Avui fa deu mesos....

Avui fa deu mesos que he canviat. Avui fa deu mesos que conec a persones que m'han canviat la vida.

Avui es un dia massa especial, es un dia massa nostàlgic, i necessitava plasmar-lo en el blog, deixar un raconet del meu cor escrit, per poder-lo llegir sempre que vulgui, i també per compartir amb tu, que estàs llegint-ho, tot el que sento i el que m'han fet canviar.

Era una noia, molt boja que em moria de ganes per viure, per trobar l'estel que avant temps sempre m'havia acompanyat. Em costava centrar-me però intentava, amb la meva bogeria, fer que els que m'envoltaven fossin feliços, intentava reprimir el dolor, esborrar les tristeses i deixar de ser el que més odiava, jo mateixa.

I aquella nit de l'1 d'octubre vaig quedar-me en aquell concert de festa major envoltada de gent que poc després es farien persones tan importants en la meva vida, o en allò al que jo anomenava vida.
Dalt l'escenari, hi havia un noi, molt maco per cert, que amb la seva veu i els seus ullets il·luminaven aquella ciutat que tan fosca estava en aquella nit d'octubre. Qui sap, potser em vaig enamorar en aquell moment, però jo era aliena als meus sentiments, tan sols volia escoltar la seva veu, sentir-lo al meu costat.
Dies després després de tot això, d'haver parlat amb ells, d'haver intercanviat paraules amb aquell noi que em feia somriure tan sols de pensar-lo, semblava una altra, semblava per un cop en molt temps jo mateixa.

No sé com, però es va convertir en el meu eix gravitatorial. Ell tenia i a vegades crec que segueix tenint un control total del meu ésser. Es capaç de controlar el meu estat anímic, i tan sols ell, pot fer-me tremolar amb una carícia, fer-me somriure amb una mirada, i fer-me envermellir amb un petó.

no me n'adonava de la importància que li donava a aquest noi, realment no sé com va entrar en la meva vida, no hi havia deixat entrar a ningú tan ràpid, i ell ja hi era, i crec que es una de les millors sensacions que he tingut des de fa molt temps.

Jo sé que un noi com aquest, mai es plantejaria sortir amb mi, una noia de carrer amb massa ganes de viure, però no hi puc fer més, es tan maco, es tan únic, es... Es tot el que jo vaig somiar, i ara s'ha fet realitat tot i que no de la manera que jo havia esperat.

Ho he donat tot per ell, i crec que ho sap, espero que sàpiga que jo per ell donaria la vida, perquè me l'estimo moltíssim, no pot arribar a saber quant, he fet mil bogeries per aconseguir robar-li un somriure, i crec que ho he aconseguit, crec que he aconseguit aparèixer una mica en la seva vida, ser un granet de sorra en el desert dels seus pensament, però ser-hi, i encara que ell no vulgui que estigui al seu costat, a mi em tindrà per tot, perquè ha fet m'estimi una mica més, perquè sense voler, sense que ho sàpiga, aquelles nits parlant fins a altes hores, aquells somriures damunt l'escenari, aquells petons i sobretot aquelles abraçades que espero que mai s'acabin han aconseguit que m'estimi una mica perquè si més no he aconseguit que part del que havia somiat es faci realitat, he aconseguit conèixer al prototip de noi, que espero que tard o d'hora sigui el meu príncep blau.

He canviat, ara sé qui sóc, i no em donaré per vençuda, ara no, perquè encara que ell no senti el mateix, jo vull aconseguir la seva amistat, ser més que el granet de sorra, vull que se n'adoni que es ell el que m'ha fet canviar i es l'únic que aconsegueix fer-me somriure.

I pensar que mai havia sentit això abans... Que mai hagués cregut que aquesta bogeria m'estaria esdevenint a mi, i ara, sóc aqui, deu mesos després de tot això escrivint tot el que sento, mentre somric i ploro a la vegada, ja què tot el que m'importa en aquest precís instant es troba a 166 quilòmetres de mi, i ell ni tan sols sap que jo segueixo sentint tot això, i que crec que mai ho deixaré de sentir.