L'espurna de la meva felicitat.

Ella somia totes les nits en posar-se en el seu pit i en silenci sentir la seva respiració, creu que la màgia que desprèn aquell moment no es podrà igualar a cap, Ell somia en acaronar els seus llavis i no deixar de besar-los mai més.

Tots dos, consumen un amor prohibit. El seu amor, real, intenta traspassar fronteres, deixar enrere aquells "Mai podrà ser" i obrir aquella finestra anomenada "Ho aconseguirem".

Es difícil ocultar aquest sentiment, aquelles rialles entre mig de la gent, aquells clotets que se'ls forma a tots dos tan sols sentir l'olor de l'altre, aquella llàgrima al pensar que no podran junts, aquella esperança que mai tindria que desaparèixer.

Dos fugitius cercant el sol, en mig d'un desert, buscant aigua en el mar, i l'amor en els seus cors. Era tan evident el que sentia l'un per l'altre que fins i tot els atemoria que aquesta força s'esvaís, que aquell gra de sorra quedés soterrat entre milers d'amors perduts, i mai més retrobats.

Conta la història que aquells dos joves vas escapar del seu destí, van esborrar les empremtes que els havien portat fins allà, que van trencar els lligams que tan fort els havien unit, i van començar a caminar en una mateixa direcció, lluny dels maldecaps, de la prohibició, de tot el que tan mal els havia provocat, i fent realitat el somni que durant tant temps els havia guiat, com aquella estrella que brillava en les nits més fosques, quan les seves mans s'entrellaçaven amb les seves ganes de fer-se l'un de l'altre.

Es tan bonic pensar que una història així hagi esdevingut que a vegades sembla irreal, sembla una novel·la de ficció, un dels milers de contes que els pares contaven als seus fills per adormir-los i deixar-los caminant pel món dels somnis, on aquell amor seguia endavant, on les pors i les inseguretats no tenien cabuda, on tot era màgic.

Potser la màgia va fer que ell i ella es trobessin, i s'enamoressin, i que trobessin en aquella negació popular la espurna que va encendre la passió, o tan sols perquè en aquell moment tots dos van trobar el que necessitaven. Sentir-se vius.

Podem dir que aquesta historia, es com moltes altres, però hi ha una cosa que la fa diferent, ell va decidir córrer, aturar el temps i fugir d'aquella presó, però no tot sol, sinó que ho va fer agafat de la mà de la seva jove princesa.

Ell temps després d'aquesta fugida li explica un secret, el que farà que ella es quedi tota la vida al seu costat "Ets l'única que ha aconseguit que deixi de creure que hi ha un únic eix que mogui el món, ja que tu, princesa meva t'has convertit en l'únic que mou i mourà sempre la meva vida."

En aquells moments Ella plora i tan sols pot contestar entre singlots " Tu m'has fet trobar un rumb a la meva vida, tu has aconseguit que sigui feliç, i vull que sàpigues que tan sols deixaré de ser-ho quan el teu somriure s'allunyi de mi".

Ell i Ella s'abraçen i es besen, i se n'adonen que l'amor es més que un simple sentiment, es més que nits boges d'amor, i sobretot es l'únic que pot perdurar eternament.

Hi ha històries que no s'haurien d'acabar mai, hi ha histories que sempre haurien de seguir vives i una d'elles es aquesta, perquè en un moment d'aquesta historia van decidir ser feliços, i no deixar-se influenciar per aquells que no senten aquelles pessigolles a l'estomac, aquelles ganes de deixar-ho tot, perquè saps que tard o d'hora això s'acabarà i tu no vols, i sobretot les ganes de besar els llavis que en algun moment d'aquesta historia van pronunciar la paraula que va canviar la vida d'ells dos, aquell "T'estimo" que ara s'havia convertit en una forma de vida, en tot el que importava.

Ell i Ella ara, son dos persones com tu i jo, però amb una única diferencia, que ells fa molt temps que van decidir ser lluires i nosaltres seguim amb els ulls tapats creient que tot el que veiem es l'únic que ens espera i que podrem arribar a trobar.