Avui et seré sincera, deixa'm que t'expliqui quins són els meus malsons en les nits d'hivern, el perquè de totes les meves accions i els meus intents fallits per aconseguir no marxar del teu costat, per intentar que d'una manera o una altra al final et fixis en mi.
La veritat, m'és molt complicat explicar-te tot el que et porto ocultant des de fa tant temps, aquelles nits d'hivern parlant fins que sortia el Sol, aquells viatges en els quals semblàvem dos amants fugitius, marxant d'aquí i tornant d'allà, buscant quelcom que encara no sabem que és, trobant en nosaltres mateixos alguna cosa més que amistat, vivint com si res més importés, érem tu, jo i l'horitzó al final de cada carretera, sense un destí, però amb una meta, ser feliços.
Sento una lleu melangia en recordar les hores dins d'aquell cotxe, les nits damunt d'ell mentre parlàvem de com brillaven aquella nit les estrelles, i imaginant que un dia, podríem aconseguir pujar allà dalt i agafar-ne una per recordar-nos cada dia que havíem de ser com elles, brillants, lluitant contra les adversitats, sent especials, sent diferents.
Recordes quan vàrem llençar aquell missatge al mar? Aquella botella que contenia un missatge? Doncs allà vaig escriure la carta més sincera que mai he escrit a ningú, potser perquè tu no la llegiràs, o simplement perquè volia deixar constància del que ets per mi, del que simbolitzem junts, de l'amor.
Sí, et vinc a parlar d'amor. Et vinc a parlar dels petons, les carícies furtives, de tu i jo, de jo i tu. I encara que ens deixéssim clar després de cada viatge, de cada escapada, de cada petó, de cada nit d'amor que només érem amics, tu i jo, estimat meu, saps que no és així, que la reiteració dels nostres actes, i la negació consecutiva no era més que un intent per no acceptar el que realment sentíem.
No vull que creguis que vull que ho deixis tot per mi, ni de bon tros, només que em deixis ser part de la teva vida, vull ajudar-te quan tinguis un mal dia, fer-te un petó quan sentis que no pots seguir endavant amb tots obstacles que apareixeran i sobretot no deixaré que et sentis sol, vull ser part de tot el que signifiques tu, vull fer l'amor bojament cada nit, sense haver de penedir-me'n de res, simplement somriure't i abraçar-me a tu.
No creguis que vull un conte d'aquells que algú va escriure, vull que el redactem tu i jo, vull descobrir entre aquelles línies de passió i amor que esdevindrà demà, no vull fer plans, vull viure, vull viure com aquest temps que hem sigut tan sols amics.
No deixis que la por t'ofegui, escolta el teu cor. Escolta el que a crits t'està dient i no deixis que la por a perdre el que tenim ens obligui o no ser quelcom més.
Per últim, et diré que vull seguir sent la teva companya de viatge, seguiré sent, la teva petita que no deixa que estiguis sol, que t'abraça quan vessen les llàgrimes dels teus ulls i t'abraça quan t'enfurismes amb el món perquè els teus plans no surten bé o perquè sí, mai ens ha calgut un motiu per abraçar-nos, veritat?
Vull seguir sent la mussa dels teus sentits, que fa que somriguis quan ningú pot fer-ho, i fer-te ballar quan ni tan sols hi ha música.
PD: Et deixo un petit fragment que vaig escriure en aquella botella llençada al mar, però és un secret, tu i jo, recordes?
Potser avui és el gran dia, potser avui te n'adones que m'estimes i em fas un petó als llavis, i s'ha
acabat la condemna que porto arrossegant des de fa tant de temps, sé que no serà així, sé que quan acabi el dia d'avui no em diràs que m'estimes, ni tan sols em miraràs als ulls, perquè tots dos sabem que volem un futur junts, però la por ens ofega, qui ens ho hauria de dir, veritat?
Qui ens hauria de dir a tu i a mi, que quelcom ens ofegaria sent tan lliures, vivint cada instant com si fos l'últim...
Ara ets al meu costat, escrivint una carta, un missatge perquè algú el trobi i pugui riure, emocionar-se, plorar, enamorar-se i jo sóc aquí intentant escriure quelcom que tu, petit vailet, trobis un dia, i puguis recordar-me perquè un dia com avui estava enamorada de tu.
Petit, recorda, sóc la teva estrella, sóc la llum quan creus que tot és fosc, i ho sóc perquè tu m'il·lumines, gràcies a tu sóc jo...
El silenci, amb el xoc de les ones em tranquil·litza, i sé que quan llencem ben lluny aquestes paraules, tornarem a ser aquells millors amics que feien l'amor sense amor, que lluitaven per innovar i aconseguir el seu Olimp, per arribar a ser feliços.
La teva petita Estrella
Espero seguint sent sempre, aquella petita estrella que no deixava de brillar ni amb la boira més espesa.
T'estima,
La petita estrella enamorada d'una causa perduda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada