Glaçons de gel

És el moment d'aturar-te per un segon i mirar enrere. Recordar cada una de les passes que has caminat, cada una de les petjades que has deixat en el teu camí, ja que vulguem o no, ens han portat fins aquí.

Un savi em va dir, que som el que sembrem i és ben cert. Som cada una de les decisions que hem pres, i ara no s'hi val a dir "I si hagués escollit allò...?" Perquè vam escollir-ho per una raó, que ara potser s'ha tornat insignificant, o simplement hem oblidat. Però va ser-hi, va existir en algun moment de la nostra vida, i ens va fer escollir l'opció A en comptes de l'opció B.

Els glaçons del cafè es desfan a mesura que escric aquestes paraules, i em recorden a la vida, en com una decisió errònia pot esdevenir el final d'aquesta, convertint el que era sòlid, en un toll que s'eixuga i s'esvaeix.

Així és ara mateix la meva vida, a causa d'unes decisions preses erròniament s'ha convertit en un objecte tan fràgil com una fulla de paper, que quan intentes estirar-la es trenca i no pots tornar-la a ajuntar.

Sí, sóc una fulla de paper, la que es deixa dins d'aquella motxilla vella, arrugada, estripada i amb les lletres que avant temps varen ser escrites per algun jove somiador, que ara tot just són llegibles. Segueix allà, però ningú recorda que hi és, fins que un dia qualsevol llences, sense adonar-te'n que has deixat oblidat una part de l'essència d'aquell qui la va escriure.

Recordo les nits de somriures i que ara formen part del passat llunyà, i voldria creure que tard o d'hora tornaran, però la soledat s'apodera de mi, hem cal·la l'ànima i no puc deixar de pensar en com de feliç em faria tenir a algú amb qui compartir les bogeries i els instants que són ara per ara simples somnis idíl·lics

Potser si, potser vull ser rescatada de la torre més alta en la que la soledat m'ha empresonat per un jove cavaller, potser sí que vull ser aquella botella que vagant sola pel mig del mar i que, al final algú la troba i s'enamora de cada un dels versos que aquesta conté, i viatja pels mil mars intentant trobar aquella mà, que va escriure els versos més bonics que mai podrà recordar per així poder donar-li les gràcies per fer-lo tornar a creure en el que creia que era impossible, creure en un demà millor, un demà d'amor.

Però no tot és tan fàcil com creiem, potser el viatger mai troba la mà que va escriure en aquella botella que temps després navegaria pel mar, o el jove cavaller mai aconseguirà rescatar-me de la torre més alta, la vida és relativa, per què... i si el jove cavaller decideix no fer-se mai cavaller? I si el viatger prefereix solcar deserts i no oceans?

És al que em refereixo quan parlo de les opcions, escollim que ser i com ser, sigui de forma directa o indirecta i ens obrim pas amb les passes d'aquestes decisions, siguin bones o no, és així el camí de la vida...

Com els glaçons de gel ens fonem, la nostra vida s'acaba, a vegades només se'ns apaga l'ànima, d'altres marxem per no tornar més, i les passes que ens han dut fins allà són les que seran recordades pels amics, pels amants, per totes aquelles persones que un dia o altre van significar quelcom en aquella vida, per això és important creure en aquelles passes, creure en el que vius.

I sobretot, no seguiu el mal exemple de la persona que escriu aquestes paraules, creieu en vosaltres, i no deixeu que una mala decisió condicioni la vostra vida, perquè en les passes que caminaràs més enllà podràs arribar a trobar la solució de tots aquells "No puc" que creies impossibles de solucionar.

Perquè les petjades de l'ahir formen part de tu i de mi.