Tot el que no t'he pogut ensenyar

He sentit el retruc de la porta i m'he posat a plorar. He intentat deixar enrere tot el que m'uneix a tu, oblidar aquells petons, recordar perquè ens vàrem separar, i no deixar que aquells petons em cremessin per la pell, esborrar l'empremta que has deixat, arrancar-me els "t'estimo" i els "per sempre" i esclafar la part de mi que no deixa de repetir "No seras res sense ell".

Sempre he volgut saber el perquè de tot el que ha esdevingut, perquè vas marxar, perquè m'estic culpant a mi, si no em vas donar ninguna explicació del que succeia al teu voltant, i tan sols em feies promeses estúpides que ara, m'estan perforant, m'estan obligant a deixar de ser qui sóc.

Tu vas ser el culpable de les mil i una nits sense dormir, de les meves ganes de sobrevolar el món, dels meus intents de fugir sense moure ni una passa, i sobretot vas ser el culpable de que comencés a apreciar les petites coses, els petits detalls que ens definirien tard o d'hora, que ens ensenyarien a trobar el camí correcte, el camí que més ens ajudaría a seguir endavant.

No vas voler mai que t'obrís el cor, que t'ensenyés el millor de mí, i encara no has aprés que he viscut i estic vivint per estar al teu costat.

No vull recordar però ho faig, es inevitable recordar els teus petons, com els teus llavis recorrien a poc a poc totes i cada una de les parts del meu cos, en com eres l'únic que sabia exactament on besar per a que somrigues, per a que tot el que ens envoltés fos una mica més feliç.
Quan la roba era l'única distància que al cap de pocs segons arrancariem per tocar-nos, per no deixar que tot el que estavem sentint, que aquell clímax de sentiments no s'esborressin amb el transcurs de carícies, de mirades, i llençant cada peça de roba, volent extreure en ella també tot el que ara no importava i deixant nus els nostres sentiments, i les nostres ganes d'estimar-nos.

Cada cop que ho recordo no puc evitar plorar, no puc pensar ni un sol segon que tot això no fos cert, perquè jo ho sentia de veritat,

M'encantava perdre'm entre els teus petons, entre les teves pigues, entre tot el que significaves tu.

Tot això tu ho has esborrat. M'has deixat sola, ja no queda res. Tan sols les meves ganes de voler marxar, perquè sé que ja no podré tornar a viure igual, hauré de començar de nou sense tenir els teus braços, sense una empenta  que m'indiqui que aquest es el camí correcte, sense tot el que tard o d'hora es necesari.

Ara, tan sols em queda recordar aquells bons moments i aprendre a conviure amb l'única ferida que sé que mai es tancarà, la teva pèrdua.