
T'enyoro. Ho ets tot per mi, perdó, ho eres. T'he estimat tant, i ho segueixo fent un any després de la teva mort, no puc estar al costat de cap altre noi sense recordar els teus ulls mirant els meus i parlant sobre qualsevol tema que a tots dos ens apassionaven, o quan simplement corríem pels carrers de la ciutat, volent còrrer com l'estel que un cop ens va fer trobar, volent tocar el núvol que un cop aquell estel va acaronar i volent estimar-nos tant o més que aquella primera nit, més que tot el que havíem viscut.

La gent pensa que no vull oblidar-me de tu, que no vull acceptar la teva mort, però es mentida, el que no saben es que et TU qui no vol que t'oblidi, qui no vol que oblidi les nits fent l'amor, les nits corrent per la ciutat, els dies ballant, les discussions per on volíem anar a sopar, aquelles mirades que no sabien que en pocs mesos et convertiries en la persona... perdó, en l'amor de la meva vida.

Ets amb mi? Vols desaparèixer? Per què vas marxar del teu costat? Per què em vas deixar sola? Per què no em vas endur amb tu?

Espero que veiessis aquella llum de la que tants parlen, i que fos tan bonica com el teu somriure. Espera'm, jo ho faré, perquè et segueixo estimant, i no, res em separà de tu.
Millor, espero que en aquella llum ens haguessis vist a tu i a mi donant-nos un petó, perquè el segell dels nostres llavis pot il·luminar el teatre principal, pot endolcir la sal, pot deixar sense paraules a un escriptor.



Així que, tan sols em queda dir, que t'estimo i que t'esperaré, ja que tu ets l'únic capaç de fer alçar un camp de futbol sencer per dir-me que m'estimes, i que sàpigues que aquelles tonteries per les que m'enfadava, tan sols eren jocs, i en realitat m'encantava quan em mossegaves el llavi, quan em deies que no a qualsevol de les meves bogeries tot i que després les complíssim i que m'encantava sentir el teu parlar, sentir que eres al meu costat.