Porto moltissim temps enamorada de tu, fent que el teu dia a dia sigui una mica menys complicat, ajudant a que el teu somriure sigui l’únic que no s’esborri en el teu rostre, sigui el que enamora a la gent que t’envolta.
Ara ja no importa res, tot el que m’envolta s’ha esvaït i, ara tan sols queda la suau brisa del mar, les ganes de tornar a començar de tirar endavant, o si més no de intentar pas a pas oblidar el que avant temps em va fer somiar, plorar, somriure, tot el que em va enamorar.
Res es com havia imaginat s’ha esfumat tot record de tu, tot el que em vas dir, el que vaig sentir quan en el teu rostre els teus ulls em miraven dolçament, quan les teves mans acaronaven el meu cabell, quan… Quan tot el que m’envoltava feia olor a tu.
Tan sols em queden les nits d’estiu, les ganes de volar, les bogeries, i amb molta sort oblidar tot el que vas arribar a estar per mi.
Pot una persona esdevindré l’eix gravitatorial de la teva vida?
Una foscor tapa els carrers, tapa la ciutat, tapa tot allò que ens va envoltar, que ens va fer viure plegats, tot el que em vas regalar.
M’avergonyeixo al pensar en qui m’he convertit, en com he pogut arrossegar tot el que era, deixant en el camí les escames d’una vida sincera, plena de ganes de ser feliç, i aquelles escames, son el que queda de mi, son el va i bé de les ones, son tot el que em vas fer sentir.
Tinc ganes de besar-te però a la vegada de donar-te mil cops, d’obligar-te a sentir el dolor que m’has produït en tot aquest temps, els plors a mitja nit, les ganes de morir al veure que tu t’apagaves, al veure que ja no eres amb mi.
Tenia por. Por a perdre’t a que tot el meu món, l’únic que no m’havia fallat, podia esvair-se enmig d’una boira matinera, entre els plors d’un nen cridaner, entre els somnis de la gent.
Ara, en aquest moment, sento por de no tornar a estimar, de no poder tornar a ser feliç, d’oblidar tot el que et vaig ensenyar i tot el que em vas regalar. No puc més, les llàgrimes son el meu abric en aquestes nits, i la música és un petit xiuxiueig cap al món que vam viure plegats, aquell somni que vas esborrar, aquella nit de sant Joan, deixant la música passar.
Realment creus que tot el que està succeint es per culpa meva? Et sents millor menyspreant tot el que avant temps em vas regalar? Ets capaç d’imaginar el dolor que estàs causant fins i tot quan les estrelles comencen a brillar?
Sento por. Encara no sé de què, encara no sé per quina estranya raó jo m’he enamorat de tu, però en aquest moment vull deixar de fer-ho, per tu, per mi per tots els plors a mitja nit, per la foscor, pels somnis d’amor, per la teva poesia o tan sols per una carícia, per la teva pell fregant la meva, per tots els moments que junts em aprés a viure, em aprés a somiar.
Les gotes d’aigua rellisquen pels vidres entelats, i em sento com una d’aquestes gotes, com a una d’aquestes llàgrimes del desig, de l’oblit d’aquella pluja de mitja nit, que aliena al que succeeix en la meva habitació, segueix lluitant segueix el seu camí.
Camino. Si, estic caminat i mai ho he deixat de fer, i sempre ho faig en una direcció, en aquella en la que vam començar a còrrer junts i tu, vas deixar estar ja que no et valia la pena seguir al meu costat, seguir lluitant per mi, seguir lluitant per l’únic que et faria feliç, per l’únic capaç de deixar la vida tan sols per escoltar el teu somriure.
Destí. si això ho ha dictat ell, tan sols em queda esperar, perquè tot el que vindrà serà l’únic que em farà oblidar tot el que estic passant totes les llàgrimes que estic degotant, tots els somnis estripats, tots els somriures amagats que et vas endur quan jo tan sols tenia 17 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada