Amics. Distància. Maleïda distancia... No poder veure a la persona que et fa feliç dia a dia, que no deixa que et quedis sol fins i tot sent tan lluny de tu que no et poden ni tocar i tan sols t'has de conformar en veure'ls rere una pantalla, o escoltar la seva veu, es massa trist, i moltes vegades vols tenir-los a prop o fins i tot pots arribar a pensar que mai els veuràs, o que es inútil seguir pensant que podràs abraçar-lo, i voler deixar de confiar en ell.
Jo mai ho pensaré, sabeu per què? Perquè aquelles persones no m'ho deixen pensar, són persones meravelloses, que han entrat en la meva vida per casualitat i que ara no vull que marxin perquè són ara mateix persones indispensables, em fan somriure quan tinc un dia ennuvolat, perquè son aliens al problema, i fan que es solucioni i tot es una mica millor perquè estan a la meva vora, escoltant tots i cada un dels meus problemes i em volen veure somriure, perquè aquest els inspira a seguir parlant amb mi, a continuar aquesta amistat basada en la confiança, la sinceritat i la il·lusió, aquella que algun cop ens farà arribar a conèixer.
Reconec que alguns cops m'he sentit sola, he necessitat aquests amics que tan m'han ajudat, he necessitat voler-los tenir al costat, sentir que son reals, abraçar-los i fins i tot que rebin un peto dels teus llavis, que sapiguin que realment te'ls estimes, i que faries qualsevol cosa per cuidar la vostra amistat.
Necessito tenir-vos al meu costat, que no oblideu que sóc aquí en un raconet del nostre país intentant que sigueu feliços molts cops fracassant perquè els meus braços no poden demostrar tot el que dic, perquè a vegades tan sols es necessita aquell somriure càlid que i aquell, "amic, jo estic amb tu" o simplement una petita empenta que t'ajudi a córrer, a córrer com el vent.
Creus que podries viure sense tocar a la persona que més t'ajuda? Que sempre està allà per ajudar-te a caminar? Que no deixa que t'ensorris per molts que la societat en sí ho faci? Creus que tan sols et conformaries amb un petó a través d'una pantalla?
Jo crec que no, pel simple fet que ja l'has tingut abans i seria com perdre la peça essencial del trencaclosques de la teva vida, aquella peça que et fa entendre el perquè vas començar a construir-lo i per quina raó tenia aquella importància, aquella peça que sabia el per què de tot, el perquè de tu.
Ja sé que l'amor a distancia es dur, es complicat i a vegades pots creure que desfà la passió del moment,crec que tenir la persona que més confies, a la que li contes absolutament tot el que t'esdevé en la teva vida a mes de 200 quilometres es el pitjor que et pot succeir, perquè l'amor es podria comparar amb la confiança, ja que es molt complicat començar de zero amb una persona que gairebé no coneixes i que fins i tot pots arribar a pensar que tan sols fa això perquè no et coneix.
Hi ha un moment que es el que espero des de que vaig començar a xatejar, a parlar, a mantenir debats d'hores i fins i tot quan vaig començar a voler estar online a totes hores tan sols per a que sempre em trobés, i poguéssim parlar, poder sentir la veu de la persona que t'ajuda, que et fa sentir bé i que sense estar a prop i sense cap tipus d'obligació t'intenta entendre i t'ajuda a que el teu dia a dia sigui una mica més suportable.
Veure en persona, poder fer el que anheles des de fa tantissim temps, abraçar a la persona que t'ha fet somriure, somiar, il·lusionar i poder sentir-lo a prop teu, sentir-lo tan a prop que et faci vergonya dir-li "Hola", perquè ara tot és més real, i fins i tot et pots arribar a sentir despullat de sentiments després de que aquest amic o amiga t'hagi vist plorant, rient, fent bogeries, creant idees, estudiant, deprimits, enamorats, trists, contents, o fins i tots amb ganes de menjar-te el món que et separa d'ell... i ara simplement es al teu costat i pots abraçar-lo i de fet en molts segons no ho fas, perquè vols que aquell record perduri, i no s'esborri com ho ha fet la vergonya després d'aquell primer contacte.
Gràcies, de debò gràcies a totes aquelles persones que estan al meu costat que m'ensenyen realment el significat d'amistat, amistat a distància, que tan a prop els sento i tan lluny estan.
Tan sols em queda dir, que sí, jo tinc gent que viu lluny de mi, gent a la que estimo moltíssim i que tan sols una pantalla ens separa, i encara que no els vegi sempre que desitgi, m'ajudaran allà on siguin, perquè la distancia pot ser dura, molt dura, però si l'amistat es real i es sincera, us puc assegurar que ni tres mil quilometres poden desfer una amistat, una confiança i unes ganes de tornar a veure, abraçar, i dir "t'estimo, t'estimo tant que més igual la distància mentre pugui saber que ets amb mi estimat amic"
Perquè realment, voleu saber el més important? Que siguem sent amics passi el que passi, i que superem els obstacles agafats de la mà que un cop ens va unir.
Així que, estimat amic, gràcies per estar a la meva vora, per ajudar-me, per aguantar les meves bogeries, que sé que son moltes, i sobretot per comprendre que sense tu, jo no seria qui sóc, que sense el teu somriure a l'altre costat, jo, crec que no podria viure, que en faria sinó de les hores que passo parlant amb tu, i que son tan, però tan divertides, i el millor, que faria si no m'haguessis ajudat? Que podria fer sense tu, sense els teus consells, sense les nit sense dormir, i sobretot sense l'atabalament de voler-te contar mil i una coses, mil i un secrets, mil i una confidències que, si no fossis amb mi, ara mateix seguirien ofegant-me i ara, gràcies a tu, m'han deixat respirar.
I et vull demanar que mai em soltis de la mà, perquè gràcies als teus consells, a les teves bogeries i a les nostres converses a mitja nit, crec, que em costaria, ara mateix, assimilar que mai més les tornaria a tenir, per aquesta raó cuidaré la nostra amistat i la pròxima vegada que et vegi et donaré una abraçada que et recordi el perquè de tot, sobretot, el perquè ets amic meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada