Tot el que no esperava de tu...

Conta la llegenda que tu i jo érem feliços,que t'agradava que somrigués a totes hores, que t'enamorava la meva manera de canviar el rumb, de ser impossible i de poder crear tot el que somiés.
Conta la llegenda que m'estimaves.
Recordo que t'encantaven els petons al coll, que no t'enfadaves quan et mossegava l'orella, i que t'encantava quan et despertava a mitja nit entre petons, mig sobresaltada, tan sols per dir-te que t'estimo, perquè, aquell t'estimo no em deixava respirar i necessitava dir-t'ho.

Ara, tan sols discutim, ja no hi han petons en mig de la pluja, ja no hi han mirades confidents, el teu amor s'ha esfumat, ja no és amb mi, i ja no vols formar part del que un cop tots dos vam formar, crec, que has oblidat tot el que vam sentir, tot el que t'he estimat, tot el que et segueixo estimant.
Abans havíem escrit unes pàgines en les nostres vides, i tu, ara, les estaves estripant, estaves esborrant l'empremta que vaig deixar en tu, l'empremta que encara ens unia.
Vas voler esborrar tota la por que et produïa estimar-me, refugiant-te en una carcassa que tan sols va destruir-nos.

Per què vas voler marxar del meu costat? Que coi et vaig fer per fer-me això? Per què no em vas dir que no m'estimaves i ja està? Per què vas decidir fer-me mal?
Tan sols desitjava veure aquell somriure al llevar-me, que siguessis feliç al meu costat, esperava estar sempre al teu costat, que tonta vaig ser al pensar-ho, al pensar que m'estimaries tant o més del que ho feia jo, i que viuríem feliços, creant a poc a poc un conte, en el que tot seria perfecte, en el que tot seria màgic.
Recordes que ens va unir? Com ens vam conèixer? Recordes com em miraves? Com somreies sense voler, i ho intentaves ocultar, però ho veia, i tancava els ulls, i t'abraçava, érem feliços.

No tinc paraules per expressar el que sento. No hi ha paraules per definir que t'estimo, que has marxat del meu costat, i que no vols tornar-hi. Com puc definir que mai més tornarem a estar junts?
Ara mateix res em pot fer canviar d'opinió, tot es fosc, encara no em crec que l'amor entre els dos s'hagi esfumat, no em puc arribar a imaginar que m'hagis deixat sola, sense ningú,

Recordo, com t'agradava l'olor a mar, deies que era una de les olors més pures que mai havies sentit, que et recordaven a mi, perquè també et feien sentir especial. Em pregunto si també hauràs oblidat aquesta olor, em pregunto si encara em recordaràs.
Sóc molt ingènua, ja que, tu has passat pàgina, i jo segueixo encallada en els estels fugaços, en els unicorns de colors i les nits de bogeria. Segueixo encallada en la pàgina en la que m'ensenyaves a estimar, a viure, a riure, a que també es pot plorar de felicitat, i sobretot a que una persona pot arribar a convertir-se en la vida de una altra, en com l'amor por arribar a moure muntanyes, en com l'amor pot ser el que sostingui una vida, la meva vida.

Porto una màscara que m'aïlla del dolor, o com a mínim l'oculta, no em deixa exterioritzar-lo, i no sé com em sento, perquè tot es fosc, pensava que aquest moment no arribaria mai, que no se't acabarien els petons, que no se't acabarien les ganes d'estimar-me, de fer-me sentir una princesa, de voler ser el meu príncep.

No saps quant de temps porto pensant en tu, quant de temps malgastat, imaginant que en qualsevol instant podries entrar per la porta i cridant dir-me que m'estimes, que tot ha sigut un error, que no has oblidat tot el que em sigut tu i jo.
T'estimo, i no vull fer-ho. Me n'avergonyeixo, perquè estic estimant a la persona que m'està destruint, que m'està matant en vida, que m'està portant pel camí del que tu em vas salvar.

Crec, tan sols crec, que m'he de treure aquesta disfressa, aquest "Tot va bé" que m'està ofegant, m'he d'esborrar el somriure de la cara i he d'assumir que no ets qui vas dir ser, he de llençar la màscara que m'acompanya des de que tu em vas dir adéu, he d'aconseguir per mi mateixa ser feliç, he d'aconseguir somriure, i que aquest somriure, no el produeixis tu, i sobretot, he de deixar de somiar en els contes, he de deixar de creure que existeixen, perquè m'has demostrat, que el prínceps blaus son simples materials que al final acaben destenyint-se, i es converteixen en simples humans, d'aquest món que ens apropiat.

Recorda una cosa, tan sols una dels milers de moments que em viscut junts, recorda qui va ésser al teu costat, quan fins i tot el vent et donava l'esquena i te n'adonaràs de tot el que has perdut.