El mes enllà del t'estimo.

Avui fa un any que vas marxar del meu costat. Avui fa un any que vaig d'estimar.

Recordo tots i cada un dels moments que vaig viure al teu costat, fins a aquell dia, fins al dia en que tot el que m'envoltava, tota la felicitat que tu em produïes es va esvair, i tan sols va quedar, el trist plor d'una noia que es va quedar sola en aquest món, on tu, vas marxar per sempre.

No se m'esborra del cap, el teu rostre pàl·lid, els teus ulls clucs, i les meves ganes de voler marxar amb tu, volia morir, volia estar per sempre al teu costat, deixant per sempre tot el que em deslligava de tu.
Vas morir, i ara tan sols em queda el vague record, del teu somriure entre els meus llençols, de les teves mans acariciant les meves, de com em mossegaves l'orella, de com somreies a pesar de de tot el que ens envoltava, de les teves ganes de viure, i de les teves paraules, que en aquest moment tan necessito.
Necessito.... Ho necessito tot de tu, que no s'esborri el teu record, perdre la por a viure sense tu, sense tots els sentiments que em vas ensenyar, i sobretot aquelles experiències, que mai més podré tornar a experimentar, ja que, ara tan sols necessito tornar a sentir aquella veueta que murmurava "T'estimo, tonta" i em feia mil pessigolles.

Cada nit recordo tot el que em vas dir, aquells dos anys al teu costat, i no puc oblidar res, sento que encara ets amb mi, vols que et confessi una cosa? Si, quan ploro a mitja nit abatuda per tenir que aguantar tot el que m'envolta, i que no siguis un dels meus pilars, que no estiguis al meu costat, i que no pugui abraçar-te, sento que em protegeixes, que les teves mans acaronen la meva espatlla i un petit corrent d'aire, fa moure el meu cabell, aquell que avant temps tu acariciaves i enretiraves per deixar un camí de petons, de ganes de fer-me teva.

Avui he recordat la nostra escapada al mar, amb tan sols setze anys ens vàrem fugir de tot, i vam arribar a una petita cala que era de sorra blanca i em vas mirar, i somrient em vas dir que allí, en aquell paisatge paradisíac, viuríem, i explicaríem aquesta experiència als nostres fills i aquests ho explicarien als seus, i així successivament fins que un d'ells vulgues canviar la història i fes una bogeria, tant o més bonica que la nostra.
I ara, em fa por apropar-me al mar, perquè sé que res serà el mateix sense tu.

Tinc por. Recordo que en les nits de pluja eres tu qui m'abraçava i em deia que no li tingués por als llamps i trons, que no tindrien el valor suficient per fer-me mal si jo era rodejada en els teus braços, perquè tu, el meu petit príncep, els espantaries com ho feies amb els malsons, amb les pors, amb tot el que no em deixava viure, i sobretot amb tot el que em feia morir.

Sol em queda una vella camisa, una rosa seca i totes les llàgrimes que he degotat, que han desaparegut, he plorat molt per tu.
No volia perdre't, erem feliços, van arrancar-te del meu costat.

Diga'm boja, però aquesta nit t'he sentir al meu costat, estava dormint i he sentir la calidesa dels teus braços,
l'escalforeta del teu tors nu, i fins i tot aquell "t'estimo" de bona nit.
Estic boja. Però t'he sentit més a prop que mai, fins i tot he sentit els teus llavis acaronant els meus, i aquella mà que es posava en la meva front.
T'enyoro. Ho ets tot per mi, perdó, ho eres. T'he estimat tant, i ho segueixo fent un any després de la teva mort, no puc estar al costat de cap altre noi sense recordar els teus ulls mirant els meus i parlant sobre qualsevol tema que a tots dos ens apassionaven, o quan simplement corríem pels carrers de la ciutat, volent còrrer com l'estel que un cop ens va fer trobar, volent tocar el núvol que un cop aquell estel va acaronar i volent estimar-nos tant o més que aquella primera nit, més que tot el que havíem viscut.

La gent pensa que no vull oblidar-me de tu, que no vull acceptar la teva mort, però es mentida, el que no saben es que et TU qui no vol que t'oblidi, qui no vol que oblidi les nits fent l'amor, les nits corrent per la ciutat, els dies ballant, les discussions per on volíem anar a sopar, aquelles mirades que no sabien que en pocs mesos et convertiries en la persona... perdó, en l'amor de la meva vida.

Ets amb mi? Vols desaparèixer? Per què vas marxar del teu costat? Per què em vas deixar sola? Per què no em vas endur amb tu?

Espero que veiessis aquella llum de la que tants parlen, i que fos tan bonica com el teu somriure. Espera'm, jo ho faré, perquè et segueixo estimant, i no, res em separà de tu.
Millor, espero que en aquella llum ens haguessis vist a tu i a mi donant-nos un petó, perquè el segell dels nostres llavis pot il·luminar el teatre principal, pot endolcir la sal, pot deixar sense paraules a un escriptor.



Així que, tan sols em queda dir, que t'estimo i que t'esperaré, ja que tu ets l'únic capaç de fer alçar un camp de futbol sencer per dir-me que m'estimes, i que sàpigues que aquelles tonteries per les que m'enfadava, tan sols eren jocs, i en realitat m'encantava quan em mossegaves el llavi, quan em deies que no a qualsevol de les meves bogeries tot i que després les complíssim i que m'encantava sentir el teu parlar, sentir que eres al meu costat.