El dolor dels records.

Sento impotència, necessito escriure tots els meus temor, vull deixar de sentir aquesta angoixa dins del cor, necessito deixar de respirar, deixar-te d’estimar.

Tot el que m’envolta es converteix en pols quan veig que t’estàs allunyant de mi, que desapareixes de la meva vida, deixant un rastre de dolor i ganes de tornar a començar, allò que un cop vam començar a mitja nit, entre els carrers de la ciutat omnipotent on vàrem ser més que dos nens.

Corro pels carrers de la ciutat, necessito fugir dels records, dels petons, dels meus propis pensaments. Cada passa deixa enrere una llàgrima, un t’estimo que no va significar res i el més important un pedaç de mi.

Mai més seré qui era, deixaré de ser una princesa i em convertiré en una simple persona que no te un príncep que la despertarà del somni etern, que la despertarà de la soledat.

Ara mateix tinc ganes de plorar, estic sola, i la Lluna l’única que no m’abandona persegueix el seu somni, mentre jo em quedo plorant entre els llençols del llit en el que tots dos vàrem descobrir la verdadera felicitat. 

Sento que mai més podré tornar a sentir aquest amor per ningú, ja que ara no puc tornar a confiar en ningú, no puc deixar que em destrossin d’aquesta manera, he deixat de ser jo, he deixat de somiar.

Somnis. Tinc ganes de tornar a somiar, vaig deixar de fer-ho quan la teva rialla va deixar de tenir un significat per mi. 

Les teves falses promeses van ennuvolar el meu cel, i van fer que els somnis es tornessin pols, i un cop de vent entre mil de les il·lusions que em vaig crear va fer desaparèixer el que un cop em va fer tirar endavant.

Ara tan sols quedo jo i m’ auto-destrueixo pensant en el que haguéssim pogut ser, i per el que mai serem ja que mai voldràs que els meus petons et despertin, que les meves mans siguin les culpables de les teves rialles matineres i que tot el que ens envolta sigui un núvol d’amor incontrolable.

Es tan difícil oblidar algú que t’ha utilitzat? Per què tot el que m’envolta fa olor al seu perfum? Per què no puc ser feliç?

M’atemoreix pensar en el que vindrà. Pensar que tu ja no seràs amb mi per espantar els meus malsons, que ja no seràs amb mi quan necessiti els teus braços per plorar, quan necessiti el teu amor, quan necessiti tot el que has sigut per mi.

He de seguir endavant. He de lluitar per mi. He de aconseguir ser feliç. Sigui com sigui, necessito oblidar tot el que hem viscut junts, i necessito oblidar perquè t’estimo, ja que si ho faig també oblidaré estimar-te i sortiràs de la meva vida, i jo tornaré a ser qui era, la noia boja que buscava una rosa entre milers de lliris, la que buscava la felicitat en els ulls d’un noi qualsevol.

Ara tan sols em queda la música, que es aliena al que m’està succeint però es l’única que m’entén ara mateix...

Com pot una cançó canviar el meu estat anímic? Com pot una melodia fer-me oblidar el mar de problemes que m’està ofegant?

El so de les cançons m’ajuden a seguir endavant a no deixar de caminar, a no fugir de la veritat i sobretot dóna una mica de color al que puc anomenar com vida, allò que tu vas destruir i ja mai més tornarà a ser el que era.

Tot i això gràcies, moltíssimes gràcies per deixar-me fora de la teva vida, per destrossar-me i per entorpir les meves passes, avant temps fermes, però ja tot es igual, ja mai més tornaràs i sé que algun cop voldré tornar a somiar amb els teus llavis que una nit es van posar sobre el meu vestit, i em van ajudar a sentir tot el que mai hagués imaginat sentir.

Mai t’oblidaré, això ho he de tenir clar, ets l’únic que m’ha fet sentir papallones a l’estomac, ets l’únic que m’ha fet somriure amb una mirada, l’únic que no em deixava quan necessitava plorar i els teus forts braços m’abraçaven mentre els teus llavis pronunciaven “Mai estaràs sola princesa, jo sóc aquí per protegir-te, per allunyar tot el que et fa por, tot el que et fa mal” , i jo, et besava i em quedava abraçada a l’única persona que em protegia i que em feia sentir la seva reina.

Qui em farà sentir ara com una reina? Qui cridarà als malsons que no tenen res a fer amb mi? Qui m’ensenyarà a espantar els fantasmes dels meus temors?

L’amor es tan fugaç... l’amor s’escapa, com tu quan vas marxar del meu costat aquell vint-i-dos de maig quan la pluja els meus llavis van acaronar i tu tan sols havies complert vint-i-tres anys.

T’estimo, però no puc seguir fent-ho, perquè si ho faig moriré i no mereixo morir, perquè jo vaig ser qui et va ensenyar a viure.