Tot i això t'estimo, t'estimo tant que fins i tot em fa mal.

Avui es el meu blog número 35. Avui potser ha canviat alguna cosa, però no m'he n'he adonat, segueixo com sempre, la meva vida es resumeix en estar enamorada d'un impossible.  En somriure quan vull plorar i en no deixar entrar a ningú que vulgui ocupar el lloc que tinc reservat per a que el noi del que estic enamorada s'hi insta li, per a que sigui feliç, això si, que sigui feliç al meu costat.

Jo pensava, que et podries fixar amb mi, que després de fer tot el que vaig fer per tu, creuries que seies feliç al meu costat i no és així, es tot el contrari, per cada cosa que faig, tu t'allunyes, encara no se perquè si tot el que faig es per que tu siguis més feliç, perquè somriguis, perquè entenguis que hi ha algú que si que sofreix cada cop que no lluites, i que has de lluitar perquè, jo estic al teu costat, i perquè vulguis o no jo t'estimo pel que ets, perquè ets únic.

Saps? Creia que podria fer-te canviar d'opinió, que potser l'interior tenia més significat que un grapat de esvelts cossos, de noies maques i de persones que es impossible que t'estimin tan com jo ho faig, però tot això no t'ho puc dir, no vull que t'allunyis més del que ho estàs fent tu solet, m'estàs deixant sota terra, estic perdent tota la màgia que em vas ensenyar al principi, i fins i tot estic deixant de creure en l'amor.

Recordes quan l'únic que importava era arribar a casa per obrir l'ordinador? Quan jo somreia per un motiu, i aquest motiu eres tu? No et feia feliç que donaria la vida per tu? No creus que el que sento es real?

Em sento com una estúpida justificant cada moviment que faig, tenir que explicar que el que sento es real i no es un simple caprici, tenir que sentir mil ximpleries, per què no entenen tot el que em fas sentir, no entenen com puc seguir lluitant per tu desprès de tot el que m'has fet, del poc que m'has deixat fer-te sentir.

Potser tot això ha anat massa de pressa, potser tan sols es necessari el temps, o potser aquest ens distanciï més, i no m'ho puc arribar a imaginar. No vull. No puc.

No sé que he fet malament. Em culpo un i un altre cop sobre aquest fet, sobre aquesta afirmació tan reiterada que no em deixa de rondar el cap "Mai estarà al meu costat" I  això no deixa d'enfosquir tot el que faig.

No crec que el que em deies al principi fos una mentira. No puc creure'm que aquella mirada que sentia tan dins meu no signifiqués res. No crec que aquells petons fossin fingits i que aquelles paraules se les hagués emportat el vent.
No ho puc fer perquè tan sols de pensar-ho em desfaig i aquests pensaments em desfan i m'obliguen a aturar-me i a pensar que coi estic fent, per què mai m'havia sentit així.

Potser alguna cosa et fa por, però vols que et confessi una cosa? Jo tinc por a moltes coses, però aquesta es divideix quan ets al meu costat, perquè em protegeixes, perquè em fas sentir jo.

Saps que es el que somio totes les nits? Despertar i veure que ets al meu costat. Que el teu somriure es deixi veure entre els meu llençols mentre et faig mil pessigolles per a que et despertis somrient, mentre jo no deixo de fer-ho. Vull que la teva vida sigui al meu costat, perquè de que serveix la vida si no es per gaudir-la? I quina millor manera de gaudir-la que amb la persona que més t'estima a la teva vora?

Jo no cometré l'errada que han fet els demés. Jo et cuidaria, jo t'animaria, jo et faria ser feliç. Però no vols que això esdevingui sigui pel físic, pel caràcter o perquè totes dues coses juntes siguin insuportables.
Jo, et vull al meu costat, perquè et conec i sé com fer-te feliç.

A més... Que et penses que no m'atemoreix a mi la distància? Que et penses que jo no hi penso? Es clar que hi penso, però tenint-nos l'un a l'altre que més dóna això? Tenint el que nosaltres podríem tenir aturaríem el món.

Si, l'aturaríem. Amb les nostres mirades, amb els nostres petons i amb les nostres ganes de no voler deixar escapar el moment.

Entenc que tot això sigui complicat, però no per això s'ha de deixar perdre l'oportunitat, tot i que crec que ni has barallat l'opció d'estar amb mi.

Tot i això t'estimo, t'estimo tant que fins i tot em fa mal.