16 d’oct. 2013

Tu, i la teva màgia....

I ara, desprès de milers de paraules, milers de somriures i petons, puc cridar al món que t'estimo.

Les mirades furtives, els petons en la foscor, i tornar a semblar adolescents, buscar la màgia, i trobar l'amor.
Sentint el que som i no deixant que la rutina ens enfonsi en aquell circuit tancat en el que no en podriem sortir.

Els teus dits recorren el meu tors nu, i la punta dels teus dits em fa estremir. Sento calfreds a la vegada que els teus llavis em callen la boca fent així que el meu riure quedi silenciat, i em miris, i senti com si em coneguéssis de tota la vida, com si aquells segons en que els teus ulls son fixos davant dels meus, em despullessis de sentiments i em quedés sola, amb la meva ànima, com si el temps s'aturés, i poguessis recorrer cada moment, cada fet important de la meva vida, i em coneguessis millor que jo mateixa.

Has sigut la meva sinia, m''has fet veure més enllà, i m'has fet tocar el cel, em vist l'horitzó, i estem cercant-lo,
tu i jo, buscant un infinit, un sempre, i fins i tot un mai, un mai per a poder cridar que mai estarem sols, i aquell sempre amb el que ens esperançarem al pensar que sempre estarem junts.

Ets la meva inspiració, i al teu costat he trobat un lloc, una "llar" en la que no estic sola, sinó que la
teva mà està entrellaçada en la meva, on les paraules ens abracen, i on tot al nostre voltant desapareix, i quedem tots dos, en un infinit ple de finits.

Et podria descriure amb una paraula, però prefereixo utilitzar tots els versos, i tot el meu alé per demostrar-te que no vull compartir la vida amb ningú que no sigui tu, vull despertar al teu costat, vull viure la vida agafada a la teva mà, i vull veure'm cada dia reflexada en els teus ulls.

Deixa'm volar al teu costat, i no em deixis fins que toquem l'horitzó, fins que puguem trobar l'inici de l'arc de Sant Martí.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada