Paraules de matinada....

Ara mateix m'agradaria mentir. Mentir i dir que estic bé, que tot el que m'envolta és joia i felicitat, i que he

aconseguit tot o gairebé tot el que m'he proposat.

Però no són més que això, milers de mentides, de falses afirmacions que emboiren el que semblava cert, el que volia que fos veritat.

Ni tan sols l'espurna de l'esperança queda encesa després de tot, ni el Sol més brillant il·lumina el meu camí, sembla que la freda foscor s'hagi apoderat de mi, del que sento per tu, i de tot el que mai arribarem a ser, i no em deixi esguinçar els records, les teves mans en el meu cos, els teus petons, sembla que no pugui esborrar res de mi.

No em queda res. Mentides. Veritats ocultes en milers de paraules i milers de llàgrimes que no deixen de brollar pel meu rostre.

El dolor. Si, el que ningú habia de sentir, el que semblava que mai apareixeria, estavèm bé, no? La màscara de sentiments, el silenci que amagaven les nostres mans entrellaçades, els somriures furtius, i fins i tot carícies que no havien d'esdevindre. Un seguit d'accions que semblaven tenir un final, un final feliç.

Tu. Jo. Nosaltres. Semblava la conjugació perfecta, però tu has cregut convenient que no sigui així, em anat més enllà, em jugat amb foc i ens em cremat, bé, m'he cremat, perquè el que tan sols semblava un joc de nens ha esdevingut el meu calvàri diari, una manera de morir lentament.

Semblavem tant que se't va oblidar que podríem ser quelcom, que podria existir el sentiment de l'amor, i que hi havia un moment en que els jocs van convertir-se en armes de foc, de foc que cremava tot el meu jo.

Estupideses. Vàrem fer mil i una estupideses. Vaig imaginar, vaig voler canviar el present intentant construir un futur en el que caminéssim plegats.
No hauríem d'haver deixat que tot això anés més enllà, tu tens la teva vida ja construïda, i jo ni tan sols sé qui realment sóc, no sé qui vull ser ni tampoc en qui em convertiré, i tu, tu tens la teva vida allà.

Diuen que les paraules fan mal, però fins fa unes hores jo no m'ho creia. Pensava que un tir hauria de ser molt més dolorós que paraules i mirades dins d'un cotxe a les quatre de la matinada, creia... Creia en els contes, contes que m'estic obligant a esborrar per no fer-me mal, esborrant l'imprempta del que signifiques per mi, i oblidant aquell "M'agrades, però és complicat..." i també la teva manera única i original per dir-me que mai estaré al teu costat.

No et culpo. No et culpo en cap moment, tot el contrari, em culpo a mi per creure que algu com tu es podria fixar en mi. Penso en lo estúpida que sóc al creure que llegiràs les lletres que escric, igual que mantinc l'esperança i canviïs d'opinió.

La ingenuitat de les meves paraules enfosqueix la meva raó fins a creure que en realitat tu, podries preocupar-te per mi, que per molt que et digui que estic bé, els meus ulls no deixen de fer caure llàgrimes sobre el teclat, el meu cos no deixa de tremolar al pensar en la freda nit que m'espera rodejada de soledat, i en com de fosc està el cel sense el teu somriure il·luminant-lo.

Perdo el temps creient que t'importo, creient que els cops en que entrellaçavém les nostres mans ho feies perque realment ho senties i només em queda seguir el meu camí.

Espero que siguis feliç, espero que no et falti mai la sort, encara que la soledat em faci embogir, encara que mai més et pugui tornar a tocar i a crits intenti cercar una sortida on deixar enrere això, on pugui oblidar-me de tot. On deixi de ser jo.