Sabia que en 5 dies tornaríem a estar junts, que no tindríem una pantalla entremig i que podria besar-
Mai havia sentit quelcom per algú, aquella necessitat d'ésser a la seva vora sense importar-me l'avui, l'ahir, el demà; Tan sols m'importava ell, i encara que, em trobés envoltada en un món ple de gent, d'il·lusions, de desitjos i de promeses, només volia veure el seu rostre, les seves mans, el seu món, el que ara, era el meu món.
Veure els seus ulls clucs a la meva vora només llevar-me, que m'apropi al seu cos nu mentre es refrega l'ull dret encara amb una lleganya que mig adormida no vol marxar d'allà, vull sentir que sóc a casa, que tinc un lloc on estar, on creure, on existir.
Crec, que el més complicat és veure com s' allunya, com em diu adéu amb un somriure i encara delecto l'últim peto, el sento en els meus llavis mentre m'abraço a mi mateixa, als records, a tu, que no hi ets, a mi, que hi sóc més que mai.
Podríem dir que som la conjugació perfecta, dues persones que es converteixen en una sola, dos mons que han col·lidit per casualitat, i que a hores d'ara no podrien arribar a pensar que hagués passat si no s'haguessin trobat.
És cosa del destí? Ens ha dut fins aquí per què no podíem viure sense arribar a conèixer-nos?
Recordo, quan de ben petita, rellegia els llibres que em duien a un altre món en el qual la soledat, les pors i la tristor no existien, i em recordava dia a dia que no volia morir sense viure en aquest, en el món creat en mans dels escriptors que em van donar vida avant temps, en un món que semblava no tenir cabuda, un món en el qual fos feliç.
No tenia molt clar, si realment això esdevindria algun cop, si podria arribar a viure, cridar i sentir com aquelles velles novel·les en les quals em refugiava, intentant oblidar el meu dia a dia.
I ara, després de totes aquelles pors, després de mi, de tots els meus defectes i errors vas aparèixer en la meva vida i em vas portar amb aquells personatges, dins del meu somni.
La distancia, és simplement un al·licient al que sentim. 112 quilòmetres en els quals cada un són un
L'amor és així, podem perdre i guanyar-ho tot en un segon, en un llit d'hotel a mitjanit, mentre eltelevisor ens explica històries imaginàries i la lluna ens guia el camí que hem de seguir.
Som i serem, estem aquí i existim, som dos i un alhora. Ets tu, sóc jo, som totes les paraules unides i aquell punt i a part que ens obliga a parar, la llibertat, les pors més absurdes i les més extremes, la felicitat més gran que puguem arribar a viure, però també aquell ofec al cor cada cop que aquell cotxe s'allunya de mi. Ets i seràs, sóc i seré.
No sé on seré demà, si aquesta cursa d'obstacles s'acabarà avui o no deixarem que les pors i aquesta distància que ens separa ens facin caure o ens obliguin a parar.
Mentrestant jo seguiré abraçant-me a les estrelles, esperant amb neguit el dia que ens tornem a veure per abraçar-te i fer-te enfadar mentre la lluna, fidel testimoni del nostre amor, abraça aquest amor que junts estem construint.
I ara, només em queda dir una cosa. T'estimo, estimo la distància, i les teves ganes d'esborrar allò que no ens deixa estar junts dia a dia, compartint el que som, vivint el moment. Gràcies petit per recordar-me que la màgia existeix, que només cal tancar els ulls i abraçar-nos als estels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada