Paraules encofrades...

Des de ben petitona la meva àvia, em llegeix cada nit una història d'aquell llibre que no té fi. És un llibre molt antic i jo, mai n'ho vist l'interior, mai he vist els milers de lletres que s'amaguen en ell, que fan tan acollidores cada nit que l'àvia seu en el meu llit, m'arropa i continua la història, la vida d'aquella noia, i ho viu tant que no puc deixar d'escoltar, fins que acaba el capítol, fins que acaba una altra petita aventura, aquella que any rere any em fa tenir una altra raó per lluitar, per aconseguir el que aquella protagonista anhelava, la felicitat.

Em son molt familiars les històries, potser perquè fa molts anys que llegeix el mateix llibre, potser perquè en algun moment les he viscut, no ho sé, tan sols m'encanta sentir la dolça veu d'ella explicant-me totes aquelles aventures, i retornant una mica a la infància, recordant lo segura que em sentia en els seus braços, com tot era tan plaent, on tot era un somni, un joc nou, on la imaginació no deixa lloc als problemes, on tot es com volem que sigui.

Es tan estrany com dia a dia m'agrada més aquella novel·la que em narra l'àvia, es tot tan real...
Com pot una història descriure tantissimes coses? Com pot fer-me pensar d'aquesta manera?

El capítol d'avui, es una mica complex, explica moltíssimes coses... La repressió en la que viu la protagonista, les ganes de llibertat d'un poble on el nacionalisme reprimia la seva llengua, l'amor jovial, l'amor d'adolescència, també reprimit per les desavinences de les diferents families.

Els problemes d'aquell llibre son constants, potser perquè se n'explica una època una mica dura, en plena post-guerra, però me'n familiaritzo massa, necessito acabar-lo, però sembla la història interminable....

Quan acaba de llegir, l'àvia marxa m'arropa, em besa el front i marxa somrient. Sento un cop. Un crit. Silenci.
M'aixeco corrents i em trobo a l'àvia a terra amb els ulls tancats. Emergències arriba al cap d'uns minuts i poc després ja som dins l'hospital, on l'àvia sembla no despertar.

Els dies passen, i jo no puc fer res, es allà, dormint sense parar. En tornar a casa, agafo aquell llibre interminable, i el fullejo, sembla escrit a mà, sembla que la persona que ho hagi escrit algú fa molt de temps, i en arribar a la seva habitació i obrir el primer calaix de la cómoda en veig altres llibres aparentment iguals, però el tipus de lletra era diferent, a vegades millor, altres pitjor. Semblava... semblava una novel·la escrita a mà.

En arribar a l'hospital un altre cop, m'assec a la vora de l'àvia, i amb una veu suau continuo la història, aquella que la nit abans ella va deixar a mitges...
La història continua... " I en aquella habitació, em va abraçar, no teníem massa temps, ens besàvem mentre els seus ulls buscaven els meus i fins i tot em feia vergonya mirar-lo als ulls... Després dels centenars de cartes que ens haviem enviat... "
Paraula a paraula, m'endinsava en un món totalment paral·lel al que estava vivint. Tenia ganes de saber-ne l'autor, però no el posava, volia llegir-me tota la col·lecció d'aquest autor o autora.

L'àvia mou la mà i em toca la cama. Deixo de llegir i veig com obre els ulls. Em mira. Somriu. Parla:
"T'estimo petita, et portaré sempre al cor i recorda, encara queda llegir-ne el final" Tanca els ulls.
PIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIP. Crits. Plors. Ganes de morir.

L'àvia va morir en aquell instant i també va morir una part de mi, totes les nits escoltant la seva veu. Faig el que em demana i m'acabo el que em queda, acabo els llibres.
" Avui m'han dit que estic embaraçada. L'Ernest no pot deixar de somriure, som tan feliços, sembla que després de la tempesta, arriba l'arc de sant martí, i aquest nounat ens portarà la felicitat que ens han tret els nostres familiars.
Avui i sempre, t'estimo Ernest."

I així s'acaba... Pensava que això em diria qui es l'autora...
La mare en veure que m'havia acabat el llibre em somriu i em diu "Com es deia l'avi?" quan responc dient "Erne" ella es posa a riure, i em mira, i plorant em diu "Aquest es el diari de l'àvia, i aquell neixement que nombra al final del llibre, sóc jo, aqui va voler acabar el seu diari, mes de deu anys narrats i patits en pròpia carn..." 
Ploro. com no hi havia caigut abans? Per què no m'ho va dir mai?

Ara tan sols em queden aquells diaris, aquells pedaços de la seva vida, aquells que guardaré sempre, ja que son una part de mi, una part d'ella, la part que va morir aquell vint-i-dos de juliol.